Dansa / Opinió

Marcos Morau i (La)Horde

El coreògraf d’Ontinyent serà el nou artista resident de la Staatsballett Berlin, en un moviment que demostra les ganes de l’escena europea de renovar-se. Aquest cap de setmana passat, n’hem vist el resultat amb el pas pel Dansa Metropolitana del Ballet National de Marseille que capitaneja el col·lectiu (La)Horde des de 2019.

Fa molts anys, Cesc Gelabert em va confessar que, en això de la dansa, o la teva pedra arribava al nord d’Europa, o a Catalunya hi havia poc o res a fer. Ell ho va comprovar en carn pròpia, després d’anys de resident al Hebble berlinès. Quan va tornar va intentar crear uns fonaments sobre els quals pogués aguantar-se la dansa del futur, amb una companyia nacional, companyies associades a teatres o el que fos, però no se’n va sortir.

I el que ha passat és que, amb els anys, i la fornada extraordinària de ballarins i coreògrafs sorgida fa una dècada, Europa es nodreix dels artistes d’aquí. En pocs mesos haurem vist com Aina Alegre es converteix en directora del CCN2 de Grenoble i Marina Mascarell es fa càrrec del Danish Dance Theatre (DDT). I ara li arriba el torn a Marcos Morau, que serà, a partir de l’any que ve, artista resident de, ni més ni menys, el Staatsballett Berlin.

Alegre i Mascarell fa anys que volten. Alegre viu a França i ja tenia la base a París. I Mascarell duia onze anys als Països Baixos. Morau, en canvi, no ha abandonat Barcelona: va estudiar a l’Institut del Teatre i aquí ha fundat i desenvolupat la seva companyia, La Veronal, la qual, per cert, estrenarà a l’estiu nou espectacle, Firmamento. En els últims temps ha girat força com a coreògraf independent i amb la seva troupe. Aquesta setmana, per exemple, posa de llarg a la Deutsche Oper am Rhein (Düsseldorf) una coreografia per a Le sacre du printemps de Stravinsky.

'Nachttraume', de Marcos Morau, estrenat a la Deutsche Opera am Rhein. Foto: Gregory Batardon
‘Nachttraume’, de Marcos Morau, estrenat a la Deutsche Opera am Rhein. Foto: Gregory Batardon

Morau ha anat amunt i avall, sense descans. Ha estat capaç d’inventar-se un llenguatge, kova, per després desfer-lo. Té una imaginació sense límits, és lliure i el seu cap no para de bellugar-se. I això no ha passat desapercebut allà on van a la recerca de talent, sobretot de talent multidisciplinari, artistes que no són de monocultiu, sinó que pensen globalment. I la dansa és una base extraordinària per on començar.

Amb l’Staatsballett Berlin, tindrà l’oportunitat única d’estrenar una peça cada any, almenys durant els propers quatre, i assolir una connotació internacional que, encara que alta, no tenia. Amb La Veronal i en solitari ha estat a París, Amsterdam, Avinyó, Londres, Zuric, Lió… els EUA i Àsia. Però ser artista resident d’un dels coliseus més grans d’Europa és jugar a una altra divisió.

A 'Sonoma', La Veronal recrea l'univers de Lluis Buñuel. Foto: Alfred Mauve
A ‘Sonoma’, La Veronal recrea l’univers de Luis Buñuel. Foto: Alfred Mauve

I no oblidem el que suposa per a molta gent d’aquí. L’any passat, per exemple, va estrenar Nachtträume a l’Òpera de Zuric. Amb ell hi van anar Max Glaenzel (escenografia), Sílvia Delagneau (vestuari) i Clara Aguilar (música). A primers de 2023, amb La Belle au bois dormant a l’Òpera de Lió, va emportar-se Roberto Fratini (dramatúrgia), Juan Cristóbal Saavedra (música), les ballarines de La Veronal Ariadna Montfort i Marina Rodriguez, i van repetir Glaenzel i Delagneau.

El coreògraf no deixarà Barcelona, però podria fer-ho sense cap remordiment. Aquí ha tingut el Mercat de les Flors com a gran aliat, institució que va permetre a La Veronal foguejar-se amb aquells primers espectacle magnífics, com Rússia i Siena, que el van posar en òrbita. Però més enllà d’això, la ciutat i el país se li queden petits, sobretot perquè no hi ha cap companyia nacional ni cap teatre amb una companyia resident així com funcionen a Europa, amb calés i possibilitats de fer coses.

'Mood', de Lasseindra Ninja, ballada pel Ballet Nacional de Marseille. Foto: Theo Giacometti
‘Mood’, de Lasseindra Ninja, ballada pel Ballet National de Marseille. Foto: Theo Giacometti

Nord enllà les coses funcionen d’una altra manera. I l’exemple més espectacular l’hem pogut tastar aquest cap de setmana passat al Dansa Metropolitana gràcies al programa ofert pel Ballet National de Marseille. Fa quatre anys que el dirigeix el col·lectiu (La)Horde, format per Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel, tres revolucionaris que estan portant la dansa clàssica cap a nous terrenys i nous públics. Amb consciència social, molt atents al que passa al món real i al virtual, són el grup de moda al continent.

La prova més flagrant és la tercera coreografia que vam veure al Mercat de les Flors, Mood, de la ballarina queer Lasseindra Ninja, gran promotora del voguing i organitzadora de balls de drag queens i transsexuals a París. El públic no podia parar d’aplaudir veient quinze ballarins regalant esplendor. Mai no havíem vist res així, aquesta barreja de tècnica, expressió i moviment, una gran abraçada de la contemporaneïtat a allò clàssic.

‘Ghosts’ és un curt de (La)Horde i el Ballet National de Marseille amb un guió de Spike Jonze.

(La)Horde va néixer el 2013, poc després de La Veronal. I no direm que ho han tingut molt fàcil, perquè han treballat de valent. Però han tingut un lloc on assentar-se i desenvolupar-se. Una institució, el Ballet de Marseille, que va crear el 1973 un altre revolucionari de la dansa, Roland Pétit. Si ell va ser l’avantguarda d’aleshores, Brutti, Debrouwer i Harel són la d’ara, cosa que vol dir, segons ells, treballar en col·lectiu, sense jerarquies i sense limitacions.

Perquè (La)Horde no només pensa coreografies o n’encarrega per als seus ballarins, sinó que també produeixen pel·lícules, instal·lacions i performances. Han treballat amb molta gent i des que han arribat a Marsella, la ciutat torna a estar al mapa europeu de les arts escèniques. El Ballet de Marseille s’aprofita del seu nom i ells, d’una institució.

'One Of Four Periods In Time¡, de Tânia Carvalho, ballat pel Ballet National de Marseille. Foto: Theo Giacometti
‘One Of Four Periods In Time’, de Tânia Carvalho, ballat pel Ballet National de Marseille. Foto: Theo Giacometti

El mateix que passa, en un lloc més modest, a Grenoble amb Aina Alegre, o a Copenhaguen amb Mascarell. Volen els artistes perquè creïn i exportin, amb el seu nom sempre al costat. I estan disposats reformar la casa, si cal, perquè puguin fer-ho. Aquí, també, tenim artistes dirigint teatres, però molt em temo que la gestió de la casa i els quatre quartos que administren els passen sovint per sobre.

Morau, a Berlín, podrà explotar el seu talent i ser feliç. És una llàstima, tanmateix, que se’l rifin a Europa i aquí no hàgim estat capaços d’oferir-li alguna cosa més. Encara estem esperant que estreni al Liceu, tot i que si ha d’aguantar la colla dels xiulets, millor que el deixin tranquil.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close