Que música i dansa van de bracet és evident. Però fins i tot les evidències més indiscutibles estan obertes a l’experimentació i a l’exploració. Precisament per això, i amb l’objectiu d’enriquir i revisar la pràctica artística pròpia, són més que recomanables iniciatives com la que es va dur a terme fa unes setmanes al Convent de les Arts d’Alcover (Tarragona), on joves ballarins i ballarines junt amb joves músics i músiques van participar en una residència artística per treballar la creació col·lectiva des de la improvisació.
El diàleg i la interacció entre els i les participants, estudiants del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre i del Màster en Improvisació de l’Escola Superior de Música de Catalunya, va generar un conflicte estètic capaç de commoure, moure i remoure tots els artistes. Música i dansa es van nodrir l’una a l’altra més que mai, qüestionant i replantejant la manera de fer dels i les creadores. Hi ha poques oportunitats de celebrar trobades com aquestes, sobretot en àmbits acadèmics, i és una veritable llàstima perquè participar-hi et fa entendre que res és superflu.

Les interrelacions entre el so i el moviment, o, de forma més elaborada, entre la música i la dansa estan a l’arrel d’ambdues disciplines. Tant qui dansa com qui fa música, en moure’s genera un ritme, un so, un fraseig. La qüestió és on posa el focus d’interès cadascun: si en el moviment o en el so.
Qui dansa, en principi, no transmet el seu moviment a un objecte, com ho fa el músic o la música, per a qui hi ha una externalització, una extensió del propi cos en l’instrument musical. Però tot i que a primera vista aquestes dues activitats semblaria que tenen un sòl comú —el propi cos— la direcció de l’atenció es diversifica entre la mirada, per a la ballarina i el ballarí, i l’oïda, per al músic i la música. Òbviament, també qui balla, escolta, i qui fa música, mira. Potser la diversificació dels sentits és més evident en qui presencia ambdues pràctiques: diem que mirem la dansa i escoltem la música. I aquesta especialització és la que d’alguna manera genera una distinció, que tot sovint es converteix en distància enorme entre l’activitat de la dansa i l’activitat de la música.
La residència es va dur a terme durant un cap de setmana intens i fructífer en un lloc idíl·lic i inspirador com és el Convent de les Arts d’Alcover. La trobada estava concebuda com un lloc de treball, d’experimentació i diàleg, entre joves practicants de dansa i joves practicants de música. La proposta era, també, obrir un espai autogestionat, donant lloc a l’autoorganització del treball, el debat i una corresponsabilitat sobre els enfocaments, necessitats i materials d’experimentació.
Van aparèixer pràctiques de contacte entre ballarins i músics, per escoltar aquest lloc comú a tots —el cos— i obrir la seva capacitat receptiva, afectiva i expressiva; també llargues improvisacions on tot el grup gestionava el temps i l’espai, creant paisatges comuns que no sempre eren harmònics, sinó que tot sovint generaven tensions, moments de conflicte, en definitiva diversitat de relacions que es produïen a temps real, les quals el grup escoltava i gestionava aprenent a cada moment el que significa fer un gest lliure, o precisament problematitzant la possibilitat de llibertat en el col·lectiu.

També va aparèixer la necessitat de mirar i ser mirat o mirada, i d’acotar la immensitat de possibilitats, davant sensacions com la vergonya o la desconfiança que aflorava especialment entre els músics i les músiques, o l’estranyesa dels ballarins i ballarines per acoblar-se a un so determinat. Per això es van posar límits per trobar més llibertat. Així, es van crear formacions més petites (de tres, cinc, set intèrprets, entre ballarins i ballarines i músics i músiques) i es va delimitar la durada de les improvisacions. Aquesta decisió va crear un marc que donava més seguretat als i les participants, tot i que l’experiència prèvia de treballar en el tot i en el caos va ser fonamental perquè cadascú es pogués situar i entendre quines tensions i impulsos es mouen i com cadascú es relacionava amb el que succeïa.
Durant els dos dies de recerca es van compartir també àpats i moments de conversa i festa, de discussió i reflexió, que varen propiciar un qüestionament sobre la pràctica mateixa, tant dels ballarins i ballarines com dels i les músiques, i que va posar de manifest diferències estètiques, posicionaments entorn de la pràctica artística, reflexions sobre el que vol dir improvisar i les relacions amb la composició. També van oferir un lloc per a entendre els desitjos artístics de cadascú, ja que, confrontats amb altres pràctiques i disciplines, sovint es revelen amb més intensitat.

El diumenge a la tarda, el treball es va obrir a un públic molt nombrós que venia d’Alcover amb molta curiositat, i que, en finalitzar la presentació, va reflexionar amb els i les participants tot estenent preguntes de gran interès. Una persona preguntava si allò que havien fet era irrepetible. Un altre senyor observava l’estranyesa dels sons i dels moviments com quelcom nou per a ell, però assegurava que li havia donat una altra visió del que pot ser la música i la dansa. Els i les estudiants responien les preguntes sovint amb noves preguntes cap al públic, generant un diàleg que va resultar enriquidor per a tothom.
La qüestió de crear col·lectivament, improvisar, amb persones de diferents interessos i bagatges artístics, sempre genera una revisió de la pràctica pròpia, i per això mateix, sembla tan important proposar aquesta mena de trobades, i més en marcs acadèmics on no sol haver-hi el temps que aquestes propostes requereixen.
L’experiència va moure tant els i les estudiants com als docents que vam ser-hi. Per tant, la seva continuïtat està més que justificada. La intensitat del temps passat junts deixa moltes qüestions obertes per a continuar explorant. I no és això el més important en un procés d’aprenentatge i també en un procés artístic? Que es plantegin noves preguntes?
