A la dansa m’hi acosto amb el dolç vel de la ignorància i hi guardo l’amor dels vells amants que, per les contingències de la vida, només poden allitar-se comptades vegades cada lustre. Assistim compulsivament a teatres i auditoris, sovint per empassar-nos uns rotllos patateros d’unes dimensions colossals, quan els nostres coreògrafs i dansaires són potser el més exportable de l’art nacional i ens regalen dosis molt més útils de pensament. Ara dic i escric que cal veure’ls més i prestar-los més atenció (perquè no hagin de cardar el camp del país per treballar amb les mínimes condicions) tot i que, imbècil de mi, tornaré a deixar-los a l’estacada al següent show. Fatal.
Pensava en tot això després d’assistir a la darrera representació de This is not (an act of love & resistance) i de sortir del Mercat de les Flors amb un entusiasme filosòfic desmesurat, content com unes maraques. Aina Alegre ha parit una peça sobre la metafísica de l’aire que té molts litres d’alegria nietzschiana i de pensament musical. L’aire és una part consubstancial a la música; fonamenta l’espai buit que precedeix el so –el levare i l’anacrusi– i fins i tot és determinant en les formes més primitives de percussió (l’aire no és només anterior a la bufetada contra la fusta o la membrana, sinó que també s’expandeix dins el cos indefens de l’instrument en una incontrolada vibració).
Així s’inicia aquest meravellós espectacle d’Alegre, amb l’aire d’un patró rítmic estable, romput per l’aparició mig profètica del trombó: no és estrany que la coreògrafa s’hagi fixat en aquest instrument (una espècie d’intestí de bafarades que les intèrprets modulen fent dansa amb una força de pedra picada). Tots els instrumentistes, en el fons, ballem, i és així com en aquest espectacle assistim a la comunió entre unes músiques que dansen i unes ballarines que fan música, car també percudeixen el sol i treballen dins la bossa invisible de l’escena. Aquesta coreografia musical (i a l’inrevés, aquesta música coreogràfica) té dos aspectes tècnicament magistrals. No existeixen moviments a l’uníson: tota la narrativa de la peça és feta d’una suma infinita de contratemps (ni em puc imaginar la currada d’assaigs que han fet els seus integrants a l’hora de quadrar-los) i els gestos mai no s’acaben, sinó que es traspassen a l’altre com si la dansa fos un joc de daus entre corredors de relleu.
En aquesta dansa-per-fragments hi intuïm la base cultural de moviments ancestrals del folklore més vertical, però també moviments discotequers i d’infants que aprenen a ballar fent broma. L’aire i l’exhalació s’hi cola com un convidat inesperat, ja sigui en la respiració accelerada de les dansaires quan esprinten, com en la seva posició quan són a punt de rebre el cos de l’altre i gemeguen; també quan salten estressades a la recerca d’un sol vermell omnipotent que és un deu egipci o la part més inassolible de l’esforç humà. Tot i el contratemps i el treball de percussió, que individualitza cada microcosmos, les intèrprets van passant-se els gestos en solidaritat fraternal, justament perquè comparteixen la mateixa bombolla de respiració (es nota que aquesta és una peça pandèmica, oitant) i el cosmos acaba essent l’indret on dipositen una infinita robòtica de moviments. Sovint fracassen (i fracassem) en traspassar-se l’energia; però hi tornen de nou, intentant-ho acarnissadament i deixant-s´hi la pell fins a cercar la somiada continuïtat. Tota la tensió, tot el pes d’aquesta desconstrucció estressant, es resol finalment en una orgia de la brass band que és una autèntica passada de joia. La voldríem infinita.
A veure, que jo no en tinc ni la més reputa idea de tot plegat, però he gaudit com un animal. D’això del so sí que la toco, i diria que el que ha fet en Josep Tutusaus amb la composició musical i electroacústica és un treball d’orfebreria (sovint pescava temes straussians en la partitura del vent metall: em va semblar escoltar alguna cosa de Mort i Transfiguració o de l’Alpina; pot ser?). Bé, no sé si aquesta birgueria d’espectacle es tornarà a fer –es deu poder buscar a la xarxa, però es diumenge nit i no em paguen prou com per documentar-me– però jo el veuria unes quantes desenes de vegades més. Com vaig gaudir! Quina pena, la injustícia que perpetro amb la dansa. Hi hem d’anar més, i etcètera.
