Dansa

​El retorn dels cignes

Manuel Legris programa la coreografia del ‘Llac dels cignes’ del seu mestre Rudolf Nuréiev. Aquesta reposició ha omplit la sala de la Scala. En plena Setmana de la Moda de Milà, una obra que creua modes i estacions.

Llac dels cignes
Música: Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)
Coreografia: Rudolf Nureyev després de Marius Petipa i Lev Ivanov
Direcció musical: Koen Kessels
Ballet i Orquestra del Teatro alla Scala
Teatre alla Scala, del 15 al 27 de setembre

Després de les vacances d’estiu i del seu famós Ferragosto, reprendre el curs de la temporada milanesa amb el Llac dels Cignes mostra una gran ambició de feina. Manuel Legris, director del ballet, assumeix doblement aquesta responsabilitat afavorint la versió de Nuréiev que resulta ser una de les més exigents, sobretot pel paper del príncep Siegfried. En els darrers anys La Scala també ha presentat versions de Vadimir Bourmeister i Alexandre Ratmansky, entretenint i instruint el públic milanès habitual així com els nombrosos visitants d’aquest llegendari teatre.

La coreografia de Nuréiev sovint descrita com a “freudiana”, marca l’ambigüitat de la relació entre Siegfried i el seu tutor, doble del geni malvat Rothbart. La divisió en dos actes i la seqüència perfectament lligada d’actes de cort i actes blancs fa que la vetllada sigui ràpida i rica en emocions. Els decorats d’Ezio Frigerio, la seva sobrietat tenyida de llum difusa, així com el vestuari estilitzat de Franca Sqaurciapino, combinen meravellosament.

A Rudolf Nuréiev li agradava dir que l’estrella del llac era el Corps de ballet i aquesta visió té tot el sentit des del primer acte, ja que el vals i la seva construcció alegre destaquen les qualitats del conjunt. Òbviament són les escenes blanques les que reclamen l’admiració del gran públic. L’essència de la coreografia segueix sent el treball atemporal de Lev Ivànov, però Nuréiev va donar forma a alguns detalls que fan d’aquestes línies i corbes una pedra preciosa tallada idealment.

Martina Arduino i el Cos de Ballet de Brescia i Amisano ©Teatro alla Scala

El Llac dels cignes inclou la seva part de moments molt esperats com aquest pas de trois en el primer acte que va ser interpretat amb prudència pels solistes de la companyia, diligents però sense gran ganes. El mèrit recau més aviat en Claudio Coviello, intèrpret del difícil paper del Príncep, tradicionalment relegat a un ésser una mica simple o a un simple portador de ballarí. Coviello demostra un ball flexible i elegant.

La seva lenta variació que enllaça enginyosa l’acte de la cort i el primer acte en blanc demostra que va entendre l’ensenyament de Manuel Legris i Isabelle Guérin que van treballar directament amb Nuréiev en l’entrada al repertori de l’obra al Ballet de l’Òpera de París. Una mica de cansament en el tercer acte matisa una mica la rotunda impressió principal. El doble paper d’Odette/Odile recau en Martina Arduino. Proporcions de ballarina de porcellana, peus preciosos, la primera ballarin coneix el seu cos i la seva feina. Arduino pateix una mica en la temuda variació del Cigne Negre, però es venja a la coda. Nuréiev també va augmentar la presència i va reforçar la coreografia del dolent Rothbart. Christian Fagetti, solista, actua perfectament. L’únic inconvenient d’aquesta producció prové de la fossa de l’orquestra.

La pomposa direcció de Koen Kessels, com a mínim, transmet l’emoció que s’espera d’una de les partitures de ballet més boniques.

Vincent Le Baron
Vincent Le Baron, diplômé de droit à la Sorbonne à Paris, a débuté la critique de danse il y a environ vingt ans. Formé par René Sirvin au quotidien Le Figaro, il collabora à deux revues de danse mensuelle, Danse Light et Ballet 2000. Vincent a couvert pour ces supports les saisons de l’Opéra de Paris mais également des représentations en région ainsi qu’en Europe, à New York et à Tokyo. Pendant quelques années de 2014 à 2018, Vincent collabora à altamusica, un site principalement spécialisé dans la musique mais comportant également une tribune de danse. Sa dernière collaboration fut à la prestigieuse Ballet Review qui compta de longues années les signatures prestigieuses de Clement Crisp et Clive Barnes. Occasionnellement il participa à la rédaction des programmes dont ceux du Théâtre du Châtelet à Paris.

Vincent Le Baron, llicenciat en dret per la Sorbona de París, va començar a escriure crítica de dansa fa uns vint anys. Format per René Sirvin al diari Le Figaro, va col·laborar en dues revistes mensuals de dansa, Danse Light i Ballet 2000. Per a aquests mitjans, Vincent va cobrir les temporades de l'Òpera de París però també actuacions a la regió i a Europa, a New York i Tòquio. Durant uns anys, del 2014 al 2018, Vincent va col·laborar a altamusica, un lloc principalment especialitzat en música però que també inclou un fòrum de dansa. La seva darrera col·laboració va ser amb la prestigiosa Ballet Review que durant molts anys va incloure les prestigioses signatures de Clement Crisp i Clive Barnes. De tant en tant va participar en la redacció de programes, entre ells els del Théâtre du Châtelet de París.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close