Dansa

Dansa de qualitat

A la ciutat de Barcelona hi ha un públic de dansa format i molt entusiasta. Part del mèrit el devem a Cesc Casadesús, en la seva anterior etapa com a director artístic del Mercat de les Flors. Des del Festival Grec continua compromès amb una programació diversa, internacional, al gust de moltes veus i, sobretot, oberta al món. En aquesta edició centrada en Europa. S’arriba a l’equador del certamen amb dos exemples impecables de bona dansa, cadascú des de perspectives diferents, i lligats a tradicions del moviment ben diverses al continent.

Amb expectació màxima s’esperava la composició del grec Christos Papadopoulos. Planteja la història èpica, el 1893, del navegant noruec Carl Anton Larsen, al voltant de la gran barrera de gel que porta el seu nom i el de l’espectacle. Llums i ombres de la història de les grans conquestes, que el coreògraf reprodueix a l’inici i el final de l’espectacle, amb un joc de llums, obra d’Eliza Alexandropoulou, protagonista indiscutible del dispositiu escènic, mentre van executant els set intèrprets. En el fragment inicial, encara sense connexió entre ells. En el tancament, víctimes de tot allò que ha passat en la part central de l’espectacle, la més extensa i compromesa coreogràficament.

“Larsen C” de Christos Papadopoulos juga amb la llum i les ombres de la gesta heroica que retrata. Foto: © Pinelopi Gerasimou

La pauta de moviment és la repetició. Petits gestos, especialment de tronc superior i braços, mimètics i senzills, d’alt contingut expressiu, però continguts. Només els desplaçaments entre ells ens posa sobre la pista d’un encaix grupal, d’un fil invisible que representa les connexions humanes al llarg d’aquell tortuós viatge. Dia darrere dia, sense solució de continuïtat, mantenint la tensió de la gesta; malgrat els mil entrebancs que és imaginable van viure. Un dibuix de moviment que repercuteix en l’estat de l’ànima: dels mateixos ballarins, és clar; però també de l’espectador voyeur que empatitza, estranyat per la capacitat d’aprenentatge, de memòria dinàmica, que demostren en una peça tan exigent com aquesta.

Res no és mai perfecte, si ens creiem que hi ha un públic ben format a la ciutat, i només un petit fragment de la peça es va entendre com a innecessari: just el que marca la seva circularitat. Acaba bruscament aquesta llarga i fascinant secció amb l’aparició d’una llum central, instant de retorn de la tripulació dansaire cap a la normalitat. És cert que això encara provocarà una escena final on realitat i ficció es fan més evidents que mai, amb unes belles imatges impossibles de braços desencaixats i cossos perfilats. Però aquell escadusser instant trenca una comunió visual, quasi mística, en la qual el Mercat de les Flors havia entrat amb la creació.

Nazareth Panadero ha presentat el díptic “Vive y deja vivir: Two Die For i Mañana temprano” en el Festival Grec 2022. Foto: © Pablo Llorente

Parlar de dansa-teatre és, naturalment, referir-nos al mestratge que Pina Bausch deixà en moltes de les seves ballarines i ballarins. Nazareth Panadero és una d’elles. Presentava un díptic, una peça de les quals en coproducció amb el Festival, i amb imprevista, però formidable substitució d’última hora que l’italià Damiano Ottavio Bigi va fer en el rol masculí dels dos duets. Aquest és just el primer aspecte a destacar: la vivesa d’un llenguatge, en transmissió per generacions, que la companyia alemanya fa del patrimoni de la mítica coreògrafa. Una tasca ben compromesa que demanarem al flamant i nou director artístic: Boris Charmatz. I que es respira en aquells que ja no en formen part, però que tenen inscrit en el seu cos el codi extraordinari d’aquell mestratge.

Nazareth ha creat dues peces que parlen a cau d’orella de la por, l’esperança i la incertesa. En el decorat de fons, les relacions de parella, amb unes suggerents imatges d’un apartament,  obra de l’artista de vídeo Meritxell Aumedes, en la segona peça: “Mañana temprano”. És probablement la part de l’espectacle on es gaudeix més de la fortalesa interpretativa de tots dos. Damiano des d’un fort impuls físic, compatible amb el detall i l’extroversió d’aquells sentiments tan sovint difícils d’explicar; ella des d’una elegància que només una experiència com la seva acumula en saviesa.

La part teatral dels personatges, per bé que és destacable, acusa una mica la substitució de la qual parlàvem. No per la qualitat dels dos, més aviat perquè aquest és un estil de treball, a camí entre el moviment i el fil argumental dels interessants textos que aquí i allà es van llençant; que requereix un gran esforç de coordinació, de treball previ, que probablement no han tingut. Precisament per això, els solos que protagonitzen cadascú d’ells, acaba sent el més destacable de la vetllada. Un inconvenient que, de totes maneres, no resta qualitat al conjunt.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close