Dansa

El moviment de les emocions

Els Premis de Coreografia de l’Institut del Teatre tenen diverses derivades. Una de les més interessants és el guardó del SAT Teatre. Permet a la companyia seleccionada completar la seva creació en residència a la Fabra i Coats i l’espai escènic de Sant Andreu, així com l’estrena de l’espectacle durant dos dies. És una fortuna que les institucions impulsin programes així, perquè l’espectacle que s’ha vist aquests dies, de la collita del 2021, mereix tenir una llarga llista de bolos.

“Me parece que sufro lo que en mi profesión llaman nostalgia” és una creació d’Enrique López Flores i Javier Ara Sauco, dos excomponents de l’IT Dansa, la jove companyia dirigida per Catherine Allard. Van acabar els seus estudis a Barcelona i després han acumulat una bona experiència a Alemanya, al Hessisches Staatsballett. Aquesta dada és determinant per a la peça que han estrenat, perquè tot ella respira mètode: es tracta d’una investigació en profunditat sobre el moviment de les emocions.

Expliquen que van començar a treballar la composició per a la presentació als premis, on es demana una coreografia màxima de quinze minuts, sense una idea molt clara del seu contingut. Volien veure on els portava el gest ballat, fer recerca. Inicialment, era per a quatre intèrprets, però la peça final de seixanta minuts està ballada per ells dos i Claudia Bosch. La cosa més bàsica que es pot dir dels tres és que representen el bo i millor d’una acurada tècnica; sòlida capacitat per transitar entre el nombrós treball arran de terra i l’expressivitat més expansiva dels cossos deambulant; que despleguen una intensa connexió gestual entre ells; i una creïble construcció de personatges, a la recerca del record i la seva nostàlgia.

El premi del SAT Teatre permet la residència creativa i tècnica abans de l’estrena definitiva. Foto: Luis San Andrés

L’argument definitiu de l’obra representa que seria el retrat dels cossos dels ballarins en el seu dibuix eteri, on les imatges i la seva evocació són l’eix central de la construcció. I el cert és que aconsegueixen un viatge emocional, sensible, ple d’instants, amb una composició fina i plena de sinceritat. La música d’Alex Aller i el disseny d’il·luminació d’Irene Ferrer contribueixen poderosament a crear una atmosfera irreal, de l’àmbit de la remembrança dels somnis; i la coreografia és una paleta acolorida d’emocions disperses amb les quals van lligant la història. Així que és una mica sobrera aquesta presentació en el programa de mà: la peça, sense més artificis de paraula, és prou sòlida.

Enrique López Flores y Javier Ara Sauco són els directors i responsables de la coreografia de “Me parece que sufro lo que en mi profesión llaman nostalgia”. Foto: Luis San Andrés

Demostra que són uns creadors que tenen bona vista per entendre que res millor que la transparència del llenguatge corporal per transitar d’aquí a allà per l’estètica. Sense pretensions. Acceptant les grandeses i, òbviament les limitacions de tot plegat. Així és com la peça es presenta ben farcida de repeticions, transicions, aparicions i fugues. Elements constitutius de la dansa. Com també pateix una mica en el seu terç central— perquè la dramatúrgia, al contrari que les belles imatges que genera, és tan senzilla que no pot aportar res més al discurs final. No és aquesta la seva lluita, perquè ressona amb fermesa la composició de moviment, desplegant una infinitat de capacitats per al gaudi. Amb una caixa negra per tot instrumental escènic. És la paradoxa de la simplicitat: escoltem els cossos, callin els artificis.

I és que si no s’investiga sobre el moviment, és improbable que la dansa pugui expressar res des de la seva essència, per moltes coses que vulguin dir els seus intèrprets. Aquesta és la gran lliçó que des de la humilitat proclamen a viva veu amb aquesta obra.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close