Ángela Verdugo és presidenta de l’Associació de Professionals de Dansa de la Comunitat Valenciana. Compagina les seues tasques de representació de l’associació, a vegades excessivament exigents, amb una carrera de creadora que aposta de forma determinant pels processos de creació de llarga durada. La seua companyia La Siamesa, creada el 2005, està composta per un equip heterogeni de creadors/es que l’acompanyen. Els dies 8 i 9 torna a presentar ‘SC – Santa Cultura’ a La Mutant – Espai d’Arts Vives a València, estrenada el 2019, amb la idea de concloure en un futur la trilogia que va encetar amb ‘A-Normal o la oveja errante’ el 2017. Una trilogia on està present la seua relació amb la cultura, la professió i el vincle amb la seua pròpia filla. Conversem amb ella d’aquesta projecció artística de la trilogia, de les reflexions que planteja amb ‘SC – Santa Cultura’, i evidentment, de la situació de la professió valenciana de la dansa en aquest moment.
Estem a l’inici d’octubre, les ajudes de l’Institut Valencià de Cultura van eixir per a ser presentades a l’inici de setembre, no hi ha hagut resolució i la gran majoria de la professió està esperant eixes ajudes que hauran de justificar a principi de desembre. És cert que estan en perspectiva les ajudes Next Generation, però tampoc sabem com es gestionaran perquè de manera pública tampoc s’han compartit. Com ho veieu des de l’APDCV? Com s’aplicaran? Sembla que la gran majoria del sector no està fent públic un malestar generalitzat en relació amb les ajudes d’enguany. Però això és extensible també a altres casos com el municipal a València, on algunes ajudes s’han retardat moltíssim, i a més a més amb una situació a La Mutant que arrossega des de fa un any sense direcció artística, amb desplaçament en el temps dels bolos, malgrat que tu actuaràs allà.
Nosaltres som un d’eixos bolos desplaçats, dues vegades.
I com ho veus, tot això? Sobretot el malestar generalitzat de la professió encara que no es verbalitze.
Jo crec que una de les raons per les quals no es verbalitza és el que estàvem parlant. D’una banda, que estem tots tan ocupats a buscar el nostre treball diari que arribem exhaustos. Eixa part més reivindicativa que hauríem de fer, crec que queda frenada moltes vegades per l’esgotament i la multitud de fronts que tenim oberts constantment. A això se suma el fet que hem sigut reivindicatius i molt més incisius altres vegades, o durant molt de temps, i l’impacte no ha sigut l’esperat. També se suma a això que nosaltres, a nivell de l’associació, encara notem el cansament de la pandèmia. La gent sembla que ja s’ha oblidat de la pandèmia, però per a nosaltres va ser un volum de treball molt bèstia i soltar això sense soltar el ritme de funcionament diari, no ha sigut fàcil. I, així i tot, seguim. No entenc per què no diem res en conjunt per això de les ajudes o la situació de La Mutant, sabent que hem reivindicat millores en eixes i altres qüestions moltíssimes vegades. Necessitem un calendari, un temps lògic d’eixida, tancament i pagament, perquè la gent puga treballar i no li supose un problema demanar-les (les ajudes). Amb totes aquestes problemàtiques de temporalitat i de pagaments es dificulta moltes vegades el desenvolupament dels projectes, més que ajudar.
Quines són les perspectives després de les Jornades sobre Mediació, organitzades fa molt poc per l’IVC, o sobre les Next Generation?
Les Next Generation, no tinc informació de què faran amb elles encara, a través de quins cables les canalitzaran perquè arribe a la ciutadania i als professionals. És un misteri encara. Estem esperant, no sabem si tenen un pla, si això forma part de l’oficina de la Internalització que s’ha presentat fa uns dies… Sense notícies.
Per a acabar una mica amb aquest pla, quines són les necessitats immediates per a la professió.
De manera immediata, l’eixida de les subvencions que falten per eixir [les ajudes que faltaven per eixir de residències, investigació, escriptura i associacions, van eixir un dia després de la realització d’aquesta entrevista], la resolució d’aquestes i d’aquelles que ja han eixit, una ampliació del termini de justificació. Un estovament del marc temporal i burocràtic de les ajudes perquè la gent no haja de fer eixos recargolaments perquè el seu projecte, que té una temporalitat x, entre en els temps que està portant l’administració, que són totalment il·lògics…
Falten moltes. Estem a l’octubre, han de ser resoltes suposadament com a màxim el 30 de novembre. Supose que hi haurà ací un estovament de tots eixos protocols d’entrada, anàlisi i resolució, d’eixos expedients i eixos projectes i esperem que, com se suposa que eixes noves bases ja estaran fixades, l’any que ve entren en un calendari més lògic. Això, crec que és urgent.
Sobre la programació de dansa en tots els teatres públics de la ciutat de València?
Continua sent escassa, continua sent poca, excepte La Mutant, que quan obri, té una regularitat, una presència més gran d’allò físic. En el Principal és anecdòtic, en el Rialto també. Està el Festival Dansa València òbviament, però la dansa segueix sense tindre una presència constant. M’entristeix, per exemple, si ho pense des de l’APDCV, l’escassa diferència de llenguatges. No hi ha un ventall. Perquè també, hi ha tan poques possibilitats de mostrar que el que arriba és x, però hi ha moltes més propostes diferents que són també molt vàlides i mereixen la seua possibilitat d’exhibició.
Bé, i com us plantegeu aquesta reestrena de la Santa Cultura? Hi ha hagut canvis des del 2019?
La peça més que canviar ha anat afermant-se, ha canviat però potser eliminant coses que sobraven, fent-se menys barroca, estava bastant sobrecarregada. Ara potser és més neta. I ens aplega en un moment curiós perquè a nivell de cap estem ja en la següent peça. Per a nosaltres això és curiós perquè som una mica obsessius amb el tema sobre el qual volem treballar i de sobte ix un bolo d’una cosa que vas fer fa tres anys i has de fer des d’on estàs ara… La meua sensació és que quan finalment ho reps des del nou lloc, trobes coses diferents i t’adones de coherències, picades d’ullet o plantejaments que igual no t’havies adonat en un altre moment. És interessant
En principi l’obra parla de la cultura com a concepte una mica gastat, que fa una diferència entre una cultura popular i una alta cultura, més respectable. De manera verbal sempre fas una reivindicació del punk, però tinc la sensació que no eres excessivament destructiva sinó que sempre hi ha una espècie de respecte, de reconciliació amb tota mena de cultura. Per què aquesta reivindicació del punk quan realment…
…no eres punk (riures)
…no eres punk
Al final, cada paraula, per a cadascun, conté una cosa diferent. Nosaltres fa temps que a escala interna diem que no som punks, sinó que som new postpunk , fins i tot hi ha gent que ens diu que hem d’escriure el manifest del new postpunk. A mi em serveix més new postpunk, però a l’hora de construir discursos, si dius new postpunk no queda tan clar. En canvi, si dius punk, tothom té clara una actitud, un qüestionament, allò de trencar coses establides; eixa arrancada, eixe esperit amb la paraula punk, queda més clar. Però el que ens interessa d’eixe plantejament és eixe qüestionament, eixe esperit crític constant, eixe revisar cap endarrere i intentar adequar la realitat compartida al que s’entén que hauria de ser l’ara, no assumir coses fixes i no deixar que s’anquilosen massa. Això sí que és punk i això està en totes les peces i està en la nostra manera de fer.
Normalment, parles en plural, encara que portes fent solos des de fa un temps i encara que La Siamesa té un llarg recorregut, en realitat sempre acabes treballant amb un equip molt ampli de gent i en realitat és un treball bastant col·laboratiu. Eixe esperit tan conciliador també es resisteix a eixa definició…
New postpunk [riures]… A mi em va fer molta gràcia, crec que va ser Rubén Ramos Nogueira, de Teatron, que va traure un llibre titulat Punk cursi, i pensava, clar, això és el new postpunk: es manté l’esperit crític, però destruir perquè sí, ja no, és postpunk, diguem que se t’ha calmat el cabreig, mantens eixa rebel·lia però des d’una altra posició més calma i més madura. New postpunk [riures].
I l’equip de gent que està al teu costat? Xavi Puchades amb la dramatúrgia, Joan Mei amb la música, Carlos Molina amb la llum, Rocío Pérez, que sempre està present. Com viviu eixe procés?
La Siamesa va iniciar amb mi, però s’ha anat fixant un grup de persones entre les quals ens entenem molt bé a nivell intel·lectual i a nivell humà. Fem prevaldre sempre cuidar-nos els uns als altres. Tenim una jerarquia interna molt clara respecte a què és allò important. Solem, per exemple, tindre processos llargs perquè intentem adequar-nos a on està cadascun dins d’eixe període en el qual estem treballant. Si que és veritat que solc arrancar jo amb el tema, buscant informació, buscant el plantejament general, però quan tinc clar de què parlarem i una mica l’estètica i la forma, comencem a expandir i comencem a jugar tots. A mi m’agrada la imatge d’aquell que porta el Trivial a una festa. Jo soc la que porta el Trivial. Jo plante el Trivial i allí ja s’obri partida. És clar que dirigeixes i davant d’una disjuntiva decideixes: això se’n va cap a un altre costat…, però quan comencem la partida és un ping-pong entre tots. I una cosa molt bonica que hem aconseguit és que encara que sabem que cadascú de nosaltres controla més d’una àrea, ens influenciem tots a tots i ens demanem opinió tots a tots, i fins i tot entrem els uns en el treball dels altres, o el fem part, el fem junts. Hem trobat un engranatge molt harmònic a l’hora de treballar. Punk no, [riures] és postpunk.
Heu estat a Magalia (els encontres de creació de la Xarxa de Teatres Alternatius) de residència i existeix aquesta idea de fer una trilogia. Aquest concepte de trilogia és una cosa bastant comuna en el món de les arts escèniques. Per què aquesta idea?
Hi ha un boom de les trilogies, de sobte hi ha un munt de trilogies.
No sé si hi ha un munt, però sempre ha estat present en les arts escèniques. Però ací, per què la idea de la trilogia? I cap a on aneu amb eixa tercera part que esteu començant a pensar?
En el tres hi ha alguna cosa que ens ve de molt arrere als escènics, de presentació, nus i desenllaç; l’evolució en parts, els tres actes. Ací hi ha un munt d’influxos que venen de darrere. Sí que és veritat que quan presentàrem A-Normal, que és la primera, no pensàvem en trilogia. Però abans de presentar A-Normal, ja havíem fet un experiment amb SC en 2015. A-Normal es va presentar en el 17. Estava en el cap dins de SC, però de sobte em vaig quedar embarassada, el focus va canviar i va aparèixer A-Normal. Llavors la Santa es va quedar latent i A-Normal es va construir amb alguna cosa que estava vinculada a aquell tema, però que estava al marge. Vam fer A-Normal, però això ja estava ací. Llavors, quan va acabar A-Normal sí que vaig veure molt clar que la Santa era una continuació d’això. Ja vaig dir: és una segona part de. Ens paràrem i vam veure que era un crescendo d’escales. A-Normal és una anàlisi del passat des d’allò íntim, des de mare-filla, la Santa era un present des d’un entorn més ample: amistats, professió, un entorn més pròxim però un entorn mitjà; i ens faltava una eixida a allò comú, que és on estem ara pensant que marxa la tercera. Són com a reflexions de passat, present, futur, des de diferents variacions d’obertura de l’individu cap a fora.
Però sempre està present també la relació amb la professió i amb la cultura.
Sí, les tres peces parteixen d’eixe plantejament autobiogràfic. No m’interessa tant construir personatges, crec que al final només pots parlar des de tu, jugar amb els límits de realitat i la ficció i des d’allí, intentar irradiar. Des d’eixe lloc, intentes anar cap a un altre costat, però és el punt per al salt.
I com és el plantejament per a la tercera?
Estem construint-lo. Tenim clares línies. Tenim clar que marxarà cap al futur, que tornem a recuperar més fort el cable de la relació mare-filla. Ens agrada molt començar amb la idea de mare-filla mirant al passat i acabar amb mare-filla mirant al futur. La filla, en la segona, està en un pla més latent, no té tant de pes. I mirant al futur ens ixen totes les pors que suposa eixa mirada ara, com de difícil és mirar al futur ara. Hi ha molts projectes circulant ara que parlen de la necessitat de pensar el futur d’una altra manera, fins i tot hi ha un anunci del Govern que van traure l’altre dia, del Ministeri. I vaig dir, mira, el Ministeri va en la mateixa direcció [riures]. No pensem en distopies, pensem en utopia, que bonic [riures]. Jo no sé si aconseguirem construir una utopia, si volem construir una utopia, perquè ens costa molt ser utòpics per l’esperit punk [riures], però sí intentar mirar d’una manera més amable, intentar trobar una possibilitat de futur. Jo necessite trobar una possibilitat de futur, mirar cap endavant i il·lusionar-me una mica. Tinc una filla i si no pense que hi ha un futur possible, em cau el món a sobre. Si no: per a què hem tingut una filla? [riures].
Hi ha una decisió molt determinant d’apostar per processos llargs en la creació i això comporta, ho sabem, una alta precarietat. Com et planteges el futur amb eixa alta precarietat? Perquè al mateix temps que esteu consolidant unes maneres de fer, en el temps és una mica insostenible.
És molt difícil mantindre’s. Això ens obliga a tots a estar en molts projectes alhora. Això fa també que els processos siguen com a bambolles interrompudes perquè depenent de la intensitat dels altres projectes, pots estar activa en eixa part o no. Això a vegades ho portem bé, unes altres no tant. És veritat que sembla que es comença a entendre la necessitat o el dret a tindre processos diferents, per què hem de produir tots igual? Si algú produeix una peça en dos mesos a mi em sembla meravellós, però a mi no m’interessa. Han de ser possibles totes les maneres. Però eixa inèrcia que hi ha ara de residències, mediació, o convocatòries de plantejaments artístics que poden ser com a branques paral·leles del projecte creatiu, això facilita una mica eixe camí pretesament llarg. Ara crec que s’està inaugurant una facilitat, o jo ho observe, de diferents convocatòries entre les quals anar saltant per a poder completar etapes del procés.
Que suposa una gimcana, sí, que és fàcil, no, però bo, és millor. Sobretot per a aquells que ja portem temps, ja se’ns coneix una mica més o algun dels treballs que hem fet ha tingut repercussió, encara que continuem sent molt fràgils i precaris. En eixe sentit seguisc sense entendre quan es parla d’indústria cultural. En allò escènic, eixe terme, en la nostra comunitat almenys, crec que és totalment irreal i per a mi no és per a res agradable. El terme indústria crec que no hauria de mesclar-se amb els artistes mai. Ací potser, estem parlant d’oci que, almenys per a mi, és una altra cosa.
