Dansa

Dansa i vida ressonant a València

Després d’un cap de setmana amb el programa Moviments Urbans, on hem vist a diferents espais públics i al Museu de Belles Arts peces curtes en forma d’aperitiu, Dansa València comença hui dimecres la seua programació oficial, és a dir, aquella destinada primerament a fer del Festival, una fira estatal de la dansa, de la mateixa manera que ho era als seus inicis. Sota el lema ‘Vida Ressonant’, el festival compta amb una programació àmplia des del gran format fins a peces curtes de 10 minuts, que pretén fer una radiografia de la dansa contemporània espanyola i generar mercat.

Quan el 2014, davant el deteriorament del Festival, l’Associació de Professionals de Dansa de la Comunitat Valenciana, proposava el projecte de reflexió i participació “Actualitzant Dansa València”, un dels desitjos més estesos entre part de les creadores participants fou el de fer del Festival una plataforma per al seu treball, és a dir, convertir-lo d’alguna manera en una fira.

Aquesta proposta mercantil és la que ha prevalgut en les decisions de Maria José Mora com a nova directora i és per això que és important no només l’augment del pressupost fins vora el mig milió sinó la quantitat destinada per tal de convidar el màxim de programadors i programadores espanyoles al Festival. Els fruits d’aquesta aposta, a priori en sintonia amb la majoria de les professionals —com dèiem adés—, és massa prompte per veure-les, encara que és sempre positiu l’encontre entre professionals de la gestió, per tal de crear xarxes i fer contactes.

És interessant, però, destacar tota una sèrie d’iniciatives que es posaren en marxa ja l’any passat. Són iniciatives que finalment la institució assimila, però que havien estat ja proposades, amb molts menys recursos, per altres festivals independents. Així, la xarxa de municipis creada en el projecte de residències Impuls a la dansa, estenent el festival durant tot l’any, donant espai i recursos a les creadores, i apropant a les programadores participants a la dansa, troba el seu ressò en iniciatives com ara el Via Escènica de Russafa Escènica. Festival de Tardor, festival a l’equip del qual pertanyia la mateixa Mora fins que entrà a dirigir Dansa València, o la xarxa de residències creada per Frágiles Danza i Circuito Bucles.

Altres iniciatives com els itineraris amb públic, que pilota Sara Esteller, i que potencia una espectadora crítica i sensible a la dansa, ressona per la seua banda en la iniciativa que desenvolupen des de fa uns anys al Festival 10 Sentidos amb grups d’espectadores joves. Dansa València assoleix així, finalment des de la institució, bones iniciatives que doten de recursos a les creadores i que descentralitzen la dansa, massa tancada en el Cap i Casal.

Una programació variada i tendències majoritàries

Pel que fa a la programació, l’aposta pel gran format al Teatre Principal passa per Carcaça de Marco da Silva Ferreira, entre arrels de danses portugueses i techno, Pharsalia d’Antonio Ruz, premi Talia, reflexiona sobre la guerra, per acabar amb l’espiritualitat de Humanhood i el seu Infinit. Són tres peces que han estat ben acollides a Barcelona i/o Madrid. Daniel Abreu, per la seua banda al TEM, deixa els espais independents des d’on l’hem pogut conèixer els darrers anys a València, per a presentar Dalet(da), on podrem gaudir del seu particular món oníric.

Carcaça de Marco Da Silva Ferreira ©José Caldeira – Pensamento Avulso

Continuen estenent-se els discursos de recerca de la identitat que planegen a la dansa contemporània que com a Carcaça retroben les arrelsja siga per l’apropament i assimilació d’allò popular o del folk, ja siga per un neguit de trobar l’essència. Tot això amb la també predominant tendència a l’establiment, a través de la dansa, de nous rituals. Així ho trobem a aquelles propostes que provenen d’alguna manera del flamenc o la dansa espanyola com ara Camino del Olivarito de Rosa Sanz, La Chachi de María del Mar Suárez, o la segona peça de Mucha Muchacha, Para cuatro jinetes. Però també ho podem trobar en el treball de Luz Arcas, emblema de la dansa contemporània madrilenya en La Phármaco, malgrat les seves arrels andaluses, amb Mariana; o també amb Sudar Folklore de La Imperfecta.

Els valors emergents estan presents, d’una banda, arreplegant els interessos culturals de la generació Z amb per exemple la nova companyia de moda a Catalunya sota la direcció de Guillem Jiménez: LaSADCUM, que presenta Aclucalls en versió reduïda, o la peça curta de Mar Garcia i Javi Soler, Nicolasito pertusato, amb un molt prometedor joc de dramatúrgia i que es va presentar al darrer festival Migrats a Espacio Instable. D’una altra banda, treballs des de perspectives més clàssiques, com ara Los perros de Led Silhoutte, creada amb el Marcos Morau, Sexy Suggestion de Paula Serrano, o el solo de Blanca Tolsà, Ecoica, totes tres peces amb un aprofundiment en l’aposta per la creació d’un moviment propi i que es podrien relacionar amb les ja més veteranes Aina Alegre i el seu Rauxa, o Poliama Lima i el seu Oro negro, que tenen, aquestes, una feina més desenvolupada en relació al so i la llum.

Muntatge Los perros, de Led Silhoutte

Finalment, poques propostes de dramatúrgies que s’escapen als paràmetres més establerts a la dansa contemporània o a resultats amb els quals el públic s’identificaria emocionalment. Només la veterana Societat Doctor Alonso amb Hammamturgia, on la coreografia està determinada també per l’espai i els objectes; i el treball més performatiu de Natalia Fernandes amb El carnaval no es alegre.

Dansa per al mercat o mercat per a la dansa?

És ben cert que existia un buit a Espanya per a la creació d’una fira de la dansa contemporània estatal i que sembla que Dansa València ho assoleix amb solvència. La possibilitat de consolidar aquesta proposta en el temps, com a referent, passa també per fer participar creadores no tan conegudes o no tan ben relacionades, però que plantegen desafiaments estètics, socials i polítics. Si no, el risc serà el de treballar per al mercat i no que el mercat treballe per a les creadores i la diversitat dels públics. Dansa València enceta aquesta 36a edició amb també el desafiament que les xarxes que es creen entre tants programadors i programadores no estandarditzen la creació.

Santi Ribelles
Santiago Ribelles Zorita és ballarí, performer i coreògraf establit a València. Ha estudiat art dramàtic, dansa i arts visuals a València, Brussel·les i Holanda.Compagina el seu propi treball amb col·laboracions com a ajudant de direcció i gestió en arts escèniques. A vegades escriu sobre dansa i arts escèniques.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close