En el segon cap de setmana de la Quinzena Metropolitana de la Dansa s’han vist tres obres que podríem englobar sota l’epígraf de la política del moviment. Reflexions entorn de la posició del cos, l’espai que habita i la seva condició de possibilitat. A més de ser un al·legat a la deconstrucció de la forma, en el sentit d’eventualitat universal. Una oferta que la dansa fa perquè esdevingui instrument d’expressió i comunicació humanes, sense més limitació que la determinació de cada individu per fer-la servir.
Antes Collado es tancava en una estructura rectangular, al límit del món, en una de les naus del recinte fabril Can Trinxat de l’Hospitalet de Llobregat. “Crisálida” es diu aquesta nova proposta del coreògraf i ballarí, que en una extraordinària forma física desplega l’imaginari d’un personatge sorgit de la naturalesa, amb un marcat accent antropomorfista perquè amb les seves accions vol plantejar el difícil encaix entre la circumstància íntima i la social. I en un desplegament corporal d’alta intensitat, posa en evidència que aquells dos mons no sempre són coincidents i poden, fins i tot, ser contraris en interessos.
Té un punt angoixant aquell desplegament gestual, limitat en l’interior dels mateixos pensaments o dels temors i anhels de cadascú, experiència compartida si pensem en la nostra posició en els espais des dels quals habitem gran part de la nostra vida: potser l’habitació de l’adolescent, el pis petit, o les construccions mínimes que en diem casa pròpia. En connexió visual, per això l’espai on actua és transparent, i amb una realitat que l’envolta quasi infinita. I des d’allà exerceix definitivament un acte de l’aïllament. Per acabar en una compromesa escena final, d’alt voltatge metafòric i exigència física i que dona títol. Podreu gaudir d’aquest espectacle també al Festival Sismògraf 2021, a l’abril.
A la Fabra i Coats es va poder gaudir d’una proposta participativa, cosa que s’agraeix en temps de COVID i amb més que garantides mesures de seguretat. Es tracta de “Artificios y Leopardos” de Mercedes Pedroche. Amb la repetició com a instrument significant de la mateixa experiència de la dansa, en una vida plantejada en clau d’absurditat filosòfica. La interpretació que en feu Albert Camus del mite de Sísif és la base conceptual des de la qual presenta una figura femenina desbordada de vulnerabilitat i profundament esforçada per superar aquella situació.
La peça actua a diversos nivells, de manera que és compatible amb qualsevol mirada que estigui disposada a deixar-se emportat per un acte d’apel·lació col·lectiva. Com a rerefons, la qüestió de la llibertat individual i el gaudi de ballar. Un tema que la coreògrafa aborda des d’una intervenció plena de fisicalitat, amb radicalitat, sense concessions i disposada a generar incomoditat. La intensitat del seu gest, la determinació del moviment amb el qual relata l’experiència singular d’una dona atrapada en un etern retorn nietzscheà (una femella de lleopard solitària i cinètica) i la resolució final de l’espectacle, amb assertivitat i complicitat del públic, la converteixen en una de les intervencions performatives més destacables a la ciutat dels darrers mesos.
Tancava aquest interessant segon cap de setmana de la Quinzena la presentació al Teatre Joventut, i en sessió única, d’un espectacle ben singular i amb una molt bona acollida: “Graces” de la companyia Silvia Gribaudi: Performing Arts. Inspirada en l’escultura neoclàssica de “Les tres Gràcies” d’Antonio Canova, aplega la creadora italiana amb intèrprets masculins. I demostra que l’humor és una magnífica estratègia de difusió de la dansa. A més d’una de les apostes més complicades des del punt de vista dels ballarins, en la seva combinació amb el moviment.
Diverses capes de significat entren en joc: la primera té a veure amb la condició de possibilitat de la dansa, que es confirma només limitada per l’esperit de qui l’aculli. Independentment de la qüestió física. En tant que un llenguatge propi de comunicació, està a l’abast de qualsevol i això justifica una primera part de l’espectacle on es convida l’espectador a empoderar-se. En la mesura que cadascú ho desitgi: potser aplaudint; movent-se a la cadira; o observant amb atenció.
Un altre aspecte a destacar té a veure amb aquella escultura, referència de la bellesa clàssica per proporcions, mesura i composició. Doncs bé: és aquí on es planteja una autèntica política del cos, en presentar intèrprets ben diversos: des de l’atletisme marcat de Siro Guglielmi; la figura espigada d’Andrea Rampazzo; i aspectes més naturalitzats com el de Matteo Marchesi i la mateixa creadora. Abraçats, caragolats en una unitat de vincles forts i propers. Confirmant el valor que una bona coreografia pot tenir en un grup de ball: dibuixa un conjunt; mentre que alhora permet la individuació i destaca les aptituds de cadascuna de les parts.
I encara un valor més afegit: el desacomplexament. Música clàssica i pop; presència mig nua o completament; referències al moviment del ballet, com a la dansa contemporània; paraula i gest; representació o trencament de la quarta paret; totes les fórmules són possibles i totes apareixen en aquesta obra. Com per explicar, de manera absoluta, que la dansa -i els seus cossos- formen part d’un acte de llibertat inaudit.
