Dansa

Dansàneu: un festival amb patrimoni

Tindrà lloc del 25 de juliol a l’1 d’agost a les Valls d’Àneu i enguany celebren trenta anys i el recent Premi Nacional de Cultura. Fan dansa, música, circ, proposen trobades insòlites entre creadors, promocionen la riquesa cultural de l’entorn, i tenen cura de la memòria històrica. Pocs festivals d’arreu trobareu amb una simbiosi tan acurada i un focus tan clar en la riquesa de l’entorn natural on es desenvolupa. I alhora és una font de modernitat, espai d’acollida d’artistes i plataforma de suport. En connexió amb el país i en xarxa amb el seu territori. És un paradigma exemplar del sentit que pot tenir un petit festival quan mira amb esperit gran.

La inauguració anirà a càrrec de Cesc Gelabert, després que la seva intervenció l’edició passada va ajornar-se per causa de la pandèmia. Dansa contemporània d’un dels grans del panorama nacional que presentarà amb esperit obert, com és línia coneguda del seu treball. Quatre solos que van des de la sardana, l’Aurresku basc, un bolero cubà i el fandango. Tradició i present, que sumen, es barregen i generen una nova perspectiva, amb l’elegància, la pulcritud i la introspecció pròpies de l’autor. Diumenge 25 juliol a Santa Maria d’Àneu (Escalarre – La Guingueta d’Àneu).

La imatge oficial del Festival Dansàneu 2021 és d’Arnal Ballester i s’inspira en el ballarí Cesc Gelabert i en els serafins alats de Santa Maria d’Àneu (Escalarre – La Guingueta d’Àneu).

Serà només l’avantsala d’un llistat important d’intèrprets de la dansa que contrastaran els vespres de les valls: són les trobades (im)possibles. Una de les primeres, Núria Guiu ballant amb Maria del Mar Bonet amb el músic Borja Penalba. Experiències inaudites d’aquest festival: ajuntar creadores on el diàleg semblaria una quimera. L’hermenèutica pròpia d’una de les ballarines en ascendència meteòrica gràcies a la seva intel·ligència, capacitat tècnica i permeabilitat escènica; trobarà lligams amb la veu més mediterrània del panorama musical. Dimarts 27 de juliol a Santa Maria d’Àneu (Escalarre – La Guingueta d’Àneu).

També el grup Mishima s’acompanyarà de Laia Santanach, que just una estona abans presentarà “Tradere SP”, versió de carrer de la nova obra en la qual treballa al voltant de la creació contemporània i el concepte de tradició. Aquesta suma entre una coreògrafa interessada en les arrels i com aquestes s’incardinen en el cos de la dansa actual; i el grup de música catalana que millor representa la suma de la cançó d’autor i el pop actual; serà sens dubte una de les joies del Festival. Dissabte 31 juliol, al Recinte Firal (Esterri d’Àneu).

Però probablement un dels moments més esperats de l’edició, per a afeccionats de dansa i per als de música, és l’estrena del ballet inèdit del compositor Robert Gerhard “Els focs de Sant Joan” dijous 29 juliol a Santa Maria d’Àneu (Escalarre – La Guingueta d’Àneu) a càrrec del Ballet Contemporani de Catalunya. Hem tingut ocasió de parlar una estona amb el seu coreògraf Miquel G. Font des de la Sala Crespí de Terrassa on fan residència el mes de juliol:

Es tracta d’una composició que s’havia donat per perduda: on et porta el primer cop que l’escoltes i cap on imaginaves que aniria l’espectacle?

Recentment exiliat a França, després de la guerra civil, s’aferra a una estructura matemàtica; amb una certa fredor. Ara bé: hi descobreixes una part sensible amb molts referents de la música popular catalana. Tot plegat portat a un terreny contemporani. I on la influència de Stravinski és evident.

La referència a les falles d’Isil i a aquella etapa dels grans ballets de ruptura d’inicis del segle en què ell viu, com es reflecteix en la coreografia que treballeu?

Cal dir que no es conserva cap notació de moviment d’aquella creació. Són 50 minuts interpretats en directe pel pianista Miquel Villalba, que aporta una lectura acurada i pròxima als orígens. Hem fet una mica d’investigació sobre el sentit que Gerhard volia donar a l’obra i les connexions amb l’arquitectura coreogràfica d’algunes de les manifestacions catalanes, com per exemple els castells o les sardanes, que casen bé amb la música que va compondre.

I a partir d’aquí vam començar a treballar amb la idea d’un dibuix grupal, intentant generar cohesió entre el moviment més clàssic de la cultura popular i la manera com jo entenc la dansa: també precisa i matemàtica. Material que dissocia parts del cos; en la línia de les harmonies a dues mans de piano. Respectant bàsicament la dramatúrgia de la peça, que sí que es conserva. Són més escenaris on passen coses que no pas un ballet a l’ús, amb els seus protagonistes i narrativa. Deu moviments que retraten diferents moments: quan arriben els fallaires; les danses tradicionals; el concurs; tot barrejat, per posar exemples, amb una sardana en el fragment novè o amb un fandanguillo, en el vuitè.

Miquel G. Font és el coreògraf i director artístic del Ballet Contemporani de Catalunya. Foto: Josep Guindo

S’ha parlat que és una obra sensual. Una mena de “Consagració de la primavera” a la catalana.

Hi ha elements, efectivament, que remeten a la festa i els seus efluvis. Però té moltes capes d’anàlisi. Amb una parella central que fa un viatge a un estany, a través d’un roure. Potser no hi ha tanta profunditat com en la composició de Stravinski, sota el meu parer. En tot cas, he demanat als ballarins la mateixa implicació, a aquest nivell. Nabar Jon Martínez, Maria Torrents, Emmanuel Dobby, Marta Otano i David Serrano. Un elenc amb una sòlida formació clàssica i amb qui treballo conceptualment. Amb apunts de ballet; però des del desenvolupament contemporani.

Un projecte que havia d’estrenar en el seu dia els Ballets Russos de Montecarlo i que Miquel G. Font enfronta després d’una extensa trajectòria internacional.

És un ballet reivindicatiu sobre el llegat de la cultura tradicional;  i alhora melancòlic, en el context del seu exili. Així ho hem volgut reflectir sobretot amb el vestuari de Marta Muiños, basat en els costums de la dècada dels trenta al Pirineu.

Jo no em puc queixar del meu retorn a Catalunya, després dels anys a Alemanya on considero que em vaig formar com a coreògraf. M’han sortit oportunitats, mentre anava deixant créixer el teixit a l’estranger. Però crec que si no volem un altre exili forçat dels nostres artistes -per altres motius, és clar, que no pas el que ens ocupa avui-, s’ha de fer l’esforç de valorar les produccions i el treball real que tots plegats fem, sobretot aquells que tenen una continuïtat i una perseverança, més enllà de qüestions de popularitat o contactes personals dins d’aquest món de la dansa. Al país, hi ha una estructura interna probablement suficient per donar-hi suport, però els criteris de selecció i de programació no són prou plurals: costa molt apostar per allò “poc conegut, aquí.” I això és un problema per al retorn d’aquells amb una xarxa desenvolupada i en creixement natural fora de les nostres fronteres.

Així que aquest estiu tenim l’oportunitat: no us esteu de visitar Dansàneu i descobrir de quina manera ha reinterpretat Miquel G. Font aquell ballet que es creia perdut i tota la resta de la programació de dansa.

Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close