Dansa

D’alguns trets contemporanis a algunes creacions de Dansa València 2022

El festival Dansa València ens ha oferit una gran heterogeneïtat de propostes estètiques. Ens apropem a algunes d’elles, des de la perspectiva de la relació d’aquestes amb els llenguatges contemporanis, la idea de contemporaneïtat i la seua relació amb les tradicions.

Lara Misó. Colectivo Sin par ja va presentar una part del procés de la seua creació No es amor, al finalitzar la residència d’investigació atorgada per l’Espai la Granja de l’IVC de l’any passat. Des de llavors, el duo (presentat ara a la Sala 7 del Rialto amb el públic al voltant), desenvolupat a partir de la idea de cercle, amb una estructura giratòria apuntalada amb neons, encerclada dins d’un cercle més gran, ha evolucionat cap a una partitura encara més formal en el desenvolupament del moviment del que ja hi era present a aquella primera presentació. Misó ja no és dins de la peça i això sembla haver afectat en excés en la creació d’imatges estètiques per damunt d’un desenvolupament més orgànic del moviment. Es manté un desenvolupament gradual de la partitura de moviment, des del centre giratori, on les dues ballarines comencen a moure’s generant imatges fixes fins als moviments més sensuals que trobem cap al final.

El treball de Misó és compromès i honest. Les decisions formals i estètiques, però, encara que molt raonades, des de la música fins a les llums, queden lluny de les troballes més espontànies que trobàvem a la seua darrera peça Efecto Siam. L’estètica general de la peça s’allunya de la contemporaneïtat en eixe excés de control fred sobre les formes que ens retrotrau a expressions més pròpies de les danses neoclàssiques de finals dels noranta i principis de segle.

‘No es amor de Lara Misó. Colectivo sin par. Fotografia: José Jordán

A la Matilde Salvador de La Nau de la Universitat de València, on es presenta Orthopedica Corporatio de l’olivera Marina Mascarell, sembla que hi trobem molts dels elements que interpel·len la contemporaneïtat de l’escena: molts diversos objectes, elements de fusta, traces d’elements de construcció (sobretot tota mena de tubs), cordes, elements vegetals, un terra de cartó, és a dir, tot allò per a establir, en relació amb el cos, per mitjà de la manipulació, arquitectures possibles i impossibles; una infraestructura de registre del so directa al nivell del terra i incorporada als mateixos intèrprets, és a dir tot allò per a la creació, per mitjà de la manipulació, d’un mapa sonor en viu; un elenc d’intèrprets amb una voluntat vehement, decidida i involucrada. Ningú no hi juga. Ningú no descobreix res al moviment quan es troba amb tots aquells elements, ningú no descobreix el so d’aquells elements. El moviment està tot el temps per sobre de les accions, el so està pràcticament preestablert abans de descobrir i descobrir-nos qualsevol possibilitat sonora, la dramatúrgia està per sobre de la peça.

Amb una idea entre punk i camp, ni els cossos de les intèrprets es lliuren a una llibertat destructiva, ni la seua afectació ens revela individualitats exacerbades. Manca la xarxa somàtica del treball del qual prové Mascarell, perquè la velocitat de la successió d’accions i la necessitat de resolució dramàtica està per sobre de les intèrprets. Difícil generar comunitat més enllà de suggerir una faula Mad Max, malgrat la generositat, una altra vegada, de les intèrprets. Marina Mascarell fa molts anys que treballa amb un important suport als Països Baixos, i ara, a Catalunya també. De segur que té molt a oferir en els llenguatges de la contemporaneïtat en els anys a vindre. Aquesta peça sembla més bé un intent de fer accessible un determinat treball estètic per a tots els públics.

La contemporaneïtat, els llenguatges contemporanis, responen per descomptat a modes. Tendències que assimilen trets i perspectives estètiques i polítiques presents en el moment en el qual convivim. Responen també a tradicions i a les maneres en les quals aquestes tradicions escolàstiques, disciplinàries, també estètiques i polítiques, s’actualitzen al llarg del temps. Ara, en l’era globalitzada i híperconnectada, hi conviuen molt diverses tradicions i modes, que en la seua recerca contínua d’originalitat, arrossegada encara per les formes de canvi perpetu que ens deixaren les avantguardes artístiques, intenten imposar-se, perpetuar-se o trobar el seu lloc de ressò, sustentant, a vegades. L’engranatge del capitalisme fluid que ens sacseja des de fa quaranta anys. Res millor que una fira d’art per a sentir aquest ecosistema palpitant, entre l’emissió d’enunciats proposats al millor postor i la seua recepció pel mercat. No és fonament per a la dansa i per a l’art, però per les escletxes que ens deixa el mercat i els fluxos d’estats d’opinions de la confluència d’agents culturals, hi podem extreure reflexos de palpitacions que ens parlen, dins la recerca de les artistes, de la contemporaneïtat de l’escena. De la contemporaneïtat tout court o de la relació amb les tradicions d’aquesta contemporaneïtat.

Als noranta anomenaven una moda com a flamenc fusió per exemple, o feien d’un nom un estil. O ja no fa tant s’estilava el multidisciplinari, l’eclèctic, el multimèdia, com a noms fetitxes de les arts. Afortunadament, ens allunyem ja d’aquestes espècies de nomenclatures que ens volen explicar didàcticament de quina manera les artistes juguen amb el que està al seu abast, més enllà de les disciplines calaixos. Després de MotoMami de Rosalía, totes aquestes designacions fan broma.

Rocío Molina. Fotografia: José Jordán

Rocío Molina fa flamenc. És a dir, la tradició sobre la qual s’articula el seu treball de moviment i que defineix la forma d’incorporar elements aparentment provinents d’altres tradicions de moviment, és la mateixa tradició flamenca. A les bases improvisatòries del flamenc, en l’esperit d’espontaneïtat arrelat al moment, n’hi ha un camp ample. Molina expandeix eixa llibertat que propicia el flamenc per a incorporar investigacions de moviment que podríem pensar com pròpies de la dansa contemporània, però que són completament possibles al camp del flamenc. Israel Galván o Molina no fusionen disciplines diverses (encara que estan travessades també per altres tradicions de dansa o artístiques), sinó que sent conscients de la forma individual i genuïna de recerca en el moviment que el flamenc els permet, amplien el registre que fins al final del segle XX associàvem a la idea de dansa flamenca.

Molina, a Al fondo riela (Lo Otro del Uno), peça amb la qual participava en el Festival en lloc de Inicio (Uno) que era la peça en un principi programada i per problemes de salut entre l’elenc de la companyia va ser substituïda, és un espectacle i és també i sobretot la síntesi d’un quadre flamenc. L’encontre doncs d’una bailaora, com a figura principal, amb dos artistes de la guitarra, per a, per un temps determinat, mostrar el treball en continuïtat que la primera figura estableix. Per descomptat està acompanyada d’un treball visual, de llums i de vestuari molt curat, però l’essència del quadre roman.

L’adaptació d’aquest quadre al format espectacle fa que existisca una depuració temàtica, que en aquest cas se centra en l’apropiació d’algunes de les tradicions musicals i de ball del flamenc (farruca, seguiriya, bulerias i soleá), per jugar-ne l’essència mateixa d’aquestes des del seu criteri. La claredat i la rigorositat en l’execució de les seues investigacions en el moviment, ens mostra en espill com es veu a ella mateixa en la tradició, sense renunciar a aventurar-se en descobriments insospitats, que obririen nous camins d’investigació.

‘One night at the golden bar’, d’Alberto Cortés. Fotografia: José Jordán

Alberto Cortés, per la seua part, en One Night at the Golden bar, en Espacio Inestable, fa també un quadre, un one man show, i acompanyat, també ací, per un pianista i músic en directe. Si les nostres atencions estan principalment en les artistes principals, en el cas de Molina i en el de Cortés, sempre existeix el moment de mostra artística dels músics.

Aquest one man show, que ben podria ser mostra de poeta, espectacle de varietats o stand up comedy es nodreix de diferents tradicions de l’espectacle i la paraula, però sempre, inclús en els moments més íntims, connectat amb el públic. La depuració del treball de Cortés, que s’ha perfilat aquests darrers anys amb, més tímidament primer, La teoria de la pelvis (duo amb Rosa Romero) i especialment al solo El ardor, ancora el seu procés de recerca artística a una certa declamació. Ens retorna de la tradició actoral l’afectació excessiva, en un joc de corbes melòdiques, que lluny de distanciar-nos com a espectadores, ens atrapa. En un moment al qual ningú ja no declama, llevat d’alguns residus al teatre madrileny i quan sentim algunes poetes llegir les seues pròpies obres, Cortés obri un camí, del tot personal, com una reclamació drag. També és drag la seua gestualitat, entre efeminada, camp, marica, i càndida, infantívola. Si el text en la primera part està proper a les rimes simples de Mecano, aplegant a convidar-nos a cantar en un moment una de les seues cançons, ens ressona amb força els jocs de paraules, les rimes fàcils i els elements mundans de Gloria Fuertes per parlar-nos de dolors privats. Un relat de nuesa en el text, entre groller i refinat, què s’encamina cap a la cançó, a través de les declamacions melòdiques, i que si bé, està encara fràgil, en proves, l’obri com a creador, un paisatge ric per descobrir.

Santi Ribelles
Santiago Ribelles Zorita és ballarí, performer i coreògraf establit a València. Ha estudiat art dramàtic, dansa i arts visuals a València, Brussel·les i Holanda.Compagina el seu propi treball amb col·laboracions com a ajudant de direcció i gestió en arts escèniques. A vegades escriu sobre dansa i arts escèniques.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close