Acabem el cicle amb el qual hem recuperat les peces musicals de les dues primeres edicions dels Premis El Temps de les Arts amb un nou fragment de l’audiovisual del primer any, la recuperació d’una cançó popular de les comarques gironines, ‘Els contrabandistes’. Convenientment actualitzada, la cançó servia com a catifa sonora per veure les evolucions de ballarins i ballarines de diferents territoris i edats seguint les coreografies d’Ariadna Peya.
Els contrabandistes
Coreografies:
Ariadna Peya
Ballarins i ballarines:
Júlia Sanz, Arias Fernandez i Tatiana Monells (Perpinyà)
Rubén Buika i Da house of Dance (Mallorca)
Néstor Marquès (València)
Xavier Pérez (Andorra)
Marcella Mancini (L Alguer)
Elite Dance Parets del Vallès (Barcelona)
Direcció i realització:
Lluís Danés
Direcció de fotografia:
Anna Molins
Muntatge :
Marc Mitjà (AMMAC)

“Quina cançó cantarem / que tots la sapiguem, / la dels contrabandistes; / a Banyuls vàrem anar, / del tabaco a carregar, / tota una companyia (…)”. Amb aquests versos, seguits d’una famosíssima i genial tornada taral·lejada, s’engega aquesta cançó popular de les comarques gironines, la qual comença a fixar-se documentalment a principis del segle XX, en els cançoners populars, després d’arreplegar-la a Banyoles i altres poblacions com Besalú. Una mena de versió del tema “El cant dels ocells” que conta la història d’una espia que denuncia “al capità” la presència de contrabandistes. El final de la història, ja el sabeu.
Marina Rossell el va enregistrar el 1977. I més tard, el 2008, en directe, ho va tornar a fer al Gran Teatre del Liceu, en una brillantíssima versió que comptava amb l’al·licient de l’acompanyament amb la trikitixa de l’acordionista basc Kepa Junkera. Josep Tero i, molt abans Xavier Ribalta, han estat uns altres dels artistes que han contribuït a la difusió d’aquesta petita joia del cançoner popular que encaixava perfectament en la filosofia dels guardons d’El Temps de les Arts.

Per a l’audiovisual, Alfred Tapscott concep una versió renovada a còpia d’elements electrònics i una base rítmica que fa el tema molt ballable. I tot just aquesta era la idea, la de fusionar les coreografies de dansa contemporània d’Ariadna Peya amb els versos d’un tema tradicional.
Així, davant de la pantalla evolucionen ballarins i ballarines de diferents edats, amb diferents escenaris de fons, d’Andorra a l’Alguer passant per València o Barcelona, amb un aire predominantment urbà. Coreografies magníficament fusionades, malgrat la distància, que les càmeres filmen de manera dinàmica i sentit de l’estètica. Tot un espectacle que enriquia, ara des de la imatge, l’audiovisual dels primers premis.
