Dansa

D’identitats a Dansa València

Dansa València tancà diumenge la seua 36ª edició amb la vista posada en esdevindre la plataforma estatal de la dansa contemporània. Malgrat que podríem pensar que l’edició anterior comptava amb millors eleccions estètiques, la sensació generalitzada és la d’ésser el lloc de la dansa pel qual cal passar, degut a la quantitat de professionals que han estat presents. Serà necessari, si aquesta és l’aposta, comptar amb més finançament per part del Ministeri de Cultura, no només de l’INAEM, ampliar la programació encara més, poder veure propostes de tot el territori i comptar amb més espais d’exhibició a la ciutat.

Les temàtiques que han prevalgut enguany, tenen relació amb la idea de la identitat. Tot seguit, ens apropem a algunes d’aquestes apostes, que ens poden donar eines per a repensar quin valor té treballar sobre les identitats en la dansa en aquest moment. Els murs no cauen. No, quan dediquem milions per mantindre-los dempeus, malgrat el que escrivien en forma de grafit sobre el linòleum blanc alçat dos de les ballarines de Carcaça de Marco da Silva Ferreira, cap al final de l’obra, al Teatre Principal. I no, després de la crítica a la burgesia i a l’amenaça del feixisme en forma de cançó, utilitzant aquesta forma passiva escrita deixada a l’eventualitat del temps, en lloc d’una apel·lació directa.

Els murs només cauen si els fem caure. La burgesia ja fa temps que sap entretindre’s als teatres de tot l’occident encara que els vomiten discursos més o menys naïfs sobre la seua implicació en la desfeta que ha significat i significa el capitalisme neoliberal i la globalització.

Ara bé, allò que és important del treball de Carcaça és la recuperació i posada en comú de danses populars més contemporànies o més antigues, no perquè faria una exaltació d’allò popular com a paradigma romàntic dels arrels, si no perquè fa un ús, almenys durant els primers 40 minuts de l’espectacle, responsable, respectant les individualitats, i aglutinador, de les varietats identitàries que poden conviure en allò popular a través de les danses.

Carcaça, de Marco da Silva.

Tal vegada no calia doncs, reforçar una suposada unitat cap al final de l’obra, amb la imatge de les pròpies ballarines formant una boca per tal de visualitzar que canten totes juntes la cançó protesta, perquè cau en la romantització ara de la unitat del poble per a, suposadament, enderrocar el poder establert. És però la confluència de les identitats a la dansa, la confluència de les danses identitàries, les que ens donen ferramentes per a generar resistències a la devastadora globalització. Això hi era i caldria nodrir-lo i allunyar-lo de qualsevol possible formació d’un exèrcit, on s’acabaria per negar la diversitat, perquè quan molts cossos ballen junts tendeixen a la uniformitat.

Les reflexions sobre la identitat que s’han estès al llarg de tot l’occident, provinents en part del món anglosaxó, plantegen la problemàtica de poder articular discursos que fiquen al centre la diversitat sense caure en polítiques liberals de l’individu i per tant, sense convertir-les en l’al·literació de judicis del comportament individual de caràcter punitiu, com massa sovint està passant.

És cert que a Espanya el feminisme s’ha posat al centre dels discursos hegemònics, però els discursos decolonials continuen sent a les perifèries de l’articulació política o de la representació, a excepció feta d’alguns exemples molt reduïts. En el cas de la dansa o del teatre és pràcticament anecdòtic. Poques figures, a vegades gairebé cap figura de les diàspores africanes negres o àrabs, o de les de l’Amèrica Llatina, accedeixen al lloc d’enunciació. I quan accedeixen, normalment es presenten processos d’exotització, de paternalització, d’assimilació, o en el cas que vinguen amb plantejaments decolonials, directament són processos de negació i de degradació els que succeeixen. És necessari no només adreçar aquestes qüestions, és necessari que en raonem juntes sobre elles per poder deixar obertes portes a les aliances en les diversitats i per canviar les tendències racistes que ens travessen.

Poliana Lima i Oro negro.

Poliana Lima és brasilera, és a dir, prové d’un país que malgrat el bolsonarisme i en general les elits majoritàriament blanques, més del 50% de la població és no blanca. Un país on des de fa molts anys que el pensament decolonial és present. La pròpia Lima des de Madrid recolza i promou activitats que fiquen al centre les persones i els discursos decolonials de la diàspora. La peça Oro negro parteix, si ho hem investigat, de l’existència d’un avi negre seu, amagat per la seua pròpia família. És un exercici d’excavació en les seues arrels a través del moviment, on de manera progressiva es desprèn, exhorta, les adjudicacions sobretot de gènere (fetitxització i exotització) que li són atribuïdes com a dona brasilera a Europa, sense fer una renúncia però, posant de manifest allò que els nostres ulls europeus lligen o volem llegir de l’altre, d’ella com a una altra. És un recorregut sincer, assentat, potent, de la identitat que no fa una reclamació ni romàntica ni nostàlgica; sense concessions. En eixe sentit, i amb l’excepcional acompanyament de la música de Pablo Sánchez, qui compassa del greu a l’agut, del jazz a les arrels rítmiques brasileres d’origen africà, la contínua exhibició ritual de la Poliana per evitar ésser classificada, la peça és exquisida.

Un home negre (Chumo Mata), vestit i maquillat de daurat està present durant tota l’obra. Es desplaça lentament per tota l’escena, amb mirades més o menys desafiants, segons el moments, cap al públic. Funciona Mata com a espectre de l’avi de la Poliama, amb les amenaces que desperta en el món blanc, en la seua pròpia família, com l’amenaça necessitada d’ésser amagada. Sembla que entén la Poliama, i totes les persones involucrades al projecte, algunes d’elles amb una llarga trajectòria de treball incorporant la inclusió de la diversitat com ara és el Javier Cuevas, qui signa la dramatúrgia; sembla que entenen, aleshores, que és una decisió sense concessions que despertarà en el públic el reconeixement de la mirada que llancem des del món blanc, euro-centrat, com una constatació del nostre propi racisme. Podria ser així, però no és eficaç, no funciona del tot així, perquè el Mata no deixa d’estar mai ancorat a aquesta idea d’espectre, no ni a ell cap articulació de moviment que poguera, com ho fa amb ella, posar de manifest aquest excés d’exotització que realitzem amb la mirada. No ho fa tampoc perquè Lima no és una persona racialitzada a primera vista, és a dir, malgrat els seus ancestres i malgrat els processos d’exotització que ella com a dona deu patir a Europa quan es coneix el seu origen, roman blanca a primera vista, cosa que fa que el Mata represente en contraposició, mentre ella exhorta les projeccions sobre la femineïtat, la masculinitat racialitzada, i això és molt problemàtic.

La majoria de les persones que són interpel·lades per la policia, sense raó aparent, a Espanya, són homes racialitzats. No existeix només la fetitxització sexual i l’exotització; la masculinitat racialitzada conté l’espectre de l’amenaça sobre la població i les cultures blanques. Quan es fica en contraposició la imatge d’un home negre en forma d’espectre, amb la imatge d’una dona no racialitzada, qui realitza un procés d’exhortació de la seua femineïtat atribuïda des d’una perspectiva feminista, sense facilitar un context que explique, que col·loque en relació, la imatge de la masculinitat roman amb les seues projeccions negatives. Afegides aquestes als processos de racialització, es pot perpetuar una imatge tòxica de l’home recialitzat, pot romandre com a imatge d’un espectre amenaçant cap a la figura d’una dona, percebuda com blanca, intentant alliberar-se de les categories que l’oprimeixen, entre elles les que representa aquest espectre masculí.

Caldria repensar la manera, des de l’escena, de donar eixe context, malgrat que aquesta aposta pel nom de la peça i per com es desenvolupen els rols de les dos persones en escena, han estat ja pensats, “sense concessions”. Paga la pena, perquè el treball de la Poliana Lima és molt valuós per com es capaç de fer-nos llegir el cos i les seues implicacions polítiques i aquesta manca de context pot perpetuar altres visions polítiques que van a l’encontre d’allò plantejat.

‘Mucha muchacha’

Més enllà del flamenc, que per la seues característiques d’improvisació, ha estat obert a l’experimentació des de fa molt de temps a altres maneres d’abordar el moviment provinents de la contemporaneïtat, el que coneguem com dansa espanyola i que acull una gran diversitat de formes folklòriques més o menys estilitzades, no ha començat a impregnar-se de la contemporaneïtat fins fa ben poc.

Mucha muchacha té per davant un recorregut, que independentment dels encerts o desencerts puntuals, seria capaç de mantindre una reflexió continuada sobre com ens relacionem amb el nostre llegat folklòric, què podem extraure de valuós en aquest afecte identitari, i quines dinàmiques es transformen des del lloc d’enunciació d’allò tradicional amb una perspectiva feminista i comunitària.

És això el que queda palès la mitja primera hora de Para cuatro jinetes. Després d’això, la dramatúrgia li guanya la partida a la dansa, amb un interludi en forma de programa de ràdio, on l’intent de fer broma amb el que es planteja verbalment i amb les picades d’ull gràfiques de les projeccions ens allunya d’allò que podria ser interessant: la creació de ficcions sobre els arrels de la música pop, que estarien vinculades a la música folk; o, afegit a això, el moment de combat de joc de vídeo, a l’estil de Street Fighter, entre formes folklòriques de dues de les ballarines. Totes aquestes propostes podrien haver estat el punt de partida d’una desconstrucció, si l’accessori, allò trivial i còmic, no prenguera el domini del relat.

Maria del Mar Suárez i Lola Dolores

Finalment, l’últim moment de la peça se’l emporta la intervenció dels vj Los Voluble, on es difícil para l’atenció sobre la proposta de moviment de les ballarines que s’allunya de la potència que havíem vist al principi, per tal de crear imatges estititzades que malauradament no es connecten amb el relat de recuperació i actualització de les tradicions folklòriques que suposadament planteja la peça i que sobretot ens desconnecta de la possibilitat de la identificació amb una identitat possible.

L’ús de les eines de la dramatúrgia contemporània com a motor essencial del treball a escena corre el risc d’assimilar els cossos, el moviment, si no sabem ben bé què està al servici de qui o de què. Les persones poden desaparèixer en la recerca d’un relat de la imatge, del so, de la idea d’impacte sobre el públic.

Des d’una perspectiva més austera, però també amb alguna incursió en l’ús d’idees excessivament arquetípiques de l’espai des de la dramatúrgia, María del Mar Suárez La Chachi al ball i Lola Dolores al cant, a Taranto aleatorio, reïxen a sostindre des d’una pulsió particularment personal en relació amb el temps, entre elles i amb el públic, l’experiència ballada i cantada d’una escena que ens relaciona amb el carrer, amb allò quotidià, amb allò popular, fins i tot en el sentit més pop del terme.

Senzillament, amb molt pocs recursos, totes dues sostingudes una amb i sobre l’altra, encarregades una de l’altra, sense privilegiar ni el cant ni la dansa, ens conviden des de la complicitat, a un joc d’anar més enllà cada vegada, en una espiral de gaudi engrescador, a través del qual s’envalentixen, sense perdre de vista però al públic, tot facilitant una identitat de les classes populars mai reduïda a la imatge o a l’arquetip.

Santi Ribelles
Santiago Ribelles Zorita és ballarí, performer i coreògraf establit a València. Ha estudiat art dramàtic, dansa i arts visuals a València, Brussel·les i Holanda.Compagina el seu propi treball amb col·laboracions com a ajudant de direcció i gestió en arts escèniques. A vegades escriu sobre dansa i arts escèniques.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close