Dansa

Estat de gràcia en exposició i moviment

La dansa com a catarsi i, en paraules de Lispector, l’expressió interior com una sort d’estat de gràcia en què es passa a sentir que tot allò que existeix respira i exhala una espècie de resplendor finíssim d’energia. I aquesta energia és la veritat més gran del món i es impalpable. La dansa també com a l’experiència d’alguna cosa semblant a la redempció de la condició humana, ja que després de l’estat de gràcia la condició humana es revela en la seva pobresa implorant.

Retrat de Pina Bausch

Pina (2011), del cineasta alemany Wim Wenders és tot un homenatge a la figura de Pina Bausch (1940-2009) com a  ballarina, coreògrafa, professora de dansa contemporània i directora del Wuppertal Tanz Theatre, així com als seus ballarins. Durant més d’una hora i mitja de llargmetratge s’explora i es mostra fragments de les seves obres  Le Sacre du PrintempsCafè MüllerVollmond i Kontakthof on es barregen escenaris com boscos o carrers mentre s’indaga en la forma d’expressió i exposició interior que suposa la dansa contemporània i l’impacte artístic de Pina sobre la vida  dels ballarins.

Les temàtiques de les obres s’intueixen clarament malgrat la caòtica falta d’argument o la poca caracterització dels personatges. I és que sota l’aparença de temàtiques universals, la pèrdua, l’abandó, la lluita en les relacions humanes, la brutalitat i la fragilitat de la condició humana, el dol, la incomunicació,  la solitud i la mort prenen un caràcter capaç d’elevar-los a la seva màxima expressió.

Escena de Le Sacre du Printemps, 1978.

L’exposició del cos com a canal d’expressió d’una interioritat és el cos convertint en fenomen visible allò que pertany a l’esperit, talment com en l’escriptura es converteix en intel·ligible el fenomen interior. Això és l’art com a fenomen d’exposició i per tant d’aproximació al sublim o a una via de transcendència. La creació d’espai a través del moviment corporal, la repetició dinàmica i la gestualitat expansiva ens fan visible el món interior que se’ns vol mostrar a través dels cossos. Cossos que per definició anhelen, cerquen i es qüestionen, tal com els qüestionava Pina quan afirmava que no li interessa com es mou la gent sinó què és el que els mou.

Pina Bausch a Cafè Muller, 1978.

A l’obra Cafè Muller (1978) apareix una Pina lànguida i extremadament prima vestida de blanc i amb els ulls tancats enmig d’un saló buit amb cadires escampades per tota l’escena. L’ésser humà sol, abandonat, desemparat dansant la música de Henry Purcell. Solitud enmig de solitud, i una angoixa que creix i esquinça. Els altres personatges són interpretats per artistes de la Tanztheater Wuppertal que realitzen una escena en què es recrea una parella que transmet l’exasperació de la unió, el desig i la desesperació, així com el temor a l’abandonament i el patiment. L’exposició de la vulnerabilitat i la fragilitat de la relació amorosa que arriba al seu punt àlgid a través d’una cadena de moviments repetitius in crescendo que tenen com a objectiu el retrobament després de l’obstacle quan els intenta separar. La parella no cessa d’abraçar-se mentre la part masculina sosté a la femenina en una recreació del que sembla  La Pietà de Michelangelo i després ella deixa caure el seu cos i es tornen a abraçar fins que el tercer element els torna a separar. En aquest punt s’exposa la necessitat de l’obstacle per a la continuació del desig extenuant, l’obstacle com a postergació d’una passió que no pretén culminar-se perquè seria condemnar-se a l’esvaïment.

Escena de Cafè Muller, 1978.

L’escenografia consta de moltes cadires buides i escampades per tot l’escenari i una porta giratòria, en la qual el personatge principal, la mateixa Pina, en cert moment queda atrapat, girant sense poder parar, immersa en el dolor i l’absència de satisfacció que expressa constantment el rostre i els moviments. És aquí on no puc evitar d’incloure fragments de l’escriptora Clarice Lispector que m’ha evocat l’obra tals com “el que és humà és estar sol”, “però la seva cerca no era fàcil, la seva dificultat era ser el que era”, o “la seva ànima humana era també l’única forma que li van donar per acceptar sense destí l’ànima general del món”.

Finalment, la peça conclou amb la salvació a través del gest humà, amb l’única esperança que resta després del trasbals emocional que suposa tota l’obra. I aquest gest significa donar-se l’altre: el gest de la compassió. Talment com en el llibre Aprendizaje o el libro de los placeres de Lispector, Lori es despulla del seu individualisme perquè descobreix que l’únic que la salva de la seva condició de desemparança és  aquest altre.

-Amor serà donar de regal l’un a l’altre la pròpia solitud?

Carla Marco Sellés
Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close