Sismògraf, el festival que detecta el moviment
del 7 al 10 d’abril, Olot
www.sismografolot.cat
El festival Sismògraf arriba a la seva 15a edició. Abans l’han precedit 7 edicions de Sismògraf ratllat i 7 edicions de Sismògraf turquesa —tal com les anomena internament l’equip del festival. Inicialment, el festival va néixer amb l’objectiu de fer arribar a la ciutadania la dansa contemporània, que aleshores no gaudia de gaires adeptes. Així va sorgir la idea de concentrar la programació de dansa en el marc d’un festival que tenia lloc al voltant del Dia Internacional de la Dansa.
Set anys després d’aquella primera experiència, el festival va fer un pas més i va decidir postular-se com a mercat estratègic; per tant, va esdevenir un dels epicentres de la dansa contemporània estatal.
Ara, però, set anys més tard, el certamen ha decidit emprendre un altre camí. Es deslliura dels seus compromisos amb la indústria cultural, traspassa les fronteres entre disciplines i enfoca la mirada cap a la ciutat, l’entorn i el planeta.
Avui parlem amb Tena Busquets per tal de fer una retrospectiva de tots aquests anys de festival i intentar esbrinar cap a on oscil·larà el Sismògraf a partir d’ara.
L’any 2020, ja avisàveu que el Sismògraf no es destruïa sinó que e(n)s transformava. Cap a on es transformarà a partir d’ara?
Després de tots aquests anys com a festival estratègic, crèiem que calia fer un pas més i hem decidit retornar el projecte a la ciutat. L’experiència que hem adquirit durant aquests darrers set anys és un pòsit. Pensem, però, que cal que la tasca més industrial —aquella relacionada amb ser mercat— l’entomi algú altre i construeixi el seu projecte.
Nosaltres hem decidit fer una virada. Agafem un trencant d’aquest camí, replantegem el projecte i l’enquadrem de nou en clau de ciutat. Ens sembla que el festival ha de ser conscient i situat, ja que pensem que són les dues maneres necessàries d’estar en el món. Ho poden ser individualment, però també col·lectivament. Estar situat significa saber on estem i entendre quins són els eixos que ens mouen i ens remouen d’alguna manera.
A Olot, la pulsió per la cultura, com també pel paisatge, són molt fortes. Ho podem veure en el Sismògraf, però també en festivals com Lluèrnia o en altres activitats lúdiques dels olotins.
A més, volem fer una mirada conscient. Estem immersos en uns reptes ambientals, socials i relacionals de gran magnitud i veiem que hi ha molts artistes que es formulen preguntes a l’entorn d’aquests aspectes.
Una idea de fons que ens inquieta és l’aspecte relacional; és a dir, com ens posicionem com a humans en relació amb altres espècies. Volem preguntar-nos, per exemple, per què ara cada cop més joves són vegans o per què encara hi ha pràctiques violentes amb animals. També hi ha pràctiques artístiques amb animals i creiem que hem de decidir si aquests espectacles són violents o relacionals. Un cavall pot ser actor?
Per aquesta situació que té la ciutat d’Olot, Sismògraf pot ser un espai per pensar en tots aquests temes. Hi ha paraules com biopolítica, biopoètica o geopoètica que ens semblen molt importants. Aquest replantejament no vol dir que vulguem tenir una mirada només local, sinó una mirada des d’aquí cap al món. Hi ha una paraula —una mica ximple— que és glocal, però que crec que explica molt bé el que pretenem ser; mirar el món des del nostre lloc concret.
Per això, volem ampliar el subtítol de Sismògraf: “el festival que detecta el moviment”, ara és “el festival que detecta el moviment del cos i del planeta”.
Per tant, on queda la dansa en la propera edició del Sismògraf?
Ara mateix, ser un “festival de…” ho sentim com una llosa, ja que ens limita i no ens ajuda a eixamplar mirades.
Deixem de parlar exclusivament de dansa. Volem parlar del moviment com una forma de posar el cos en una situació artística, tant pot ser una caminada, una performance, un espectacle de circ, també d’això que en diem dansa, o de tot plegat.
No ens centrem en la paraula i deixem de ser un festival de dansa per ser un festival híbrid, disciplinar, indisciplinat o com se’n vulgui dir.
Algunes persones ens diuen que recuperem la filosofia del festival Panorama —que també és un dels pòsits d’aquesta ciutat— i potser tenen raó. Crec que és un camí natural.
També és cert que, verbalitzar dansa contemporània o circ contemporani em continua semblant important, ja que hi ha formes d’art més vulnerables que cal protegir. Tot i això, la nostra trajectòria ens ha portat cap aquí, en lloc de cap a un integrisme dins de la dansa contemporània.
Pel que comentes, la pròxima edició de Sismògraf tindrà com a eixos principals aquests grans reptes ambientals, socials i relacionals. Com ho veurem reflectit en la programació?
Tot i que l’epicentre serà del 7 al 10 d’abril, tindrem rèpliques de Sismo molts altres dies.
El tret de sortida el donarem el 2 d’abril. Aquesta introducció ens servirà per explicar què serà ara Sismo. Ada Vilaró presentarà S.O.S., un espectacle sobre el desgel dels pols; portarem Migrare, de Cia. Maduixa, que gira al voltant de les migracions, i també Jansky amb el seu concert Insecta Dance Music, en què, partint de la recollida de sons d’insectes, han creat cançons que ens situen en la relació entre els humans i la resta d’espècies.
A més, a través de Jansky, hem conegut el treball d’Aloma Lafontana, creadora del vestuari del duet, que treballa amb elements naturals. Per aquest motiu, li dediquem una exposició on podrem descobrir les seves wearable sculptures.
Durant el cap de setmana de Sismògraf, tornarem a tenir la companyia francesa de circ Un Loupe pour l’Home, que ens presentarà el seu nou espectacle Cuir. La dansa també hi serà present amb Ina, de Paloma Piel de Arena i Daniel Morales, i Papillion, d’Àngel Duran.
Possiblement, un dels espectacles més singulars serà Mass, de la companyia Recoil Performance Group en què una ballarina conviurà durant dos dies en un cub ple de cucs que digereixen el porexpan.
Xesca Salvà i Marc Villanueva ens faran repensar la relació entre espècies amb un nou episodi de Paramètrics i meteorits, un espectacle work in progress.
El que sí que de moment hem deixat de banda són les coproduccions, més enllà d’alguns compromisos que ja teníem adquirits. Un d’aquests casos és Runa, d’Amer Kabbani (Cia. 104º), que gira al voltant dels records, de les restes, de la història, de la destrucció i de Síria. Una altra coproducció és Nest, una peça que tracta sobre persones sense llar que es veuen abocades a viure en cotxes i que compta amb la direcció de Marie Gyselbrecht, actriu de la companyia Peeping Tom.
Un altre espectacle de coproducció que sí que presentarem serà City Horses, de la companyia sueca ByströmKallblad. Aquest espectacle contraposa les escultures equines amb quinze ballarines que corren per la ciutat com eugues en llibertat. En aquest cas, com que a Olot no en tenim cap escultura equina, es contraposarà amb el quadre La càrrega, de Ramon Casas, que es troba al museu de la Garrotxa. Les coreògrafes són sueques, però les ballarines seran d’aquí.
Un altre espectacle especial serà el de la companyia francesa Gratte Ciel, amb l’espectacle RoZéO, en què l’intèrpret està en una perxa de 8 metres que oscil·la i, segons la companyia, és una peça per contemplar en el paisatge.
El que no canvia és l’espai de dansa al Parc Nou. Això és inamovible, per tal com és un espai proper a la ciutadania.
Els eixos del festival, però, els volem tractar més enllà de l’aspecte formal. Per això també comptarem amb projectes com el de l’artista Raquel Gualtero, el tècnic de llums de la qual està investigant en sistemes d’il·luminació de baix consum.
Un altre exemple d’aquest valor afegit, són els noruecs Action for Climate que s’han proposat fer tota la gira de Bark desplaçant-se només amb tren i bicicleta. A més, aquesta companyia de circ ubicarà el seu espectacle en un bosc de la ciutat durant tots els dies del festival.
En aquest aspecte, també estem treballant amb empreses de so i de llum per tal d’utilitzar generadors de plaques solars.
Aquesta serà la primera edició del Sismògraf fora del paraigua dels festivals estratègics. Com ha estat aquest recorregut?
Nosaltres vàrem convèncer al nostre ajuntament que aquí hi havia una oportunitat. Feia uns quants anys que organitzàvem un festival de dansa i vam creure que amb l’ajuda de la Generalitat potser podríem fer-lo créixer. A partir d’aquí hem pogut ser mercat estratègic durant set anys.
Què volia dir això? Volia dir que havíem de treballar la part industrial de la dansa, que no considerem un concepte lleig. Totes les arts tenen un vessant industrial i de mercat que ajuda a posar les peces en circulació i facilita que els programadors les comprin i les programin dins i fora del país. Tot aquest aspecte, però, cal treballar-ho i per això ens vàrem comprometre amb la Generalitat de tirar-ho endavant.
En un principi, durant els dos o tres primers anys, volíem concentrar-nos en el circuit nacional perquè consideràvem que és difícil exportar una cosa que no està consolidada en el seu lloc d’origen. De seguida, però, vàrem haver de treballar la internacionalització, ja que, el festival va suscitar molt interès també fora del país. Per aquest motiu, vàrem haver de treballar en paral·lel en els dos àmbits.
Per a nosaltres aquest festival proposava experiències fàcilment reproduïbles en altres punts de Catalunya. Crèiem que per fer créixer el públic no calia programar grans coses, sinó que es podia treballar amb la dansa al carrer, en espais no convencionals, fer projectes pedagògics, projectes comunitaris, etc.
El projecte va créixer en solidesa, però no en recursos ni en equip. Com també va tenir i té limitacions que es desenvolupi en una ciutat com Olot.
Quin creus que hauria de ser el paper dels festivals estratègics? Cap a on creus que haurien d’evolucionar aquests certàmens?
No trobo que la fórmula de mercat estratègic sigui la més adient. Crec que l’objectiu ha de ser la visibilització i internacionalització dels creadors i creadores catalanes. Aquesta cosa de festival amb encant és bonica per tenir una relació humana amb uns quants programadors, però és poc atractiva per a la indústria. Ens quedem a mig camí. No acabem de funcionar ni en el mercat petit més proper ni en el mercat més internacional.
En el cas estricte de la dansa, nosaltres i molts altres agents del sector pensem que hauríem de replicar el sistema de plataformes que s’ha establert a escala mundial. Les plataformes serveixen perquè el país presenti al món aquells projectes que tenen més viabilitat internacional.
Si s’aposta per aquest format, però, caldria situar el certamen a Barcelona, ja que, un projecte d’aquesta envergadura només el pot acollir una ciutat amb una bona infraestructura escènica. Tot i això, també es podria plantejar com una plataforma mediterrània i seria un bon moment per triangular Barcelona, Palma de Mallorca i València.
Això significaria replicar el model de plataformes com Ice Hot —plataforma entre Islàndia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. Quan vas a aquests llocs, saps que tot el sector hi és present i que allò que veus pots endur-t’ho al teu país.
Un altre element que em sembla molt important és que hauria de ser el govern del mateix país l’encarregat de convidar formalment els programadors i vendre el producte, independentment de la direcció o el comissariat artístic.
A Sismo ens hem sentit una mica sols en aquest aspecte. A la Generalitat li falta aquesta presència institucional per parlar de tu a tu amb altres estats i difondre el projecte en altres contextos.
Ja per acabar, hem estat parlant força estona sobre contemporaneïtat, però, què és per a vosaltres la contemporaneïtat?
És una narrativa que hem construït com a sector, ens hem posat d’acord en anomenar-la així i l’apliquem en un context determinat. Potser, però, hauríem de parlar del que és creació i del que és recreació. Per a mi, la recreació és allò que et provoca reconeixement, on em puc reconèixer com a part d’una comunitat o d’un context social, cultural o històric, allò que em retorna enrere. Per la seva banda, la creació em projecta cap endavant i, per a mi, seria allò que m’aporta coneixement.
No vull dir que una idea sigui més important que l’altra, però, sí que crec que, institucionalment, s’està protegint més la part patrimonial que la de creació. Tot i això, ambdues formes han de coexistir. Com deia Foix: m’exalta el nou i m’enamora el vell. És exactament això.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.