Es presenta al Mercat de les Flors del 20 al 23 de gener la nova producció de Miquel Barcelona: una investigació al voltant de la postguerra, on posa l’accent en la situació de les dones; el moviment LGTBI; i els artistes de l’època. “M’han preguntat sovint per què una peça de dansa sobre aquella part fosca de la història” ens explica en aquesta entrevista. És com si les arts del moviment no poguessin endinsar-se en qüestions així; i encara menys retratar-les. La seva aposta evidencia no només que sí; i ens recorda especialment que cal un compromís ferm per part del sector amb les temàtiques socials, culturals i històriques, sovint poc reflectides en les creacions del país.

“Rojos” és fruit d’una llarga investigació. Explica’ns els seus inicis:
Dos anys de recerca. Estava un dia a Corbera d’Ebre, en un altre projecte, i ens van organitzar una visita guiada pel Poble Vell i ens van detallar tot el que va passar allà durant la guerra civil. Em vaig sentir interpel·lat generacionalment: em semblava que no coneixia molt bé de què estaven parlant. I em va generar la necessitat de començar a aprendre més coses sobre aquell període històric i generar una creació a partir d’això. Un primer projecte va ser “Roges”: quinze immersions en el territori que ens han permès rescatar informació sobre aquella època. Eren intervencions ben diferents: des de material coreogràfic en procés, fins a activitats que desenvolupàvem amb les estructures que ens acollien: col·loquis amb dones grans que recollien testimonis d’artistes de l’època; trobades per aprofundir en la situació del moviment homosexual; o entrevistes amb testimonis. No amb la voluntat de dur a terme una tasca historicista; sinó més propera: les famílies; les opinions que en tenen; què podem veure de tot plegat en el present; una recerca més subjectiva.
Com es canalitza tanta informació de cara a la peça escènica que estàveu construint?
A mesura que hem anat descobrint coses, hem acotat la peça. De manera que finalment abordem la qüestió del col·lectiu LGTBI i la de les dones. Els “rojos” dels rojos. Les veus menys sentides d’aquells temps.
No ho sabem tot encara, Miquel? Es confirma aquesta impressió inicial?
Totalment. Hi ha molts silencis que s’han instal·lat en les famílies. I molts altres que, paradoxalment, s’han entès. Una doble relació: del dolor que produïa; i la necessitat d’impedir que aquest patiment s’anés traslladant generació rere generació. La informació que hem recollit en aquests dos anys no és en absolut completa. Força gent ens interpel·lava preguntant per què volíem fer una peça sobre la postguerra. Això dona una idea precisa de la situació en la qual encara ens trobem. En aquest tema hi té molt a veure una feina de reparació històrica que ni s’ha volgut fer; ni ha convingut a alguns. I això ajuda a entendre moltes coses del present.
Una tasca feta en equip, més enllà que tu en siguis el director i coreògraf, oi?
Una feina 100% d’equip: cadascú afegia la seva mirada, per exemple estirant fils familiars. Hi ha un orgull molt fort cap a les persones que ja no hi són i van patir totes aquelles circumstàncies. Hem anat unificant totes aquestes experiències amb la voluntat de crear un “rastre”: indagant des de la intuïció; acompanyant-nos com a equip en aquest “no saber”; i finalment transformant-ho en una “expressió” nostra. I així és com vam decidir que no simularíem res sobre aquell període històric; sinó que generaríem material propi. Per exemple: el vestuari dissenyat per Mariona Sala, que s’inspira en els fets, però que té una estètica clarament actual. O les cançons que cantem: acabem de presentar un disc, els beneficis del qual aniran a parar a l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Amb composicions originals de Carlos Martorell. També els dies de presentació al Mercat de les Flors es podrà veure l’obra gràfica que Àurea Estellé Alsina ha anat fent, que explicita molt bé algunes brutalitats i vexacions infringides contra les presses. Una crueltat insuportable: feixisme en estat pur. De totes maneres, cal advertir que “Rojos” no és una peça escènica documental, des d’aquest punt de vista. Així i tot, va ben farcida de referents: dibuixa més un imaginari que no pas en concreta els detalls. Hi ajuda molt l’escenografia i el disseny d’il·luminació de Laura Clos “Closca”. I atentes a una sorpresa amb la qual us rebran quan arribeu al Mercat de les Flors…

La coreografia de l’espectacle imagino que segueix una mica l’estela de les intervencions prèvies que heu anat fent: dura, amb voluntat d’expressar aquell dolor.
Per trobar les pautes físiques, intento sempre anar a allò que és essencial. S’ha reflectit en un treball de vibració, de tremolor; sobre la duresa i la repetició; i la constricció del cos. És un material que surt conjuntament, en diàleg amb els altres ballarins: Helena Gispert, Martí Güell i Bea Vergés. L’estructura general se sosté sobre uns “arquetips” que defensem cadascú de nosaltres. Però és molt una peça de grup, amb parts molt marcades, molt física. És una obra molt exigent, des del punt de vista de l’entrenament i que requereix molta implicació. Molt orgànic, tot plegat: pel temps que fa que col·laborem junts; i també per la manera com hem abordat aquesta feina.
Un projecte, en definitiva, de dansa política: “que he viscut amb molta serenor, amb ganes, i que he pogut treballar amb temps. Espero amb molta il·lusió l’estrena”.