Dansa

Emotivitat en dansa

Dues peces coincideixen a tractar sobre les relacions familiars i de parella aquests dies en sales petites de Barcelona. Des de la dansa. Doble celebració: el gaudi de veure ballar a pocs metres, a tocar de l’espectador; i el dels teatres privats que demostren un cop més que no estan disposats a deixar l’oportunitat de programar arts del moviment. Cal celebrar-ho. I fer-se’n ressò.

Sala Versus Glòries: ets benvingut a casa

La companyia Vero Cendoya presenta “Parlem-ne”, cada dimarts i dimecres fins a l’1 de febrer. El defineixen com un espectacle inclusiu, de dansa-teatre, en el qual compten amb un ballarí amb diversitat funcional. Una parella té un fill, i com aquest modifica, amplifica, millora en certa manera les relacions preestablertes; i també com l’entorn veu a aquella família. Triomfa l’esforç per reivindicar la normalitat i la bona sintonia, concretada també en la bona connexió entre els intèrprets.

L’adolescència sempre és un filó per a la reflexió humana. En tant que etapa circumstancial de trencament, per la qual tots hi hem passat. Com en el seu vessant més humà, amb el conflicte permanent com a forma natural de comunicació. Per arribar a aquest punt del relat, obren amb un fragment inicial -potser un pèl excessiu de durada- protagonitzat per Linn Johansson i Hansel Nezza, on es contextualitza molt bé com és la vida d’ells dos abans de passar a ser tres. El moviment expressiu, el contacte visual i emocional del treball físic del duet, ajuda a fer entendre el canvi radical que suposa la benvinguda a casa del Jem Prenafeta, en el rol de fill adolescent, uns anys després.

Tots tres asseguren en aquest punt la comprensió de la singular situació: no només per les especials capacitats que es despleguen; o pel sotrac posterior que el creixement físic i emocional provoca en els cossos, un aspecte potser pot tractat en l’obra. És que es dibuixen emotivitats ben diverses, en els nombrosos fragments a tres, on la dansa es fa inclusiva. Pura essència del gest en moviment, que apel·la a qualsevol persona, sigui quina sigui la seva realitat. Una celebració necessària de la diversitat.

Oriol Roca protagonitza un solo de dansa i teatre al voltant del desamor, fins al 23 de gener, a la Sala Badabadoc del barri de Gràcia: “La bufanda”. Foto: © Natàlia Muñoz

La Badabadoc Teatre: la follia de l’amor

Oriol Roca protagonitza un solo de dansa i teatre al voltant del desamor, fins al 23 de gener a la sala del barri de Gràcia: “La bufanda”. Encontre, vicissituds i desavinences entre dos, que va relatant des del detall quotidià: “de zero a cent”, explica. Enmig de la taula del menjador de casa, els llibres, les cadires i unes quantes camises i pantalons. En un context així, afegida la proximitat de l’espai escènic i la senzillesa i veritat de tot el que detalla, és impossible no sentir que parla de les experiències més o menys semblants a l’espectador que l’envolta.

Millor ballat, l’espectacle és una aproximació a l’emotivitat que flueix en les relacions íntimes, especialment quan acaben en un trencament. Potser el text necessitaria major càrrega de profunditat, de manera que més enllà de la superficialitat dels esdeveniments, s’acompanyés per l’experiència del dolor que una situació com aquesta genera. És cert que en la intenció de l’autor hi ha la d’apropar-s’hi des del punt de vista més humorístic. Però també ho és que el cos, que mai no enganya, en els nombrosos fragments coreografiats, sempre ben articulats i potser susceptibles de ser allargats, l’Oriol és ple d’expressivitat i s’aproxima amb facilitat a aquella torrentada emocional que la follia de l’amor no correspost genera. En aquest sentit,

desplega una tècnica prou destacable

És la gràcia dels espectacles de dansa de petit format, en la proximitat de les sales petites: que engrandeixen l’experiència. Oriol Roca n’és conscient, i juga fins i tot a trencar la quarta paret; fent protagonista a qui el mira. Al capdavall, ¿qui no ha experimentat en un moment o altre de la seva vida un trajecte com aquest? Ascens i caiguda, tot en un sol acte. I qui millor que el gest ballat per exemplificar-ne el terrabastall i, el que és més important, de quina manera provem després d’aixecar-nos de nou.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close