Dansa

Coreografia metàl·lica

En el marc del cicle anual #CircAraMateix que organitza el Mercat de les Flors, s’ha presentat la versió completa de l’espectacle de Joan Català: “5.100 m/s”. Molt atents perquè al Festival Sismògraf d’Olot hi tornarà. Amb canvis en la peça, és clar: la manera com un artista com ell demostra capacitat de revisió permanent del material amb el qual treballa.

Es tracta d’un homenatge al·legòric als tallers mecànics, particularment als ferrers, que passa per la seva experiència de petit, prop de son pare, professional d’aquest sector. I per l’evocació, sovint amb accents onírics, d’un temps potser desaparegut, però sempre present en les seves peces: remembrança d’unes vivències que presenta com a pròpies i que són compartides. Aquí també amb la dansa com a duet indestriable del seu circ contemporani.

L’espectacle està pensat com a capítols de la memòria: escenes diverses on la plasticitat guanya clarament la batalla a la perfectibilitat tècnica. Unes làmines de ferro amb les quals fan volar ocells; una estructura metàl·lica que tant podria representar un arbre mòbil, com el pes del treball; una enclusa, que amb paraules del mateix artista té més anys que tots els intèrprets junts; un tub amb el qual dibuixar una espiral després d’una intensa feina doblant-lo, etc. Elements tots ells forts, de textura freda i presència maldestra, combinats amb equilibris acrobàtics, solos de dansa, gronxador estàtic i coreografies grupals. Tot un univers a l’abast: fins i tot l’aparell de ràdio que sona de fons en qualsevol taller o les bates de treball.

Circ i Dansa en diàleg és una de les característiques de les creacions de Joan Català. Fotografia: ©Tristán Pérez-Martín

El conjunt de l’obra pateix una mica en el fil narratiu, per aquella fragmentació interpretativa i seqüencial. Les disciplines es barregen entre elles: circ i dansa, però no acaben de crear amalgama. Aspectes tots ells que segur perfeccionarà en un futur. Cal pensar que, com tot el sector, la producció s’ha vist afectada per la COVID-19. Tot l’espectacle té més el to d’un somni, amb fragments disseminats, com les imatges que ens apareixen inconnexes en la vetlla, la suma de les quals aconsegueixen un clima relaxant i plaent. El record s’exerceix des de la sinceritat i l’homenatge; des de la presència i la diversitat: amb el respecte que Joan Català (aquí amb la codirecció d’Iris Heitzinger) sempre mira l’herència cultural i personal amb la qual s’ha educat. Una aproximació que ell mateix explica que ha fet ara, de més gran, perquè de petit la relació amb el taller era més conflictiva. I cada escena, per breu que sigui, dona igual qui la interpreta i el seu sentit, és sempre radicalment consistent. De manera que no cal esperar cap final apoteòsic, ni desllorigador extraordinari, perquè la fortalesa de tot plegat rau en la matèria que ensenya i la manera com s’hi atansen, la totalitat d’intèrprets, a l’al·legoria.

Miquel Vich i Rubén Martínez Orio (Frames Percussion) són els responsables de la música en l’espectacle, amb la participació dels intèrprets. Fotografia: ©Tristán Pérez-Martín

I en aquest punt, destacar la simbiosi perfecta entre el creador i l’equip d’aquesta peça: Cecilia Colacrai, José Luis Redondo, Nathalie Remadi, Natxo Montero i Sergio González. Artistes del circ i de la dansa, del teatre d’objectes i, si cal i breument, del mim i la paraula còmica. Un grup envejable, del millor que actualment treballa al país. I amb el més important per a “5.100 m/s”: la capacitat per expressar amb els cossos escenes diverses de la quotidianitat, amb una nova mirada renovada d’infants sorpresos per l’au volant, l’arbre que es belluga i la musicalitat de tots els objectes, estris, maquinàries i andròmines que un ferrer pot arribar a acumular en el seu taller. Obra aquesta, la de la percussió metàl·lica, que Miquel Vich i Rubén Martínez Orio (Frames Percussion) i en funcions alternes, executen de manera brillant, transitant per l’escenari com un integrant més de la companyia.

Joan Català en un instant de l’espectacle, doblant un tub de ferro. Fotografia: ©Tristán Pérez-Martín

Només s’hi troba a faltar una cosa en aquesta interessant proposta. Difícil d’incorporar-hi en una sala enorme com és la del Mercat de les Flors, tot sigui dit. És l’olor aquella tan característica que desprèn el ferro en oxidar-se i que és fàcilment perceptible quan entres a Cal Ferrer. La peça necessita espais singulars, com un hangar, per exemple, lloc original per al qual Joan català l’havia imaginat.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close