Lucinda Childs ha visitat Barcelona per esborronar-nos. Sobrietat i elegància en la primera peça curta de creació recent “Actus…” que va inaugurar dijous la Constel·lació dedicada a la creadora nord-americana al Mercat de les Flors. Un programa en el qual es va gaudir de la fantasia visual en l’aclamada i històrica peça “Dance”. Una de les vetllades més memorables del teatre de Montjuïc, darrere de la qual hi ha l’excel·lència tècnica dels intèrprets del Ballet de l’Òpera de Lyon.
Una exposició rebia els espectadors que s’atansaven aquests dies al Mercat: és l’adaptació d’una retrospectiva que el 2016 li va dedicar el Centre national de la danse (CND – Pantin), ciutat situada al nord-est de París. I és que l’americana ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria a Europa, sempre a la defensa d’una mirada post contemporània en la construcció coreogràfica. Els arxius que s’hi mostren són plens de trajectòries dibuixades sobre un paper, simulant l’escenari, totes figures geomètriques i desplaçaments perfectament mil·limetrats.
L’actualitat, ofegada creativament després de la pandèmia, passa irremeiablement pel rescat dels mestres. És per això que una coreografia com “Actus…” amb la qual Lucinda Childs es presentava aquests dies és el millor esperó per a l’impuls que cal. Alguna cosa així com un missatge d’aquest estil: si no us sortiu, doneu una ullada enrere. Per reclamar, en paral·lel, la pau per a Ucraïna, sobre el silenci només trencat per la “Cantata Actus tragicus” de Bach. Simbolisme desfermat des del mateix origen de la composició, que serví de rerefons -en el seu dia- per a un funeral. I que aquí projectava, en sentit profund, el desig de pau i es barrejava amb el ressorgiment emocional en l’estat d’ànim de l’espectador de la ciutat que provocaria la segona obra de la nit.
A “Dance”, la peça principal del programa i original del 1979, present i passat prenen vida en un mateix espai temporal, d’una revolada. Relligant la història, projectant cap al futur un patrimoni del qual ballarins i companyies dels nostres temps n’haurien de ser bons coneixedors i, sobretot, deutors. Amb música de Philip Glass, es desenvolupa en dos plans. En el visible, a ulls del present, disset intèrprets repartits en els tres fragments en què està dividida la peça. El del mig, un solo també, de ruptura i transgressió amb el conjunt i ballat de nou per Noëllie Conjeaud. Precisió i exclusivitat, en un gest transparent i aplicat. Els altres dos fragments, de gran grup, on el cos de ball és qui protagonitza l’espectacle, minimalisme que connecta amb els anys a Nova York de Cunningham i Graham en la memòria. Just en el pla en el qual es desenvolupa un segon espectacle, amb les grans projeccions que es van rodar el 2016, còpia exacta del film de Sol LeWitt. Imatge en moviment i dansa en directe dialogant d’una manera prodigiosa, que s’encavalquen, es barregen, es disposen de tal manera fins a arribar a confondre present i passat. Cercle tancat amb el començament de la vetllada.
Sempre, com es deia, amb el concurs del Ballet de l’Òpera de Lyon, sense el qual és impossible un gran artefacte com aquest. Probablement, la companyia europea que millor sap unir tradició i contemporaneïtat: des de William Forsythe a Anne Teresa De Keersmaeker o Pina Bausch. Repertoris tots ells que executen amb la desimboltura que dona la formació més clàssica; fins a la llibertat que el material contemporani permet. Gran companyia que just inicia nova etapa amb la directora Julie Guibert.
Ha completat aquesta experiència de retrobada (potser de descoberta) la presentació per part del grup Dance On Ensemble de “Works in Silence”, obres primerenques de la coreògrafa. I tres solos interpretats per la seva neboda Ruth Childs. Una magnífica aproximació que ha ofert el Mercat de les Flors per atansar-se a una creadora que justifica plenament l’expressió “clàssica contemporània”.
