La història de “Giselle” és el viatge que va des de la festa, la celebració de l’enamorament; fins a la traïció i el drama de la protagonista. Ballet romàntic per antonomàsia, queda transformat pel coreògraf Akram Khan —per a l’English National Balle— en un capítol més de la lluita de classes. El públic del Liceu ha rebut amb entusiasme aquesta particular baixada als inferns amb el qual s’accentua el sentit tràgic de la peça. La capacitat de generar commoció i emmirallament, ha estat memorable.
Tamara Rojo està a punt de traslladar-se a San Francisco per obrir una nova etapa com a directora del ballet de la ciutat. Les d’aquests dies són les darreres funcions en què ballarà a Barcelona, perquè es retira a finals d’any. Aquesta nova coreografia de Giselle, estrenada el 2016, havia d’arribar abans a la ciutat, però la pandèmia ho va ajornar. L’aposta per actualitzar el llegat clàssic, la va dur a posar-se en contacte amb un dels més destacats representants de la dansa contemporània. Mentrestant, la polèmica —ara apaivagada— per la seva relació amb Isaac Hernández, ballarí principal de la companyia, s’ha encreuat tot aquest temps, amb la magnífica recepció que la versió ha tingut arreu, premis de la crítica inclosos. Veure’ls junts era un altre dels al·licients de la visita, tot i que Jeffrey Cirio, en el rol d’Hilarion, els amenaça sempre protagonisme.

Al capdavall, totes les històries tenen els seus clarobscurs. Just l’accent que Akram Khan aporta al conegut ballet. I per emfatitzar-ho, executa dues operacions principals, determinants, fins al punt de convertir l’obra en una tenebrosa adaptació. La primera té a veure amb la música. Sobre l’original d’Adolphe Adam, el compositor Vincenzo Lamagna superposa capes sonores, amb la participació del dissenyador de so Yvonne Gilbert, per tal de difuminar la partitura original. És destacable, en aquest punt, la capacitat de l’Orquestra Simfònica del Liceu per adaptar-se a un registre gens habitual, ple de tensió interpretativa certament, però des dels matisos a què obliga una percussió omnipresent en la primera part i els recursos atmosfèrics que acompanyen tota la funció. El segon dels mitjans, en aquesta ocasió al voltant de l’escenografia, té a veure amb la utilització permanent de la llum zenital i el joc visual que es genera amb el vestuari. Tot és obra de Tim Yip, col·laborador del cineasta Ang Lee, detall aquest amb el qual s’entén de seguida fins a quin punt la poètica de la imatge entra en franca disputa amb la del moviment: des de la senzillesa tecnològica que representa, però també la seva contundència.
Tots aquests artefactes de res servirien, evidentment, si en el capítol de la dansa no hi ha excel·lència. Es pressuposa en la connexió entre Tamara i Isaac; tanmateix, sobresurt encara més en un context com aquell. Especialment en la segona part, més connectada amb un paradigma òbviament fantasiós —el de les Willis—, i que es resol amb el perdó d’Albrecht. Just després d’una apreciada intervenció: el solo d’Hilarion. En contrast amb el del primer acte, on s’anuncia la dificultat d’atansament a la seva anhelada Giselle, on es mostra festiu, arrogant i expansiu en el gest; aquí explora les conseqüències del dol, amb un treball físic en el qual Jeffrey Cirio fa gala d’una vulnerabilitat corporal antigament reservada només per al rol femení. Aquest és un dels moments més impressionants de tota la vetllada, a l’esguard d’una mort segura que redimirà la història de tots els amants no correspostos.
Immediatament després, el pas de dos que conclou la peça, magnífica ocasió per a la parella protagonista de reforçar l’atenció del públic. Però és una història on s’entrecreuen moltes coses, on el blanc i el negre són extrems inabastables, i la combinació de les seves ombres una oportunitat extraordinària per a artistes de solvència com el nord-americà de destacar al costat d’ells dos.

Tampoc el cos de ball desaprofita cap de les ocasions brindades per la coreografia. S’ha insistit potser en excés en el valor de la mixtura entre kathak, contemporània i accents clàssics. No és pas que no sigui un tema d’interès. Però és substantiu que no hi ha cap frontera en la partitura del britànic-bengalí. Segurament ajuda a l’hora de situar l’espectador habitual, tan acostumat a destacar-ne la diferència per sobre les connexions. No obstant això, l’obra que s’ha vist aquests dies al Liceu té més essència Akram Khan que d’English National Ballet. I que en un altre context, l’hauríem presentat com a producció contemporània. Tot i que també és cert que amb la magnífica prestació que dona un conjunt de ballarines i ballarins amb àmplia formació i disponibilitat. La temporada vinent, quan arribi el gener de 2023 també al Teatre de la Rambla Jungle Book reimagined, aquest cop amb la seva companyia, tindrem ocasió d’insistir en el tema. La fortalesa creativa és la manera en què s’afronta el llegat, no pas la filiació a una tradició o altra.