Neix un nou festival, a l’Hospitalet de Llobregat, amb la voluntat de centrar la seva temàtica en el gènere i la identitat: Berdache [Gender Art Festival]. El mot és una reapropiació dels pobles amerindis del concepte “dos esperits” que els antropòlegs van assignar a algunes persones no binàries, el tercer gènere, molt reconegudes i acceptades en aquelles comunitats. Entre les diverses propostes d’arts visuals i escèniques, dimecres 7 d’octubre el flamenc de tres destacats artistes s’ocuparà de qüestionar els patrons imperants sobre els quals es desenvolupa aquella disciplina i aportaran la seva particular mirada. N’hem parlat amb ells: ens presenten la seva obra i expliquen quina podria ser la seva principal aportació al debat que obrirà el Festival.
“La oscilante” de Pol Jiménez o el desplaçament dels rols.
Amb l’acompanyament i el mestratge de Juan Carlos Lérida, referència del flamenc empíric i director de la peça, Pol Jiménez planteja en aquest exitós solo si no fóra possible ballar des d’una altra posició: “És un replantejament molt particular sobre la manera com he rebut els coneixements que tinc, el moviment i la tècnica: el meu pas per l’Institut del Teatre i les companyies amb les quals he treballat. Amb la voluntat d’interrogar-me sobre tot plegat.” Es presentarà al Festival la versió de 20 minuts d’una peça que ell considera que a l’inici li va servir per “desconstruir els rols de gènere per veure quins són els seus orígens i de quina manera es poden estirar, quin marge tenen per esdevenir el mateix o convertir-se en una altra cosa.” Amb l’excel·lent recepció que va tenir i l’oportunitat de fer bastants bolos, s’adona que sobretot ha estat una magnífica oportunitat per posar en dubte la solidesa d’aquells esquemes, fins al punt d’arribar a una proposta “a-gènere”, tal com li agrada referir-s’hi. Que no pretén trencar amb la tradició sinó aportar un desplaçament conceptual, fàcilment reconeixible amb uns maons que se situen al centre de l’escena i amb els quals interactua gran part de l’obra: “Em penso que tractar aquest tema del flamenc en un Festival és un encert, especialment si penses que tindrà lloc a l’Hospitalet, una ciutat amb molta tradició, penyes i afeccionats.”
“Estudio sobre la histeria” de Carmen Muñoz o el paper assignat a la dona.
Fragment d’una obra més extensa anomenada “Bailes de histéricas” que es presentarà a la Sala Hiroshima el mes d’octubre, i a partir dels textos de Sigmund Freud, Carmen Muñoz analitza els cossos de tres dels seus referents: Carmen Mora, Manuela Vargas y La Chana. “Una manera de trobar la meva identitat, a partir d’aquestes grans figures del flamenc. Relaciono aquestes dones a l’Espanya dels anys vuitanta amb els orígens de la Modern Dance als Estats Units, tot i que no coincideixen en el temps, però sí en les dinàmiques que es van crear amb els ballarins masculins i la posició que les ballarines ocupaven en el sector. I finalment, com a tercer extracte de la investigació, apareixen els estudis sobre la histèria: una assignació mèdica. Naturalment, per reapropiar-se del concepte i redefinir-lo: “és l’excusa per demostrar una energia que tinc com a ballarina i que té a veure amb la contenció, romandre, la capacitat de connectar, i que és allò al que ara em refereixo amb aquella paraula, que en el seu origen s’utilitzava de manera despectiva i assenyaladora de conductes femenines socialment no acceptades.” La seva opció, doncs, no és tant plantejar una nova identitat de gènere: “no focalitzo en aquesta qüestió, sinó en el significat de la feminitat al flamenc. La manera de ballar que aportaven aquelles dones era d’una modernitat radical i també el seu estil de viure, un tema molt interessant d’analitzar en aquest context artístic.” Com empoderar-se del cos femení, vindria a ser l’objecte principal del seu estudi, des d’un discurs que travessa diversos plans.
“Escena interior” de Fernando López o la teoria queer
Ballarí i filòsof, teòric de l’àmbit de la identitat i el gènere i les seves connexions amb la dansa i, en especial amb el flamenc, presentarà una reflexió coreogràfica sobre la intimitat. Que no és altra cosa que allò de què parla el festival, quan es fa política: “la violència exercida sobre el cos i el nu, quan es mostra, i que poso en paral·lel amb la prova del mocador que es fa servir en certes tradicions amb les dones gitanes per comprovar la seva virginitat; i els exàmens anals que es practicaven en societats on l’homosexualitat està penalitzada.” És només un fragment més ampli d’una obra on parla de l’operació “de romantització en la dansa contemporània com a espai d’alliberació corporal -que ho és- però sense mostrar la violència que s’hi amaga darrere aquestes qüestions.” Dins del Festival Berdache és una oportunitat per debatre sobre la tensió entre tradició i pensament crític: “és un posicionament polític perquè entenc que el flamenc ha estat utilitzat en les darreres dues dècades com una eina d’insinuació de missatges, de provocació, però sempre des de l’evocació, el gest de complicitat, la insinuació… i no d’una manera clara, assumida i sense embuts.” La claredat i precisió és la característica d’aquest creador, abordant també “el relativisme cultural, un tema incòmode que molt sovint enfronta drets humans i acusació de grups específics, i que acaba amb posicions contràries als interessos d’aquells col·lectius.” Aquests i altres arguments estan desenvolupats en l’obra que es veurà i en un dels darrers llibres que ha publicat: “Historia queer del flamenco”. I dos dies després, es podran seguir al Taller que dirigirà sobre “Gènere, Sexualitat i Tradició” en complicitat amb la Sala Hiroshima. “Trobo que creadors joves com Pol o Carmen, abordant qüestions com aquestes, fan un gran favor al flamenc i la seva evolució,” conclou.
