No sorprèn qui vol, sinó qui pot. I malgrat les sortides de to que va protagonitzar en un famós late night show la coreògrafa protagonista de la versió de “Dido & Aeneas” d’aquests dies al Liceu de Barcelona, tot plegat no acaba sent res més que una claudicació formal a l’esperit més barroc i clàssic de l’òpera de Henry Purcell. No és que estigui malament adaptar-se al context, per a res: no cal massa invenció per entendre el dolor de la pèrdua. És que no cal presentar-nos com a trencador allò que només és un instrument estètic més o menys interessant.
Dues grans figures, una mena de gegantons, presideixen l’escenografia encarregada a la granadina Blanca Li, perquè amb moviment i una aposta renovada servís per mirar de manera diferent una història transmesa des de la tragèdia antiga fins als nostres dies. És la història d’amor entre Dido, reina de Cartago i l’heroi troià Aeneas, i la desesperació que produeix l’abandó. L’última representació de la qual, al Liceu, és dels anys cinquanta. Tot i que, com a espectacle de dansa i al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), és impossible oblidar la magnífica producció de Sasha Waltz del Grec del 2008, considerat un dels millors espectacles europeus d’aquella dècada.
Alçats en les plataformes, enfundats en un vestit llarg de tons metàl·lics, tot ben fred i distant, Kate Lindsey i Renato Dolcini canten sense mai arribar a tocar-se. I al seu entorn, el cor i els ballarins. Amb una coreografia plana, sense intencionalitat, descriptiva i escassament imaginativa amb la qual acompanyen, decoren, la nul·la tensió emotiva de tota la representació. Únicament salvada per l’extraordinària execució musical de Les Arts Florissants.
Explicava la coreògrafa, uns dies abans, que si l’havien cridat per fer-ne una interpretació, és que s’esperava d’ella alguna cosa diferent. En efecte, no és habitual una suma d’esforços tan considerables com aquest. Malgrat els resultats tan poc eloqüents. Insistim: en l’àmbit de la dansa. Gran Teatre del Liceu, Teatros del Canal de Madrid, Théâtre Impérial de Compiègne, Château de Versailles Spectacles, i Les Arts Florissants. Amb la col·laboració del Teatro Real. Igual és precisament per aquest motiu: grans institucions de l’òpera vigilant. Un dia ens explicaran com es tiren endavant aquestes propostes amb múltiples agents implicats i si realment el creador o creadora té la llibertat necessària. O potser només és, precisament, per la pressió que exerceix haver de respondre davant d’institucions d’aquesta magnitud, que sense necessitat de tuteles, el resultat és tan estàndard com sempre.
Ni l’aigua omnipresent, que obliga els cantants a desplaçar-se per l’escenari amb botes, fa oblidar aquella simple i alhora revolucionària idea de la creadora alemanya quan va fer instal·lar una gran peixera enmig de la Sala Gran del Teatre de les Glòries perquè els ballarins protagonitzessin una de les imatges més fascinants de la dansa contemporània. Reconeixerem que no ho tenien fàcil de superar. I encara menys si durant tot aquest procés creatiu ha primat més la intencionalitat (verbal) sobre el resultat; la pretensiositat (imaginativa) sobre el producte; i l’esteticisme (fosc, molt fosc tot plegat) sobre la brillantor i la força musical de la partitura original, que esclata amb el recitatiu “Thy hand Belinda” i l’ària “When I am laid”.
“Remember me”. “Remember me”. Repeteix la dissortada. Una profunditat, una tenebra emotiva, una expressió esquinçada, des de la soledat de l’inevitable i la rendició al destí, que el moviment i la coreografia proposats per Blanca Li ni tan sols intueixen en cap dels seus frasejos.
Per cert: Sasha Waltz & Guests arriben al Festival Grec 2023 amb un programa dedicat a Beethoven i interpretat per l’Orquestra del Liceu. I aquella magnífica producció de l’òpera de “Dido & Aeneas” està rodant de nou per Europa, així que seria un somni si la poguéssim tornar a veure a la ciutat.
