Dansa

Cuqui Jerez: «’Mágica y elástica’ és una mena de musical desconstruït, rarot»

La influent coreògrafa i ‘performer’ madrilenya Cuqui Jerez porta a València, al Teatre el Musical (TEM) del barri del Cabanyal, l’espectacle ‘Mágica y elástica’, un muntatge multidisciplinari que introdueix l’espectador en un ambient irreal, proper al prellenguatge, però no exempt d’humor i referències a la cultura popular. Una peça sense fil narratiu que reflexiona sobre la capacitat narrativa de la música i el cos, el gran protagonista de l’espectacle. El muntatge es podrà veure a la capital valenciana els dies 25 i 26 de maig.

Mágica y elástica arriba a la ciutat després d’haver visitat diversos escenaris de campanetes arreu de l’Estat. No debades, estem parlant d’una artista de referència en l’escena contemporània, dins i fora de l’Estat, amb una trajectòria ben important que arrencava a l’inici del present segle amb Space Odissey i que ha tingut continuïtat amb projectes com The Real Fiction (2005), The Dream Project (2013-2016) o la referencial Las Ultracosas (2020), una peça molt sensorial amb connexions amb el muntatge que es podrà veure a València.

Cuqui Jerez és la cara visible d’aquest Mágica i elástica, però el projecte és el fruit d’una col·laboració multidisciplinària amb el músic Óscar Bueno, la ballarina i coreògrafa Cécile Brousse, els artistes visuals Javi Cruz i Louana Gentner, el cantant Anto Rodríguez i el dissenyador de llums Gilles Gentner. Óscar Villegas, per la seua banda, és l’encarregat de l’apartat sonor. Parlem amb la coreògrafa poc després d’arribar a València, en un recés durant la preparació del muntatge en el TEM.

Un dels trets de la teua carrera artística és l’interès pel llenguatge, per la semiòtica. Per començar, el títol de l’espectacle juga amb dos conceptes que pertanyen a camps semàntics ben diferents: «màgica», un terme que remet al terreny de l’encanteri, la nigromància; i «elàstica», que pot fer referència a una propietat física.

Mágica y elástica és un projecte meu, el concepte és meu, però és una col·laboració molt estreta amb Óscar Bueno, que és qui ha fet la música original. I una de les pràctiques a l’inici del procés era fer escoltes musicals, molt àmplies, passàrem per quasi tota la història de la música. Escoltàvem les peces, per WhatsApp, i després ens donàvem un temps per descriure-les, de la manera més oberta i subjectiva, sense moltes pautes. En aquest exercici de tractar de posar en paraules el que és la música començaren a aparèixer molts adjectius. I pensàrem que el títol de l’espectacle fora el de dos adjectius que descriuen alguna cosa com molt intangible, més enllà del llenguatge. Escollírem Mágica y elástica perquè, de manera real, en algun d’aquests exercicis sorgiren aquells dos adjectius, però també una mica amb la idea que una de nosaltres és màgica i l’altra elàstica. És cert que un dels adjectius fa referència al misteri, a allò intangible. I, d’una altra banda, la força de la peça està en el cos, en les qüestions coreogràfiques. Elàstica va per aquesta banda, però també en referència a un temps que és elàstic.

Una altra pista sobre Mágica y elástica és el fet que hagen treballat en el projecte persones de diferents disciplines artístiques, la relació entre música, dansa i imatge que hi trobem, la seua multidisciplinarietat.

Sí, però en una peça anterior, Las Ultracosas, la multidisciplinarietat era molt més clara, amb una dimensió plàstica molt forta, una part actoral, altra de dansa… El paper de Gilles [Gentner], de la llum, tant en una com en altra peça, és supergran. El que passa és que en Mágica y elástica treballe amb el mateix equip. El meu treball té molt d’això: encara que em considere coreògrafa i el meu pensament és coreogràfic, aplique moltes maneres de fer. Sempre m’he trobat còmoda treballant amb gent que ve de diferents disciplines. I en aquest sentit, el team és meravellós, hi ha com molts tipus d’expertise diferents. Cécile [Brousse], que és l’única que ve del món de la dansa, té un expertise increïble pel que fa al cos, la presència. I Javi [Cruz], que ve de les arts visuals, és més conscient de l’espai, de la materialitat de les coses. Això enriqueix el treball, aprenem molt les unes de les altres.

Mágica y elástica es presenta com una preqüela de Las Ultracosas. Però hi ha algunes diferències. El comissari Quim Pujol escrivia que aquest darrer espectacle atorga més importància al sentit. I afegia: «Mentre que rere Las Ultracosas s’amaga el somni de la contemplació pura, Mágica y elástica es podria associar amb el dubte, el balboteig, les rimes infantils i els acudits sense clímax».

La suspensió del sentit va ser el que va donar origen a una investigació de la qual sorgeixen les peces. Crec que totes dues són molt contemplatives, però posen l’espectador en situacions diferents. Potser en Las Ultracosas entres en un estat molt boig, molt hipnòtic -dura cinc hores-, hi ha una gran quantitat de canvis d’espais i objectes, quelcom molt fèrtil en la mirada perquè sempre hi ha alguna cosa nova. I a Mágica y elástica li diem preqüela, però no perquè passara abans, sinó perquè passa dins. Com anar a l’ADN del que està operant en Las Ultracosas. Crec que Quim es refereix al balboteig en aquest sentit. Si en una estàvem treballant en com suspendre el sentit, en l’altra anem al prellenguatge, no podem suspendre sentit perquè encara no hem après uns possibles codis. És un lloc de balboteig, sí, de forces. Però totes dues són molt contemplatives de maneres diferents. I també és veritat que en Mágica y elástica hi ha més referències al showbusiness, és una mena de musical desconstruït, rarot. No sabem molt bé què està passant, però les referències al teatre són més fortes.

Quan parlaves de Mágica y elástica com alguna cosa de dins de Las Ultracosas era en un sentit literal, com si l’acció succeïra en el genoll d’una de les intèrprets durant l’altra peça. És una idea molt boja, amb un grau molt alt d’abstracció.

No sé quants anys tens, però no sé si recordes la sèrie Érase una vez el cuerpo humano

La de dibuixos? Sí, la recorde.

Doncs no sé si recordes quan mostraven des de dins l’aparell digestiu, les cèl·lules, els glòbuls… Era una mica aquesta idea, què està passant en aquell genoll mentre tota aquella bogeria està passant. Mágica és molt més minimal, per una banda, però juga molt més amb el clixé, a escala estructural i de composició. Imagina que en la sèrie aquesta estigueren fent un musical. Així seria la cosa.

Fins a quin punt és important en Mágica i elástica generar una atmosfera màgica? Quina és l’experiència dels espectadors que ja han vist el muntatge?

Un poc el feedback que he tingut és el d’una experiència també molt hipnòtica, i molt elàstica, de no saber quant de temps ha passat, de no saber exactament què estàs veient. I després hi ha una sensació com de buidatge, d’una experiència que et genera una meditació. Encara que també hi ha un cert humor, un cert absurd en el que es planteja…

T’anava a preguntar precisament pel tema de l’humor i sobre introduir referents de la cultura popular, especialment musicals. En realitat, aquells referents també formen part de la motxilla del tipus de persones que s’apleguen a un Mercat de les Flors o al Teatre el Musical, els contorns estan molt difuminats.

El meu treball té aquella mescla de basar-me en operacions com molt abstractes, molt experimentals, com molt centrades en el procés, però incloent també elements de la cultura pop o fins i tot del classicisme. Jo vaig ser ballarina de ballet, fa molts anys, i això continue tenint-ho molt present, encara que no ho semble. M’agrada treballar amb aquells dos extrems, que d’alguna manera es tiben i fan que les experiències siguen una mica estranyes. I hi ha alguna cosa que té a veure amb l’artifici, sempre entra inevitablement en allò que faig. En Mágica hi ha els vestits, el set, les perruques, la llum… Hi ha sempre alguna cosa com molt forçada a escala estètica i que té a veure amb l’artifici, sempre tibat amb algun lloc incert.

La teua formació es forja amb el ballet i la dansa, però també amb el cinema. Què queda en la Cuqui Jerez del 2024 del procés formatiu i quant de la investigació i l’experiència acumulades?

Tot just ara vull fer un gir, engegar una investigació sobre el ballet, tornaré als orígens. Aquest desig parteix de Mágica, perquè feia molt de temps que no treballava amb el cos directament, ens vam posar la premissa que no hi haguera objectes. N’hi ha algun, però en totes les peces anteriors eren milions. I amb això trobe com un desig de tornar al ballet, però des d’una òptica que no té res a veure. Però sobretot sorgeix de veure a Cécile, que també té una formació com a ballarina. Cécile té una capacitat d’emprar la seua formació de ballarina d’una manera tan marciana que no pareix ballet, però alhora sí que ho és. Per això sorgeix la idea d’una investigació a la qual dedicaré els pròxims dos anys. Vaig abandonar el ballet perquè no m’interessava, a molts nivells, però veig que ha marcat profundament la meua manera de treballar, en l’àmbit del rigor, la insistència, la repetició, la musicalitat. Hi ha un munt de coses que s’han quedat allí, però és un solatge més a un nivell metodològic o de mirada. Però, vaja, ha condicionat de manera brutal la meua manera de pensar i de fer. Tot i que ara mire a uns altres llocs i estètiques que no tenen res a veure.

També he llegit que t’ha condicionat treballar per a uns altres, com ara per a la teua germana, María Jerez. Observar quan no dus les regnes també és important, comporta un aprenentatge.

Clar, això és molt important. Jo engegue els projectes, però treballe de manera supercol·lectiva. I treballar amb altres persones és fonamental. En la meua època no existien tots els màsters que hi ha ara de pràctica escènica, de metodologies coreogràfiques… Per tant, la manera d’aprendre era treballar amb unes altres persones. El meu perfil era molt habitual, el d’una ballarina que comença ballant per a uns altres coreògrafs i després comença a fer el seu treball. Això ha estat fonamentalíssim: quan treballes amb altres coreògrafs, coreògrafes o “coreògrafis”, estàs aprenent, però no tens la pressió, ni l’angoixa. Llavors, estàs xuclant, eres una esponja. Cada any amb Jérôme Bel per a mi van ser fonamentals a l’hora d’entendre què és treballar, una cosa que tardes molt a entendre i aprendre. Tot i que no deixes d’aprendre-ho mai. I la meua germana, per exemple, ha estat molt important. Ella, Juan Domínguez, la gent amb la qual he col·laborat molt. La meua germana, des que érem molt xicotetes.

En una xarrada, el citat Quim Pujol, en referència a The Real Fiction, explicava fins a quin punt Cuqui Jerez posava a prova l’espectador. Però també deia que eres una de les poques artistes el treball de la qual li havia canviat la vida. Una línia molt fina entre explorar la paciència de l’espectador i, finalment, fer que alguna cosa faça bum en el seu cap.

Si a algú li interessa el que faig és a partir d’aquell clímax. Una de les potències del meu treball és que soc molt insistent. Llavors, el que faig no és per a tothom, però si et quedes, travesses un llindar. En el cas de The Real Fiction és una insistència d’un tipus. En altres peces hi ha unes altres estratègies perquè entres, perquè arribes a un estat. A l’hora en què les peces convencionals acaben. Si esperes veure una peça amb un principi i un final et veuràs decebuda. Però m’agrada això perquè les artistes que admire tenen a veure amb aquest concepte de traspassar un llindar. I si te’n vas abans, et perds tota la cosa, però és la teua decisió. No sol passar. Però sabem que en Màgica, a la mitja hora, algú es posarà nerviosíssim, li entrarà un atac d’ansietat i marxarà. Ens sembla fenomenal. Però si has estat una mica ansiosa i passes dels quaranta minuts, entres en un altre lloc, la teua ment i el teu cos no estaran igual. Es tracta una mica d’això. L’elasticitat del temps hi té a veure.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close