Dansa

El Festival Grec reivindica la dansa

Després d’una temporada mancada d’entusiasme, amb escassa presència internacional, pèrdua evident de públic, i una producció pròpia de perfil més aviat baix; sembla que el Grec de Barcelona trencarà una mica la sequera. No és que sigui la millor notícia que un festival substitueixi els esforços que els teatres de temporada haurien d’estar fent; però reivindica la posició que mereix la dansa en el context de les arts escèniques.

En una inauguració, com la de dimecres 29 de juny, on cal omplir el Teatre Grec i donar la millor de les imatges de la ciutat; una platea farcida de polítics, convidats, compromisos de protocol i relacions públiques, de vegades neòfita en dansa o gairebé, no és el millor dels llocs per posar-se a inventar. Així que un nom com la Nederlands Dans Theater (NDT) sempre és reclam més que suficient perquè aquest públic particular estigui receptiu. Van presentar tres coreografies.

La primera és de la valenciana Marina Mascarell i es diu “How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled”. Massa títol, una mica naïf, per a una experiència visual poderosa: enmig d’unes estructures geomètriques irregulars, amb música de Wagner, John Cage i Jean Sibelius; on els intèrprets dibuixen una relació personal i grupal dialèctica, tant amb aquelles coses, com entre ells. I enmig d’ambdós elements, el moviment fluctuant, arrodonit, amb desplaçaments ondulatoris; alta expressivitat de braços i interaccions amb els objectes; transformador de l’espai i del sentit. Aquella advertència del filòsof que entre la paraula i les coses (el cos i l’objecte, en el nostre cas) hi ha una distància insondable que només la capacitat simbòlica (el llenguatge: la coreografia) és capaç de salvar. Potser massa enrevessat tot plegat, i que aquell públic d’estrena va saludar sense més entusiasme que el produït per un cos de ball d’altes prestacions i qualitat meravellosa, òbviament.

Gran aplaudiment, dempeus, del públic de la inauguració del Festival Grec 2022 amb la coreografia de Sharon Eyal i Gai Behar. Foto: © Alice Brazzit

La segona peça, en canvi, va escalfar més la cosa: coreografia de Sharon Eyal i Gai Behar, de títol minimalista: “Bedroom Folk”. La veritat és que un dia haurem de fer un estudi sobre el tema: des d’aquí, us convido a anar a veure dansa sense informació prèvia, i després intentar relacionar l’experiència amb el nom de les peces. Especialment en el cas de la coreògrafa israeliana, perquè vista una, vistes totes. Sense que això sigui un desmèrit. Han construït una estructura tan vital, pròpia i inclassificable de moviment, amb un ampli marge de construcció i afegitó, que podríem tenir una sessió farcida d’obres seves, una darrera d’altra, i sempre veuríem el mateix i sempre diferent. Amb una característica trampa, fàcil, però que entusiasma al gran públic: aquella tensió, in crescendo, repetitiva, exhausta, on el cos de ball s’entrega definitivament, sense per això perdre la perfecta sincronia i visió de conjunt. Fan possible, així, aquell element imprescindible de qualsevol inauguració: aplaudiments dempeus. De manera que, arribats a aquest punt, es pot dir que objectiu assolit. Malgrat que el plat fort, l’autèntica perla del dia, encara estava per arribar.

La Nederlands Dans Theater completava la nit inaugural del Festival Grec 2022 amb ”One Flat Thing, reproduced” del coreògraf William Forsythe. Foto: © Rahi Rezvani

Cesc Casadesús, director artístic del Festival Grec, s’hi referia en la copa posterior: una obertura que combina connexió amb l’espectador i alta qualitat, amb una dansa gens complaent. Així és ”One Flat Thing, reproduced” de l’aclamat coreògraf nord-americà William Forsythe. L’escenari ocupat per unes grans taules que els intèrprets arrosseguen al principi i al final de la peça, per desenvolupar-hi, al costat, a sobre, en els marges, junts o per separat, una fantasia volàtil de moviment, salts i contactes entre ells; com per significar l’espai concret que la vida humana ha acabat ocupant al voltant de les coses i els objectes amb els quals hem farcit l’existència. Un contrapunt precís justament a la primera de les peces de la vetllada, en la qual aquell fil i el de les relacions socials, que és present en les tres peces i especialment en la segona, són els arguments principals, àmpliament celebrats per l’heterogeni espectador del primer dia del Grec 2022. Un festival, on s’ha pogut veure altres complexes relacions, la setmana d’arrencada.

La segona estrena de dansa del Festival Grec 2022 ha anat a càrrec del bailaor Israel Galván. Foto: © Natalia Benosilio

És el cas del bailaor Israel Galván i l’Escolania de Montserrat. Segon dels espectacles de dansa de la programació, aquest cop al Mercat de les Flors: “Seises”. Té la peça un regust de revenja. Amb la seva infantesa. Una innocència, en contacte amb el flamenc, impugnada pels continuats qüestionaments des dels sectors més essencialistes: “tu no sabes tocar los palillos.” Tota la primera part de l’obra, la més llarga i de vegades, en excés, repetitiva, està farcida de bromes, records i felicitat. Hi desplega tota aquell llenguatge que l’ha fet característic: passionalment i rotunda enxarxat amb la tradició, per molt que no ho sembli. És un inventor de la percussió imaginable. L’obra, de totes maneres, pateix un trencament amb l’aparició de l’Escolania, en el terç final. És un altre espectacle. Es comuniquen molt bé: es nota que hi ha una empremta mental i artística des de la qual es complementen, però en el conjunt argumental no hi ha més aportació que una bella coincidència en l’escenari. Tan sensible i ben lligada com es vulgui, tot i que pertany a una altra experiència diferent de la viscuda fins a aquell moment.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close