Dansa

Fix que l’hi censuren

Ha començat irregular la programació de dansa en el Festival Grec 2023. Les expectatives eren altes, però diverses circumstàncies han limitat un gaudi ple. La pluja n’és una. Ara no ens queixarem aquí perquè plogui. Però la cancel·lació d’espectacles és un problema si només hi ha dues funcions programades i potser caldria buscar una solució. L’altra causa que ha impedit una bona arrencada és l’excés d’expectatives. Bé: en una ciutat més petita, igual sí. A Barcelona, presentar segons quins espectacles com el bressol de la contemporaneïtat és excessiu.

Tant la inauguració de circ, com l’esperat espectacle “Beethoven 7” de Sasha Waltz van quedar una mica xops. Si més no, el primer dia de les respectives funcions. No és pas que no ho intentessin, amb el director del certamen al capdavant, Cesc Casadesús, donant explicacions i reiniciant diversos cops l’obra. És que cal que plogui. Però en un espai a l’aire lliure com és el Teatre Grec alguna cosa més caldria fer, com per exemple deixar un dia de marge entre obres i així reprogramar almenys alguna funció. Perquè la primera part que vam veure de la coreògrafa alemanya, amb música electrònica i execucions molt contemporànies, necessitava ser contrastada amb la interpretació que n’havia de fer l’Orquestra del Liceu de la simfonia del geni de la ciutat de Bonn i amb uns apunts de moviment més aviat neoclàssics, segons ens va semblar en els pocs minuts que van aguantar. Realment una llàstima que la ciutat només pogués gaudir d’una funció sencera (si descomptem l’assaig general).

Rocío Molina i Niño de Elche generen alguns minuts de genialitat a l’escenari. Foto: promoció del festival Grec

Inconvenients que, com és normal, no es pateix en recintes tancats com el Mercat de les Flors, la seu natural de la dansa a Barcelona. La primera obra vista allà va ser d’un coreògraf belga que mai havia visitat la ciutat: Damien Jalet. Hi presentava “Vessel” una col·laboració amb l’escultor japonès Kohei Nawa. Complexa, en un punt incomprensible i profundament capficada, l’obra va complaure una part important del públic. Hauríem de veure si més pel fil conductor amb els Països Baixos, dels quals hi ha autèntica fal·lera entre els aficionats, o per la seva qualitat intrínseca.

Aproximadament el mateix que passa cada cop que algú cita la bailaora contemporània de flamenc Rocío Molina, acompanyada aquí pel sempre fascinant Niño de Elche. Segurament els 5 minuts de major genialitat, gairebé al final de l’obra, quan tots dos fusionen els seus respectius arts, amb una unió temporal que inclou moure’s units per l’escenari. “Carnación” es titula precisament la peça. Uns instants meravellosos al costat de vuitanta-cinc d’inconsistència narrativa, amb una despesa de mitjans, recursos i personatges que fan impossible saber de què va tot plegat. Excepte una constant: sembla que Rocío Molina és una gran amant de les tècniques del bondage i l’art de lligar amb cordes. Tot vinculat amb les pràctiques no convencionals i voluntàries de sotmetiment dels cossos. Un plaer que algú s’atreveixi a tractar aquest tema sobre l’escenari, però avisem que molt poc en la línia programadora de les hordes conservadores que ens arriben …

Contemporaneïtat tradicional amb la companyia Mal Pelo. Foto: ©Tristán Pérez-Martín

Vam haver d’esperar torn per veure al Teatre Nacional de Catalunya, aquesta primera setmana del Grec en dansa, la nova creació de Mal Pelo, de títol llarg: “Double Infinite. The Bluebird Call.” I aquí sí, per fi, vam ser testimonis de com s’aplega el bo i el millor de la contemporaneïtat; el fil de continuïtat històrica que representa una companyia de llarguíssima tradició; com es balla amb qualitat i durant tota l’obra; i fins a quin punt són capaços de fer tot plegat amb sentit i sensibilitat. És molt impressionant veure la incombustible qualitat feta dansa. En aquesta obra sobre la retrobada de dos personatges, que ben avançada la vida, es pregunten per si el trajecte compartit ha estat just allò que buscaven o si han hagut de renunciar a moltes coses. Preocupats, de nou, per la relació dels humans amb la natura; i el desig com a catalitzador d’una vida possible, Maria Muñoz i Pep Ramis despleguen dos solos i un duet. En els primers, es presenten les circumstàncies de cadascun dels protagonistes de la història, des d’una perspectiva molt psicològica, amb el característic moviment lliure, obert, comunicatiu i enllaçat amb el qual els dos ballarins saben transmetre sobretot un estat de l’ànima. En el terç final apareixen els dos junts a l’escenari, tot i que sense interacció física, en àmplia comunicació gestual, sempre al servei de la dramatúrgia, acompanyats tota l’obra i en viu per un trio musical i per projeccions evocadores de la situació emocional que retraten. Un espectacle que retorna a l’eix més essencial de la dansa, què és comparable -justament- amb veure la pluja com cau parsimoniosa sobre els carrers: allò de més natural (sense artificis, ni pretensiositats) que, dissortadament, cada cop passa menys sovint.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close