El Conservatori Superior de Dansa (CSD) de l’Institut del Teatre (IT) està impulsant una transformació metodològica i de paradigma educatiu, aprofitant la pròxima adaptació a l’Espai Universitari d’aquells estudis. En concret, des de l’Àrea de Pedagogia de la Dansa, potser una especialitat sense tanta anomenada com la d’Interpretació o la de Coreografia; volen liderar una nova mirada que permeti l’encaix amb els canvis que s’estan produint en la societat. I tots impliquen pensar en un temps de revisió permanent de la pràctica; on es desbordi la tradicional relació privilegiada amb el professorat des d’un únic context; i on el paper de l’alumnat sigui essencialment actiu en el seu procés d’aprenentatge. Per fer possible tots aquests reptes, i durant un mes, han obert un espai de debat amb experts de disciplines diverses, sempre al voltant del món de l’ensenyament: el Fòrum de Pedagogia de la Dansa.
La diferència essencial entre plantejar un seguit de converses per abordar aquella qüestió o fer-ho des d’un Seminari o un Assessorament extern, rau en dues qüestions fonamentals. La primera té a veure amb la selecció: com si es tractés d’un poliedre de diferents cares que cal mirar des d’una posició diferent. D’aquí que s’ha tractat aquests dies sobre Filosofia de l’educació; Metodologies d’Intervenció; Acompanyament educatiu; Avaluació i; finalment Pedagogia en línia. Aquest darrer aspecte no només perquè la pandèmia de la COVID-19 obliga; sinó perquè forma part de les transformacions que s’intueixen de futur en la docència. Però hi ha un segon aspecte digne de ser mencionat en les trobades que s’han dut a terme a l’Auditori de l’IT. Tenen a veure amb la pluralitat d’aquella mirada. Ni veiem sempre la mateixa cara, ni ens cal extreure’n la mateixa informació. I amb aquesta voluntat d’obertura, han anat succeint opinions diverses i dispars, de vegades. Cosa que encara ha engrandit més el debat.
En tots els casos, tres són els elements que podem assenyalar com a comuns denominadors i que se’n deriven, precisament, de la mateixa opció estratègica del Fòrum: la constància de la complexitat del moment; l’accent en la necessitat dels canvis; i la substància que la disciplina de la dansa requereix.
Ensenyar (dansa) és incert. Això és ben sabut. Des d’un passat diferent d’aquell que van viure els actuals responsables educatius, cap a un futur inconegut. I en això, encara falta molta reflexió. Estudiants formats en competències, les digitals entre les primeres, on el coneixement està a l’abast; el paper de l’ensenyant, bescanviat en una mena de mediador; i els principals objectius de l’aprenentatge: la diversificació i la capacitat adaptativa. I és en aquest complex on s’incardinen les noves pautes metodològiques que caldrà abordar.
Ensenyar (dansa) és inestable. Sense mapa. El model que ha protagonitzat l’educació des del segle XIX és obsolet: forma part de les seguretats perdudes. I la resposta no és homogènia, com no pot ser d’altra forma en un context líquid. Només l’experimentació contínua, basada en el principi de l’avaluació permanent del sistema, garantirà una certa adaptació, sempre relativa i provisional. Gens aliè a la mateixa constitució d’aquest art, per cert, sempre a la recerca de l’equilibri.
Ensenyar (dansa) és inacabable. No hi ha fi. El dibuix d’una trajectòria professional, personal i vital, ha quedat també superada per la lògica de l’activació permanent de capacitats, en resposta a les necessitats puntuals. I la tasca es diversifica de manera més generalitzada que mai: ballen, coreografien, ensenyen, sense solució de continuïtat. Res que, de fet, sigui estrany a l’àmbit de la dansa, sostinguda sobre els principis de la disciplina, la repetició i la creativitat. Centrar de nou el discurs en aquests valors transversals servirà d’obertura mental individual i col·lectiva.
El Fòrum de Pedagogia de la Dansa ha servit com a punt de partença d’una feina continua que el CSD haurà d’establir en el futur. Per a facilitar aquella reflexió, editaran d’aquí a poc temps un recull d’articles al voltant de les temàtiques tractades i els vídeos de les trobades. És sabut que en aquests processos transformadors és millor encertar en les preguntes, que no entestar-se en les respostes. Davant dels reptes que han plantejat algunes veus aquests dies, quines preguntes es farà el Conservatori Superior per la dansa del futur?
“El sistema ha convertit l’escola en un constructor d’experts adaptables de la posteritat.” Concha Fernández Martorell, catedràtica d’Institut.
“Molt sovint, en el nostre interior, ja tenim clar quin acompanyament volem: només volem un reflex.” Constanza Brnčić, professora de l’Institut del Teatre.
“El mestre actual no és referent emocional.” Lipi Hernández, professora de l’Institut del Teatre.
“L’educació en línia no provoca bretxa digital, just és el contrari: perquè hi ha bretxa digital, l’educació en línia pateix problemes.” Albert Sangrà, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
“L’avaluació és un procés que sempre ha de ser present en la docència.” Enric M. Sebastiani, professor de la Universitat Ramon Llull.
