Finalitza una de les edicions més destacades de Dansa Metropolitana, si més no pel que fa als espectacles de sala. També per l’extraordinària acollida del públic, que caldrà acompanyar cap a les programacions estables; i impulsar a través de la seva ampliació, i varietat. No en tenim prou amb el Mercat de les Flors: els altres teatres públics han de fer una aposta inequívoca. Hi ha espectadors: només cal oferir bons productes.
D’entre les obres del darrer cap de setmana del Festival, destaca Cowards d’Àngel Duran, que es va presentar al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i que mereix una llarga llista de bolos. No requereixen gaire més que una sala mitjana, amb un nivell de complexitat tècnic pràcticament nul. El coreògraf i ballarí, retornat de la seva etapa internacional, i des de l’Esquirol (Osona), està apostant per productes de fàcil connexió; amb un llenguatge propi, sense imitacions; i ben honestos. En aquesta ocasió ha treballat amb el creador d’origen nicaragüenc Yeinner Chicas, al voltant —novament— de la condició humana, però des de la mirada dels rols de gènere i la masculinitat.
La connexió entre els dos intèrprets els porta a diferents registres: des de la lluita, l’enfrontament d’una virilitat més ancestral; fins al contacte físic; l’humor; i la comunicació sense traves. Després de tot, la toxicitat de les relacions masclistes afecta també a qui les provoca, perquè són esclaus dels (mals) aprenentatges socials. En aquest sentit, la peça vol contribuir al debat de si es tracta d’una càrrega sociocultural fàcil de transitar. Amb una força desplegada des de diversos vessants; i una dramatúrgia potser un pèl excessiva, perquè vol abordar moltes capes; però que en tot cas va rebre una extraordinària acollida el dia de l’estrena.
Com també una bona ovació es va dedicar al Mercat de les Flors a la singular unió entre el col·lectiu (La)Horde i el Ballet National de Marseille, actualment a la direcció artística. Arribaven amb un programa eclèctic, de quatre peces. En la primera part, i per completar la constel·lació que el teatre de Montjuïc ha dedicat aquesta temporada a Lucinda Childs, la delicada execució de Tempo vicino, una peça feta expressament per a la companyia, fa uns anys. I que amb One of four periods in time (ellipsis), de Tânia Carvalho va ocupar una primera part, més “clàssica”, si es permet l’expressió. Sempre amb precisió i ajustada interpretació.
La sorpresa va arribar en la segona part, amb Mood, de Lasseindra Ninja. Una peça de voguing, en un homenatge a la comunitat gai, afro i queer. No serem nosaltres qui posi en qüestió ni la pertinença, ni critiquem l’intent indissimulat del col·lectiu (La)Horde per obrir les portes dels grans teatres i de la companyia francesa a la cultura popular. Però compartirem que amb la quarta obra de la vetllada, curta i amb base de danses urbanes, Lazarus d’Onna Doherty, se surt amb la sensació d’haver assistit a un poti-poti sensacional. Perquè no hi ha cap lligam entre totes elles. I amb una certa nostàlgia per aquells programes que pretenien oferir un diàleg entre diversos, perquè aquí només es presenten una al costat de l’altre, sense més reflexió. El que porta encara a una pregunta més insidiosa: de debò que així farem entrar nou públic als teatres de dansa? O senzillament confirmarem que els assistents d’aquests dies (habituals i sensibilitzats amb la diversitat) ens ho hem passat d’allò més bé?
De propostes per a generar nous espectadors, de totes maneres, n’hi ha hagut i un munt durant els dies de Dansa Metropolitana. Més senzilles, però més efectives. És el cas de la coreografia de l’eslovè Anton Lachky que amb la seva companyia, establerta a Bèlgica, ha presentat al SAT Teatre l’obra Les autres. Una faula, narrada amb la veu en off de Gonzalo Cunill. Tres intèrprets es troben limitats en un espai de plàstic i malden per intentar fugir a la natura, oberta i expansiva que envolta el forat on es troben. Podria ser una síntesi de la situació en la qual vivim al planeta, envoltat d’un cosmos inabastable i amb unes regles de supervivència que hem trencat des de fa molt de temps. Ballen per alliberar-se de l’avorriment, la tristesa i la immediatesa. Només la passió els ajudarà, representada aquí per un moviment urbà, tècnicament ben travat, amb una fisicalitat que accentua aquella paradoxa existencial; eficaç en el gest, clar en la seva intenció, i defensat per quatre ballarins de gran solvència.
