Dansa

El cos com a pantalla

S’ha inaugurat Dansa Metropolitana, el miracle programador del mes de març que escampa per la conurbació barcelonina una oportunitat única de gaudir de propostes ben diverses. També de les més arriscades i radicalment contemporànies, com aquestes dues que avui comentem. El cos com a protagonista del dolor. El cos com a espai on reflectir el conflicte social.

Al Teatre Lliure de Gràcia va arribar el grup xilè Teatro la Re-Sentida. No enganya el nom de la companyia perquè amb ells tot és trencament de llenguatge, de narrativa i de límits; com si algú els hagués quedat en deute. Un preu que estan disposats a cobrar-se. La història que han presentat aquests dies rememora la revolta a Santiago de Xile el 18 d’octubre de 2019, “el estallido social”. Violència, humiliació i extremisme que colpeix de manera especial perquè prové d’unes institucions polítiques accentuadament incapaces de respectar la ciutadania. Per bé que podria retratar altres abusos policials, com els comesos a casa nostra també el mateix mes de tardor, un parell d’anys abans.

És la seva primera peça íntegrament de dansa, tot i que el moviment sempre ha estat present en la construcció dramatúrgica de la companyia. Gest auster, profusió  física de mans i braços, discreta desimboltura de malucs. En un context musical sever i estrepitós. Al capdavall, volen qüestionar qui i per què ningú va ser capaç d’aturar aquells fets, en un “Oasis de impunidad”, com és que es titula l’obra.

Aquí el cos és una pantalla que representa, que pren com a objecte de la mirada la imatge especular, la (re)presentació d’un dolor que s’estén més enllà de l’impacte a la pell. De tan real com es presenta, de tan exhaustiva com és la llista d’ignomínies, ens arriben netes i ben incòmodes. Gràcies, és clar, a un treball actoral i coreogràfic que no deixa treva a l’espectador. Dur, és cert. Necessari, també. Impecable, finalment.

“Fuck me” de Marina Otero va rebre una gran ovació al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: Ale Carmona

Per la seva banda, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat també cossos completament nuus han ocupat l’escenari, en una única funció que els espectadors gironins van tenir el privilegi de veure unes setmanes abans, al Festival Temporada Alta. Es tracta de la Companyia Marina Otero amb “Fuck me”. Realitat i ficció s’entrecreua, en una mena d’autobiografia d’una autèntica “domadora d’homes”. Amb l’excusa de la fragilitat del cos, la coreògrafa argentina s’envolta de cinc extraordinaris ballarins. I en una maniobra justament pensada per denunciar la cosificació i la posició social de les dones, exerceix de matrona manaire sobre el grup. Aquesta construcció des de l’oposició, en la representació del contrari, és justament la virtut dramatúrgica de la proposta.

Els esforçats intèrprets cauen i ballen; assoleixen el paper d’ella; es combinen com a objectes de desig; i dibuixen les estructures de dominació pròpies de la societat contemporània: amb la llàstima, com a referent final emocional; i el dolor físic, com a xantatge impecable. Fan tot allò que els hi demana, tan absurd com pugui semblar, perquè està (re)elaborant el discurs des de la denúncia de la desigualtat entre gèneres. I tot, amb un to de broma sense importància, com deixant-se anar, sense fixar-s’hi especialment, pràcticament com si fos en aquell precís instant que s’està presentant per primer cop l’obra.

Són dos exemples del magnífic moment creatiu que els països sud-americans estan oferint ara mateix en dansa contemporània. Un esclat que, per fi, comença a arribar-nos, i en el qual Dansa Metropolitana ha posat una especial atenció.   

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close