Dansa

Dansa i música: paisatges comuns

Que música i dansa van de bracet és evident. Però fins i tot les evidències més indiscutibles estan obertes a l’experimentació i a l’exploració. Precisament per això, i amb l’objectiu d’enriquir i revisar la pràctica artística pròpia, són més que recomanables iniciatives com la que es va dur a terme fa unes setmanes al Convent de les Arts d’Alcover (Tarragona), on joves ballarins i ballarines junt amb joves músics i músiques van participar en una residència artística per treballar la creació col·lectiva des de la improvisació.

El diàleg i la interacció entre els i les participants, estudiants del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre i del Màster en Improvisació de l’Escola Superior de Música de Catalunya, va generar un conflicte estètic capaç de commoure, moure i remoure tots els artistes. Música i dansa es van nodrir l’una a l’altra més que mai, qüestionant i replantejant la manera de fer dels i les creadores. Hi ha poques oportunitats de celebrar trobades com aquestes, sobretot en àmbits acadèmics, i és una veritable llàstima perquè participar-hi et fa entendre que res és superflu.

La residència va ser una iniciativa proposada per dues professores del CSD i l’ESMUC © Foto: Alex Vallverdú

Les interrelacions entre el so i el moviment, o, de forma més elaborada, entre la música i la dansa estan a l’arrel d’ambdues disciplines. Tant qui dansa com qui fa música, en moure’s genera un ritme, un so, un fraseig. La qüestió és on posa el focus d’interès cadascun: si en el moviment o en el so.

Qui dansa, en principi, no transmet el seu moviment a un objecte, com ho fa el músic o la música, per a qui hi ha una externalització, una extensió del propi cos en l’instrument musical. Però tot i que a primera vista aquestes dues activitats semblaria que tenen un sòl comú —el propi cos— la direcció de l’atenció es diversifica entre la mirada, per a la ballarina i el ballarí, i l’oïda, per al músic i la música. Òbviament, també qui balla, escolta, i qui fa música, mira. Potser la diversificació dels sentits és més evident en qui presencia ambdues pràctiques: diem que mirem la dansa i escoltem la música. I aquesta especialització és la que d’alguna manera genera una distinció, que tot sovint es converteix en distància enorme entre l’activitat de la dansa i l’activitat de la música.

La residència es va dur a terme durant un cap de setmana intens i fructífer en un lloc idíl·lic i inspirador com és el Convent de les Arts d’Alcover. La trobada estava concebuda com un lloc de treball, d’experimentació i diàleg, entre joves practicants de dansa i joves practicants de música. La proposta era, també, obrir un espai autogestionat, donant lloc a l’autoorganització del treball, el debat i una corresponsabilitat sobre els enfocaments, necessitats i materials d’experimentació.

Van aparèixer pràctiques de contacte entre ballarins i músics, per escoltar aquest lloc comú a tots —el cos— i obrir la seva capacitat receptiva, afectiva i expressiva; també llargues improvisacions on tot el grup gestionava el temps i l’espai, creant paisatges comuns que no sempre eren harmònics, sinó que tot sovint generaven tensions, moments de conflicte, en definitiva diversitat de relacions que es produïen a temps real, les quals el grup escoltava i gestionava aprenent a cada moment el que significa fer un gest lliure, o precisament problematitzant la possibilitat de llibertat en el col·lectiu.

La improvisació es confirma com una eina de creació col·lectiva molt interessant © Foto: Alex Vallverdú

També va aparèixer la necessitat de mirar i ser mirat o mirada, i d’acotar la immensitat de possibilitats, davant sensacions com la vergonya o la desconfiança que aflorava especialment entre els músics i les músiques, o l’estranyesa dels ballarins i ballarines per acoblar-se a un so determinat. Per això es van posar límits per trobar més llibertat. Així, es van crear formacions més petites (de tres, cinc, set intèrprets, entre ballarins i ballarines i músics i músiques) i es va delimitar la durada de les improvisacions. Aquesta decisió va crear un marc que donava més seguretat als i les participants, tot i que l’experiència prèvia de treballar en el tot i en el caos va ser fonamental perquè cadascú es pogués situar i entendre quines tensions i impulsos es mouen i com cadascú es relacionava amb el que succeïa.

Durant els dos dies de recerca es van compartir també àpats i moments de conversa i festa, de discussió i reflexió, que varen propiciar un qüestionament sobre la pràctica mateixa, tant dels ballarins i ballarines com dels i les músiques, i que va posar de manifest diferències estètiques, posicionaments entorn de la pràctica artística, reflexions sobre el que vol dir improvisar i les relacions amb la composició. També van oferir un lloc per a entendre els desitjos artístics de cadascú, ja que, confrontats amb altres pràctiques i disciplines, sovint es revelen amb més intensitat.

© Foto: Alex Vallverdú

El diumenge a la tarda, el treball es va obrir a un públic molt nombrós que venia d’Alcover amb molta curiositat, i que, en finalitzar la presentació, va reflexionar amb els i les participants tot estenent preguntes de gran interès. Una persona preguntava si allò que havien fet era irrepetible. Un altre senyor observava l’estranyesa dels sons i dels moviments com quelcom nou per a ell, però assegurava que li havia donat una altra visió del que pot ser la música i la dansa. Els i les estudiants responien les preguntes sovint amb noves preguntes cap al públic, generant un diàleg que va resultar enriquidor per a tothom.

La qüestió de crear col·lectivament, improvisar, amb persones de diferents interessos i bagatges artístics, sempre genera una revisió de la pràctica pròpia, i per això mateix, sembla tan important proposar aquesta mena de trobades, i més en marcs acadèmics on no sol haver-hi el temps que aquestes propostes requereixen.

L’experiència va moure tant els i les estudiants com als docents que vam ser-hi. Per tant, la seva continuïtat està més que justificada. La intensitat del temps passat junts deixa moltes qüestions obertes per a continuar explorant. I no és això el més important en un procés d’aprenentatge i també en un procés artístic? Que es plantegin noves preguntes?

Una cinquantena d’estudiants de música i dansa van participar en l’activitat © Foto: Alex Vallverdú
Constanza Brnčić
Ballarina i coreògrafa de llarga trajectòria com a creadora i directora escènica. Llicenciada en Filosofia, màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica per la UB, on actualment realitza el doctorat en Filosofia Contemporània i tradició clàssica.
Actualment combina la seva tasca artística en l'àmbit de la creació escènica amb la docència. És cap d'especialitat en Coreografia i interpretació al Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre.
Núria Andorrà
És professora d’improvisació a l’ESMUC i imparteix workshops a diferents conservatoris superiors d’Europa. També és professora de percussió al Conservatori de Reus.
Ha tocat amb Agustí Fernández, Fred Frith, Lê Quan Nihn, Joëlle Léandre, Zlatko Kaučič, Rafał Mazur, Mats Gustafsson, Pablo Ledesma, Nate Wooley, Ingar Zach, Frances-Marie Uitti, Joe Morris, Tom Chant, Yasmine Azaiez, Anne-Liis Poll, Nuno Rebelo, Christiane Bopp. I amb els ballarins Julyen Hamilton, Manel Salas, Constanza Brnčić, Andrés Corchero, Sònia Sánchez.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close