La capital empordanesa acull la 8a edició de Figueres es MOU, un festival impulsat per l’associació Agitart, que aposta per obrir espais emblemàtics de la ciutat i acostar la dansa i les arts del moviment a la població.
Dues figures camuflades sota estampats de lleopard ens donen la benvinguda a la plaça Josep Pla de Figueres. Ens trobem davant de Doppel Leo, una de les càpsules coreogràfiques que formen part de Doppelgänger, paraula alemanya que es refereix al “doble errant” i que sovint s’atribueix a la idea simbòlica del bessó malvat; és a dir, el doble fantasmagòric d’una persona viva. Amb aquest projecte, la companyia Lokke –liderada per Olatz de Andrés– reflexiona sobre les potencialitats escultòriques del cos i de l’acció, i les confronta amb l’espai públic. A partir d’un conjunt de duets, en cadascun dels quals s’amaguen dues ballarines vestides amb licra de diversos colors, se’ns proposa una performance que sintetitza l’impacte visual de la posada en escena amb la sincronia entre dues figures que es mouen guiades per una veu de to fred, com les veus que dirigeixen el transit de passatgers en un aeroport.
El passat dijous 1 de juliol, Figueres es MOU donava el tret de sortida a la seva programació amb les entrades exhaurides per veure l’espectacle Punteggio per due corpe 75/50, de Rober Gómez i Virginia Gimeno. Aquest duet, que va tenir com a escenari el Museu de l’Empordà, creava sinèrgies entre dos cossos –situats al mig de la sala d’exposicions– i les representacions pictòriques i escultòriques de l’anatomia humana.
En els seus vuit anys d’història, Figueres es MOU ha crescut transitant al voltant del projecte d’Agitart, una entitat que busca la potencialitat social de la dansa, com a forma d’autoconeixement de l’individu, i l’acosta a la societat, principalment a través del treball amb centres educatius de l’Alt Empordà. A partir del 2014, com una branca més del projecte, neix el festival que, a poc a poc, es va independitzant i pren forma pròpia.
Enguany, Figueres es MOU s’ha adaptat a les circumstàncies de la pandèmia i ha agrupat tota la programació en cinc espais. Aquesta adequació ha comportat l’ajornament dels tallers de dansa, que durant la setmana del festival se solien celebrar dins el marc de la programació. Per contrarestar aquesta afectació, el festival s’ha focalitzat en el suport a la creació i ha ofert residències a diverses companyies de dansa i circ catalanes.
Un d’aquests casos és Picadero, de HAA Collective, del qual vam poder gaudir el passat divendres. Aquesta és una peça que busca establir diàlegs entre diverses tradicions per tal de presentar un llenguatge plenament contemporani.
En aquesta ocasió, la peça es presentava en format de site-specific i va tenir lloc en diversos espais del castell de Sant Ferran. Quan accedim a l’espai, ens trobem en una antiga església, ara totalment en ruïnes. Allí apareixen els tres personatges que ens acompanyaran durant l’espectacle: un músic, una dona i una llebre.
En aquesta primera escena ens transporta als preparatius d’un ritual. A dins d’una banyera hi trobem la dona que es renta i es fa una trena. Al seu costat, el músic toca un instrument de corda, que sembla elaborat amb un pal de pastor. De fons, una llebre espia des de dalt de la paret.
En el segon acte, el públic es posa en moviment i travessa tot el pati d’armes del castell de Sant Ferran, guiat per la llum d’un fanalet que el músic subjecta. La llebre va apareixent i desapareixent de l’escena, mentre els espectadors avancen fins a l’últim espai.
En la part final, se’ns presenta un trompitxol de grans dimensions. Aquest canvi d’escala afecta l’ús habitual de l’objecte: ja no el podem fer girar amb un simple moviment de dits i això obliga els actors a trobar noves estratègies per interactuar-hi. La dona apareix de nou i, mitjançant la tècnica de la dansa capil·lar, fa girar aquesta baldufa gegant fins que ella mateixa acaba donant voltes només sospesa pels cabells. El canvi d’escala, però, no sols fa variar l’ús de l’objecte, sinó que també li confereix una presència de pes que en qualsevol moment pot aixafar qui s’hi trobi a sota.
Dins el marc de les residències, també hi trobem la nova peça d’Amer Kabbani, Runa. La proposta es presenta com un work in progress que parla sobre Síria, la mort, la vida o les arrels, i transita en un treball de cos i objecte propi del circ contemporani.
La companyia Miquel Barcelona també ha format part del programa de residències de Figueres es MOU i ha presentat Roges, un projecte amb un important vessant d’investigació que ha portat la companyia a aprofundir en la memòria històrica. Aquesta recerca ha desembocat en l’elaboració d’una peça de dansa que vol visibilitzar una de les èpoques històriques més silenciades, com és la postguerra. Tant la peça de Kabbani com la de Barcelona, les podrem descobrir aquesta tarda mateix al Castell de Sant Ferran.
Durant aquests tres dies de festival, el MOU ha centrat la seva mirada en com la dansa i el moviment poden acompanyar valors transformadors per a la societat. Social Animal, de Titoyaya Dansa, n’és un exemple. La companyia valenciana presenta una peça de format breu que reflexiona sobre les necessitats socials de l’espècie humana i ens interroga amb la pregunta: en una illa deserta, preferiries estar sol o acompanyat del teu pitjor enemic?
Sens dubte, però, un dels plats forts d’aquesta edició ha estat l’espectacle Perceptions, dels francesos Bivouac Cie. Al Parc Bosc ens esperava la imponent estructura modular de Perceptions, una obra de gran format que explora la nostra manera de captar el temps i l’espai i ens encara amb allò immensament gran i allò immensament petit. L’espectacular escenografia marca el ritme de l’obra, en què cinc acròbates investiguen els límits de la realitat i ens transporten a un escenari quàntic, en què les lleis de la física queden alterades.
L’espectacle ofereix el que un espera: una peça de ritme frenètic en què els números de circ se succeeixen sense pràcticament descans i els acròbates sembla que superin tota llei de la gravetat.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.