Per fi un cap de setmana ple de dansa a Barcelona, en diversos espais i per a diferents gustos. Fins a quatre peces. Sembla que s’acaba la sequera. Tant de bo no sigui un miratge. Les dues obres que es comenten aquí, acompanyades per èxit de públic i molta expectació. També premis. S’obre un període d’esperança: teatres plens, la dansa és present i la recepció del públic, generosa. En aquest darrer punt ens fixarem especialment avui.
Dos anys esperant a la ciutat l’espectacle d’Asun Noales La mort i la donzella. Premis Max i de l’Institut Valencià de Cultura. Una obra nascuda a Elx, la capital on té residència, i amb una indissimulada voluntat de projecció. Han fet una llarga gira que finalitzen aquests dies. Cal reconèixer que no ha estat per falta de voluntat que arribés abans: s’havia previst a Dansa Metropolitana, l’any passat. Però la covid, com recordareu, manava molt. Així i tot, massa lent tot plegat. Barcelona, ara mateix, programa amb ressaca. Millor ho acceptem.
Mercat de les Flors ple, dissabte. Penúltima de cinc funcions (dues matinals). Hi ha un públic informat i amb predisposició. Llarg aplaudiment final: bonica acollida. La peça s’ho mereix, sobretot per les delicades imatges que genera. El moviment al capdavant de tot: és un llenguatge amb prou capacitat per a explicar tots els detalls de la dramatúrgia. Amb la música de Telemann Rec (Aurora Bauzà i Pere Jou), a partir del quartet de Schubert. Una jove moribunda. Tristor i decadència d’un compositor que es trobava encerclat per problemes afectius i de salut. Set ballarins a escena. L’espai sonor ocupa la centralitat de l’obra: fascinant recreació, a penes unes notes reconeixibles, que insuflen profunditat i modernitat al conjunt. L’altre element compositiu, una llarga paret en diagonal cap al final de l’espai escènic. Els intèrprets hi apareixen a través de forats i portes, amb els genolls i els braços que sobresurten. Es despengen amb elegància. És la roda del món: viure i morir; l’únic argument, com diria el poeta.
No hi ha grandesa ni eloqüència coreogràfica, es tracta d’un arrossegar-se a través de la fatalitat. Cossos que tant en els duets, com en les execucions de grup, accepten una carència imposada, un esdevenir de les coses impossible d’aturar. Des de la senzillesa del dibuix, amb una absoluta fe per la capacitat de la dansa de transmetre les coses que de debò importen; i una calma, una pausa escènica, que permet l’espectador un viatge emocional íntim i discret. Just per això es produeix l’adscripció, la comunicació a dues bandes. Des de l’experiència i el reconeixement.
Hi ha una altra manera de mirar el món, és clar. I sembla que Akram Khan ha decidit que és la seva. La nova. Abans, per ell, el gest era el protagonista de la construcció principal del seu relat. Ara no. Ho és la paraula. O si més no, així és a: Jungle Book reimagined. S’ha pogut veure al Liceu. Un xàfec de paraules. Excessiu. Cal explicar-ho tot quan tens unes projeccions de màxima qualitat amb tota mena d’animals reivindicant el maltractament al qual estem sotmetent la natura? Era imprescindible que el personatge de Mowgli passés per un clima ambiental tan tenebrós i estricte, en un espectacle històricament destinat a infants? De debò l’esperança que dibuixa la història original de Rudyard Kipling només és un detall en l’acte final, quasi una anècdota? On han quedat les coreografies grupals, quasi salvatges, expressives i determinants de l’artista, que detallaven les composicions amb les quals hem admirat sempre la seva feina?
El Liceu havia estat sempre un espai especial per a la dansa. El dels xiulets a Pina Bausch, ens en recordem? Potser és que la funció de dijous hi havia pocs abonats. El cert és que Barcelona és una plaça fàcil: acostuma a rendir compliment a les propostes que arriben nord enllà. Unes imatges “estètiques”, quatre elegants moviments de ballarines i ballarins que tenen unes condicions físiques molt per sobre de les capacitats expressives que els brinda una obra com aquesta; i tots tan feliços. Però la veritat és que després de la versió de Giselle que va fer per a l’English National Ballet i que vam veure al teatre de la Rambla l’any passat, aquest viatge per la selva és profundament decebedor per la manca absoluta de protagonisme del moviment.
