Dansa

‘Migrats en breu 2021’: La Julia Irango i Migrats com a bressol de les noves generacions

El cicle Migrats en breu, desenvolupat des de l’11 fins el 28 de novembre, entre Espacio Inestable i el Centre del Carme Cultura Contemporània, concentra una gran quantitat de creacions de curta durada de joves creadores, donant la possibilitat del rencontre i la difusió de les noves tendències a l’escena de la dansa a València, amb la inclusió d’algunes que venen de fora. Julia Irango, guanyadora de la residència facilitada per la sala l’any passat al cicle, presenta amb Jorge Nieto la peça ‘Ningú morirà després de mi‘.

Julia Irango encetà el cicle Migrats amb una peça de llarga durada un cap de setmana sencer per a ella: Ningú morirà després de mi. Irango es queda a la superfície. La superfície is the new black. La superfície és un pla d’intel·ligibilitat que va més enllà de la paròdia que podem fer de la superficialitat dels llocs comuns de la nostra realitat pop internauta-cinema-televisiva. Irango treballa des d’una expressió de telenovel·la, entre pistolera de Tarantino armada amb un dildo i mort gore amb una malla de cos sencer on està dibuixat l’interior del cos humà, entre l’ús d’un artefacte de simulació de sortidor de sang i una carrera de Carros de foc, entre un playback desmesurat de les desmesurades Rocío Jurado i Raphael i la imatge processional d’una madona ploranera. Tot plegat molt sèrie B de John Waters.

El dildo vibra tot sol al terra i després vibrarà també un garrafa, perquè al cap i a la fi són la mateixa cosa: no la simulació d’un penis sinó l’extensió protètica per l’erotització de l’espai sencer. L’espai, que ha sigut gestat amb el seu company d’escena Jorge Nieto, està format tot per pròtesis, aparentment inconnexes, que configuren però una maquinària protètica. Una maquinària que funciona com a una instal·lació però que també conté unes bambolines pròpies, una tela negra penjada en una estructura de ferro, per a que les performers s’amaguen, es canvien, esperen per al següent número, com si estiguérem també a un cabaret freak. Al moment d’entrada, entre la música de Martí Guillem, les màquines de fum, les dents (més pròtesis) esteses sobre una catifa, pensaríem que entrem a un passatge del terror. Un inici que culmina amb el Nieto disparant calor a l’estructura de cera que penja del sostre.

La Irango no explica històries sentimentals que ens toquen al pit, no fa transcendència ni menyspreu d’eixa cultura pop que ens travessa i acompanya, no pretén ni una coherència narrativa, ni la coherència d’una lectura que construïra, amb els fragments, un collage. Irango passa d’una cosa a l’altra amb superficialitat. Entenent les connotacions sentimentals, afectives, polítiques, de l’amalgama d’elements que hi convoca, genera un arranjament, una disposició només llegible a través de les superficialitats i les seus relacions. Un afecte, una afecció de superficialitats que estan més properes a l’scrolling que fem sobre els nostres dispositius tecnològics, que a les dramatúrgies pulcres que l’escena contemporània dels darrers anys ha postulat. I això és una novetat. Una novetat que no respon a les patètiques exigències socials de novetat contínua que s’espera de l’art des de les avantguardes i que conté també les resistències patètiques en els comentaris mediocres que ens volen dir que ja s’ha fet tot abans. La novetat d’Irango és tot simplement una invenció pròpia, la invenció d’una presència, articulada en les superficialitats amb el món exterior i en el món exterior, i per tant, desproveïda ja d’ella mateixa, autònoma, generadora d’inesgotables multiplicitats i plànols d’afecte.

L’iconoclasta cartell del cilcle de dansa.

Per descomptat, Irango executa també, com dèiem adés, des de la seua cultura, la nostra cultura millennial o centennial, perquè les cultures generacionals són cultures pròpies si volem que ho siguen, encara que sempre podem esdevindre un mal acudit boomer. La bretxa digital generacional i les noves realitats culturals derivades de l’avanç de les tecnologies multi-pantalles, no conformen però una identitat humana aïllada encara que es presente com a novetat. No és sempre adient projectar una idea d’estètica generacional unificada, responent a les suposades novetats o trets particulars que aquesta o aquella generació tenen; pot reduir tot a anècdotes formals. És el que d’alguna manera ha passat amb el projecte artístic i d’exhibició expositiva, El Dormitori. Centennial Bedroom Art, que s’ha desenvolupat al Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) des del mes de juliol fins a l’octubre, i que encara que ha donat una necessària visibilitat tant a discursos com a artistes de la darrera generació, la seua atenció excessiva als mitjans contemporanis (TikTok, interaccions internautes) i a les estètiques formals trending en aquest moment, no ha donat cabuda a l’heterogeneïtat estètica d’aquesta generació, que no sempre respon als trets formals, massivament estesos des de Melbourne fins a Barcelona, a través de les xarxes i el web.

La cinquena edició de Migrats en breu, el cicle que s’ha desenvolupat des de l’11 fins el 28 de novembre, entre la sala espacio inestable i el CCCC, se centra en la creació emergent en la dansa, atenent l’heterogeneïtat d’estils i estètiques, assolint el risc que això suposa si volguérem aprehendre una unitat generacional. És sobre aquesta heterogeneïtat que la programació del cicle està curada de la mà de Rocío Pérez, Santi de la Fuente, Tatiana Clavel i les directores d’espacio inestable, Maribel Bayona i Jacobo Pallarés, sent les tres primeres professores també de les escoles professional i superior de dansa de València, cosa que les fa estar en contacte directe amb moltes noves creadores.

Migrats va nàixer com a una eina per a compartir peces de curta durada de creadores valencianes que viuen fora de València, responent a la necessitat de reconèixer el treball de les obligades expatriades de la dansa. La dansa en general, és molt més procliu a la mobilitat que el teatre per qüestions lingüístiques òbvies i perquè la idea de formació s’estén molt més en el temps. Les ballarines solen viatjar molt més per qüestions laborals i/o de formació que les actrius, però el sistema estructural de la professió valenciana i la seua cadència reaccionària, afegit a les polítiques arbitràries del Partit Popular (i específicament l’obsessió d’Inmaculada Gil Lázaro, primer, Cap del Centre Coreogràfic i després, Directora General de CulturArts, de jugar tot a la creació d’un ballet neoclàssic que ni tan sols va perdurar després de la crisi), van provocar durant gairebé tres dècades una mobilitat obligatòria de la professió de la dansa que no podia entrar per qüestions estètiques i/o polítiques en cap espai, ni privat ni públic. Només aquelles que amb prou feines i xocant amb les polítiques del PP i les polítiques de concentració dels recursos de les estructures ja creades als 80, crearen i persistiren en el territori de la precarietat, pogueren romandre a València fent dansa.

Ningú morirà després de mi, de Julia Irango i Jorge Nieto. Foto de Pau Gaya

Després de la crisi del 2008, aquella generació fou la impulsora de la reformulació de la inexistent política cultural de les arts escèniques, i al capdavant d’iniciatives independents com ara Russafa Escènica, Cabanyal Íntim o Circuito Bucles, o en la direcció de les diferents sales alternatives, conrearen el territori per a les noves generacions de creadores. Migrats és fill també d’aquestes dinàmiques i després de generar les connexions amb gent que treballa fora, i tot mantenint-les puntualment, s’ha apropat a la creació de la dansa emergent, configurant-se com una cita ineludible per a les noves generacions de creadores en dansa, majoritàriament valencianes. Tres peces curtes mínim durant dos dies a espacio inestable o al CCCC, dinou peces enguany més la guanyadora de la residència de creació que ofereix la sala (Julia Irango la darrera edició).

No existeixen trets generacionals a la dansa, i a la dansa mostrada a Migrats, que no puguen ser comunicants amb altres generacions. Existeixen tendències i cultures pròpies de la contemporaneïtat que se sedimenten sobre i entre moltíssimes tradicions estètiques, o entre i sobre cultures de la pràctica de la dansa, de les arts escèniques i/o d’altres arts.

No existeixen tampoc prou perifrasis, per a, tot d’una, fer una anàlisi de l’abundància de proposicions estètiques i referències culturals que podríem destriar del conjunt de les creacions mostrades a Migrats, més enllà de voler fer una tasca d’arxiu.

Existeixen algunes tradicions culturals i estètiques de la dansa, que entrellaçades amb cultures visuals o conceptuals més o menys contemporànies, persisteixen, ressorgeixen, es transformen i es concreten a través de les creacions que hem vist a Migrats, com a territoris predominants més clars, més polits, suficientment madurs per a perdurar, o simplement resistents al pas del temps.

Santi Ribelles
Santiago Ribelles Zorita és ballarí, performer i coreògraf establit a València. Ha estudiat art dramàtic, dansa i arts visuals a València, Brussel·les i Holanda.Compagina el seu propi treball amb col·laboracions com a ajudant de direcció i gestió en arts escèniques. A vegades escriu sobre dansa i arts escèniques.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close