El desamor, temàtica a la qual està dedicada la cantata “Viatge d’hivern” (‘Winterreise’) de Franz Schubert, és un meandre de temps en suspensió on es marceix la flor de l’esperança. L’anunci d’una mort que, en mans d’un especulador, podria esdevenir el fantasiós anunci d’una altra cosa (millor) a esdevenir; però que filtrat pel realisme del coreògraf Angelin Preljocaj se situa ben a prop de la veritat: l’inevitable.
Tres plànols se superposen en l’obra Winterreise, presentada al Liceu de Barcelona. D’una banda, la història del músic que compon aquestes vint-i-quatre cançons, un any abans de la seva mort i després d’una llarga i acusatòria malaltia. De l’altra, l’hivern, com a simbologia: l’estació de l‘aturada en què sembla com si la natura hagués decidit que ja n’hi ha prou. I, per acabar, la representació de la idea efímera de l’existència. Final i camí: constitutius de la mateixa vida i la seva negació, alhora. Tots tres arguments convergeixen en un mateix instant: el gran silenci. No se li escaparà a ningú: representar això amb el piano de James Vaughan; la veu del baríton Thomas Tatzl, i l’execució d’un cos de ball de sis dones i sis homes era un gran repte.
S’opta per abraçar el dolor. Sense fórmules màgiques ni dreceres. Radicalment. Amb una voluntat de respecte total al text original; la utilització d’imatges fàcilment comprensibles i actualitzades, i un dibuix coreogràfic expressiu. Un treball de gran grup, sense intèrprets solistes, només farcit amb alguns “pas de deux” i “pas de trois”, com per reconèixer la universalitat de l’efecte, però la individualitat de l’experiència. Figures geomètriques expansives unides per les mans del grup; jocs de posicions on es ballen fantasies; estructures en diagonal, accentuades per la translació dels ballarins, i enlairaments plens de subtilesa. Accents diversos tots ells de l’obscuritat i el dolor del desamor; que una convenient actualització als nostres temps protagonitzen indistintament tant ells com elles.
L’estètica Preljocaj marca a foc cada gest; amb el clarobscur d’un moviment en suspensió; els traços al límit, i una sorprenent pau emocional que meravella especialment quan es pensa en allò que estan retratant. És cabdal en aquest punt l’extraordinari joc d’il·luminació d’Éric Soyer i l’escenografia de Constance Guisset. Malgrat la seva senzillesa, realcen el conjunt. Perquè es tracta d’un fidel exercici d’introspecció des de la música, a qui cedeixen el protagonisme fins i tot dins del mateix escenari en alguns moments. També cal fer una menció molt destacada al vestuari que el mateix coreògraf va idear i realitzar per a Eleonora Peronetti. En aquest punt, s’evidencia la importància de la cohesió creativa: una sola veu, diverses aportacions.
Bona acollida per part del públic del Liceu el dia de l’estrena a la ciutat, dins de l’abonament de dansa. Menys entusiasta del que s’esperaria si tenim en compte la qualitat de la proposta. Probablement condicionada per l’arribada del fred a la ciutat i el llarg túnel de la pandèmia dels darrers mesos. Tot i que la composició és del 2019, inicialment un encàrrec per a la Scala de Milà, cal reconèixer el coratge per plantejar en aquests moments una temàtica com aquesta, i la seva programació en un teatre. Si bé no peca d’excessos emocionals, el cert és que arrossega. Indiscutiblement. I aquest és un reflex que algunes persones no voldran per a aquests dies grisos.
Entrades relacionades:
