Presentació i estrena d’espectacles, encontre de professionals i sobretot, intencions de futur. Així es pot resumir l’edició 2021 de Dansa València. S’obria amb propostes de carrer el cap de setmana anterior i va concentrar l’activitat principal del 13 al 17 d’abril. I ho va fer impulsant una idea que pot afavorir enormement les companyies: un corredor d’exhibició entre el País Valencià, Catalunya i la Regió de Múrcia. Una proposta que sorgeix a partir del Projecte Nòmades de Fira Tàrrega i que vol facilitar la mobilitat de la dansa i la col·laboració en xarxa.
Una de les peces estrenades a Dansa València conté tots els elements necessaris per a aquest viatge d’anada i tornada: mitjà format, un argumentari del tot pertinent, labor comunitària, polides coreografies i molt d’entusiasme: “Soledad” de la companyia valenciana Titoyaya Dansa. Dirigida per Gustavo Ramírez Sansano, fa una dècada que estan dedicats a un grup que combina a parts iguals personalitat i encerts. Per a la memòria dels aficionats, recordar aquí una creació ben preuada: “La metamorfosis”. Serveix per exemplificar aquella necessària connexió mediterrània: mai ha arribat a ser presentada a la ciutat de Barcelona i sí, en canvi, a Madrid.
L’obra estrenada a Dansa València és un projecte social: inclusiu, en dirien els estàndards a l’ús. Però és més ajustat parlar de dansa comunitària. Joves extutelats en procés d’emancipació, gent gran i ballarins de la companyia. Es tracta de la segona creació d’aquesta naturalesa que lideren. I és perfectament extrapolable a col·lectius d’altres ciutats que volgués acollir-lo: es tracta només de donar l’espai, la sinergia necessària i deixar respirar la idiosincràsia pròpia de cada realitat. Darrere, és clar, hi ha la bona feina que el coreògraf comparteix des de la fundació amb Verónica García Moscardó. Que es resumeix en tres característiques principals: la claredat argumental; l’aposta per la dansa narrativa; i l’exploració emocional.
Amb el format d’un programa de ràdio íntim, a càrrec d’un locutor amb personalitat, d’aquells nocturns que connecten persones disperses per la ciutat, despleguen el tema central de la peça: la soledat. Una línia argumental que es dibuixa al llarg de tota la proposta, amb les mil maneres de viure-la. El testimoniatge, des d’aquest punt de vista, és cabdal. Destacar aquí la perruquera jubilada, amb una intervenció projectada de les seves mans en moviment mentre explica quants cabells ha arreglat. I un extraordinari solo que balla un dels nois, Yacouba Gassama, un futur artista de la dansa amb majúscules, escolant-se per la cadira de l’estudi on l’estan entrevistant per expressar amb el seu cos l’experiència vital del periple d’arribada des del seu país d’origen. És la manera com l’argumentari de l’espectacle es fa del tot evident: perquè és diàfan i aconsegueix expressar amb el gest dansat coses que, d’altra forma, resultaria ben complicat. Amb una forta component emotiva, però sense desbordaments, permetent així la millor de les empaties amb el públic.
La immigració, la dificultat dels joves en l’emancipació, la posició de la gent gran a la societat, la connexió humana i la solidaritat orgànica, són aspectes que van apareixent amb la mateixa normalitat com ara veus els ballarins professionals desplegar el seu talent, fent costat, accentuant el caràcter col·lectiu de la peça: des de l’acompanyament humà. I una cosa en la qual cal insistir: no és un projecte comunitari a l’estil. És realment una composició coreogràfica, un espectacle de dansa, amb alguns protagonistes no professionals. Aquí rau la diferència essencial amb altres propostes semblants i diu molt del duet que hi ha al capdavant: que no renuncien a res.
En aquell trànsit entre territoris, altres creacions valencianes podrien formar-ne part: les destinades al públic infantil i juvenil, entre les més importants que s’han presentat aquests dies. Marea Danza s’atreveix amb el text de George Orwell: “Rebelión”. Amb la particularitat que els animals són els amos de la fàbrica i els revoltats, els humans. Sobre la base de la dansa espanyola i coreografia d’Olga Pericet, té un dels millors inicis que s’han vist al Festival: la baixada als inferns. Un ascensor que porta els treballadors a la cadena de muntatge, com si es tractés del fons d’una mina, amb una escena on percussió i taconeig del grup sintetitzen la trama i la fan comprensible als infants amb el suport d’un narrador, curiosament també un locutor de ràdio.
En l’àmbit de la joventut, “Fake Life” de Mou Dansa, amb direcció de Joan Pinillos, és una reflexió punxant sobre l’ús que fem de les xarxes socials i les seves derivades. Amb un ritme trepidant, posa en qüestió moltes actituds que donem per normals en aquell context, però que amb una mica que hi pensem no resulten tan evidents.
Moltes altres propostes valencianes han ocupat Dansa València durant aquests dies. Al mateix temps que arribaven composicions des de Madrid. Una de les més aplaudides va ser “Volumen 1” de Mucha Muchacha. Es tracta d’un col·lectiu de ballarines que ha coincidit en els seus estudis al Conservatori. Enèrgiques i combatives, van signar la mirada més feminista del festival. També des de la dansa espanyola, revisiten mites universals, com ara el “Bolero” de Ravel. El barregen en l’espectacle amb la “haka” neozelandesa de les guerreres maoris; mentre es qüestionen sobre els rols de gènere i aposten per una manera diferent de caracterització que no depengui més que de la voluntat humana. Sense dicotomies ni apriorismes.
També va destacar en la programació el solo “El hijo” de Daniel Abreu; la dansa urbana més sofisticada i narrativa de Chey Jurado i Akira Yoshida a “Hito”; i la particular lectura de “Giselle” de la mà del col·lectiu Kor’sia. Una edició que la restricció per la pandèmia va fer menys nombrosa que en altres ocasions, però en tot cas un èxit de públic.
