La dansa no és nova normalitat: ni l’és el seu llenguatge, compromès amb el contacte; ni l’és les condicions en què es desenvolupa, farcida de precarietat; ni l’és l’epopeia per mantenir vives les (poques) companyies del país. Però tampoc el Festival Grec serà com sempre: amb un terç d’aforament; mesures de seguretat impensables; i alguns noms propis, sobretot internacionals, que haurem de seguir esperant. Però la dansa, i els seus aficionats, aplaudim i celebrem els traços efímers en l’aire que les pròximes nits d’estiu ens regalarà la festa de les arts escèniques barcelonina.
Naturalment, en la programació de dansa del Festival Grec guanya el talent d’aquí: set companyies vinculades amb l’entramat de la producció pròpia, enfront de les dues úniques representacions de fora. Esperàvem amb fruïció “Enter Achilles” de DV8 Physical Theatre o la nova creació, encara sense nom, de Dimitris Papaioannou. I us volíem parlar sobre la nova obra híbrida de Pau Masaló que tractarà del cos dels atletes i que acollirà la Sala Hiroshima: “The national body”. Tot això, i segur que molt més, quedarà per a l’edició 2021 gràcies a la COVID-19.
Tampoc els espais seran els de sempre: guanya la dansa fora-escena. Mal Pelo assentarà càtedra al cap de pocs dies de començar el Festival. Ningú millor que ells per investigar al voltant de la relació entre coreografia i arquitectura: “Inventions” al Museu Marítim de Barcelona. Es tracta de la tercera peça de les quatre que conformen “Bach Project”, del qual s’han pogut veure fins ara el solo “Bach” i l’obra per a set intèrprets “On Goldberg Variations / Variations”. Amb música en directe del geni del barroc a càrrec d’un quartet de cordes i un quartet de veus, sota la direcció de Joel Bardolet. També quatre ballarins: María Muñoz i Pep Ramis, ànimes de la companyia, en un moment de plenitud en la seva carrera, brillants i austers alhora. Federica Porello i Zoltán Vakulya, ella premi 2017 de la Crítica de dansa i ell finalista en la darrera edició: integrats plenament en el projecte, com una imatge especular dels seus fundadors. L’elegància de la proposta i la simbiosi entre espai, música i dansa segur que en seran els trets més recordats.
El Centre de Cultura Contemporània acollirà dos solos de gran interès per la seva singularitat: Núria Guiu segueix investigant al voltant dels fenòmens millennials. A “Likes”, peça amb la qual va guanya el premi de la crítica el 2018, tractava sobre els videos de cover dance i apuntava la temàtica que ocuparà la nova peça: “Spiritual Boyfriends”. Els tutorials sobre ioga, la idea que en tenim d’aquesta disciplina a Occident i qüestions relacionades amb els cossos, les normes i les estructures de poder d’aquella cultura de l’autodisciplina, la salut i la bellesa. L’interès dels treballs de Guiu, més enllà de la seva qualitat interpretativa, rau en la barreja entre dansa i pensament, en una mena d’estudi antropològic que pren cos amb el moviment. Per la seva banda, Pau Aran, ballarí que hem pogut veure poc a Barcelona pels seus molts i importants compromisos arreu del món, ara com a coreògraf i ballarí independent, se centra en el poeta peruà César Moro per posar en el centre de l’escena una qüestió difícil de ballar: el desig. Una meravellosa ocasió per posar en nòmina dels grans un intèrpret d’una força expressiva amarada de senzillesa i dolçor: “Lettre d’amour”.
Clourà aquest periple de la dansa per espais no convencionals, a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la que segurament serà la més esperada de totes les sessions d’aquest Grec 2020: “Sonoma” de La Veronal, on retronaran simbòlicament els tambors de Calanda en forma de surrealisme revolucionari de cossos exquisits i cinematogràfics, modelats pel gest rítmic de la síncope.
Per la seva banda, el Mercat de les Flors segueix amb el seu compromís amb la dansa, amb els espectadors i amb el Festival. No vull ni pensar en la possibilitat que Pere Faura es retiri, tal com anuncia amb la producció que està preparant: “Rèquiem nocturn”. Necessitem més que mai creadors amb la capacitat d’arrancar-nos un somriure, sí; però sobretot de fer-nos pensar. Tot això i moltes més coses és capaç de fer aquest coreògraf, sempre amatent als records, als referents que el van impulsar un dia a ballar. Per a l’ocasió, dissecciona la pel·lícula de Bob Fosse “All That Jazz”. Faura s’ha proposat que celebrem amb ell una decisió que serà realment difícil d’acceptar per a les legions de fans i seguidors de la ciutat.
També el flamenc contemporani tindrà espai al teatre de dansa de Montjuïc, amb “Luaº” d’Andrea Jiménez. Es tracta del premi 2020 de l’Institut del Teatre que, com en altres edicions, s’estrena coincidint amb el Festival Grec. El cos de dona i els cicles de la vida, en una coreografia cíclica profundament arrelada a la naturalesa.
