Tanquem el repàs a les tradicions i tendències de la dansa emergent que hem pogut destriar del Cicle Migrats en breu, desenvolupat des de l’11 fins al 28 de novembre a València, entre la Sala Espacio Inestable i el Centre del Carme Cultura Contemporània. Més tradicions, més tendències. I una reflexió final al voltant del futur dels artistes emergents.
Retrobem un altre cop una dansa contemporània no tan influenciada per la dansa acadèmica, pel teatre-dansa ni per les formes de composició en l’espai més lineals d’algunes postmodernes, tant a D(US)T de Juan Sánchez i Rose Sall Sao, com a Vestirse de locas de Paula Puchalt i Eva Serrano. Amb un ús d’un vocabulari ample i encara que pot generar una gran quantitat de codis, la dansa contemporània a la qual ens referim, s’abasta de l’impuls de la ballarina en la seua recerca, motivada per la mateixa dinàmica que el moviment impulsa en ella. Apuntalada per les tècniques somàtiques i les release, s’adapta també a diferents tradicions o formes de fer. Així, D(US)T, que conté certes traces de ritual, està vinculada a una dansa expressiva que genera relacions amb danses aplegades de tot el món, amb un centre important a Anglaterra (amb la destacada figura d’Akram Khan, britànic d’ascendència bengalí). Per la seua part, Vestirse de locas, proposa el diàleg amb un contrabaix, tot seguint les pautes de relació establertes pel llenguatge jazzístic, una música que per la seua complexitat oberta de composició i improvisació ha influenciat molt la dansa contemporània, donant cabuda a derivacions expressives no estrictament de dansa, com és el cas ací, on trobem un moment d’exaltació de la ballarina entre el riure i el plor.
No veiem, però, al Migrats d’enguany moltes d’aquestes dues tendències del treball de fragmentació, a excepció del Vamos d’Angel Garcés. Garcés realitza un exercici de moviment amb base primordialment en les danses urbanes, encara que en el seu encontre amb la dansa contemporània no deixa de superposar-se d’alguna manera amb el llenguatge veronal. Els motors de moviment, a partir dels gestos inconscients de Rafa Nadal, on la comicitat pren la seua importància, passen ràpidament a desenvolupaments de moviment de fragmentació no tan vinculats al seu origen.
D’altres danses populars, no institucionals, com les desenvolupades per les minories racialitzades queer a l’escena del ballroom estatunidenc en els anys setanta i vuitanta, el voguing i altres, n’hi ha també poca presència a Migrats, malgrat la gran presència i difusió que està tenint per tot el món en aquest moment. Com a excepció, el treball Antojo. Delirio. Estafa de Javi Valls, beu de l’espectacularitat, el desig d’exhibició i la virtuositat, que aquestes danses proposaven llavors, simultàniament a la negació d’aquests trets a la dansa que feien les postmodernes blanques en altres indrets de les grans ciutats (amb, per exemple, el No Manifesto d’Yvonne Rainer).
Valls entrellaça tots aquests ressorts carregats de contingut sexual desinhibit amb la cultura pop anecdòtica i infantil; evidencia la posada en comú dels mitjans tècnics i la seua direcció, ja que està present gairebé tot el temps al prosceni de cara a les ballarines utilitzant el seu mòbil o activant una joguina de ballarina de Frozen que dóna voltes; esdevé la mestra de cerimònies, donant pas als moments de cadascuna de les quatre ballarines, que, en acabar el seu torn, faran un quadre posat al final de l’escena, i fa participar, des d’un extrem de l’escena d’esquena al públic, una cantant que canta per descomptat un gran hit pop. L’estructura, més semblant a una competició de ballroom que a una peça de dansa, activa un cos extravagant i sense complexos, que està molt més definit en l’actuació del mateix Valls i en alguna de les performers que en totes elles, avançant-nos a la complexitat de transmetre a un grup ample una forma de fer física, alhora ha de ressonar des de la seva individualitat .
La transcripció d’un bloc de moviment-duració
Deleuze, en una conferència a la Femis (Escola francesa nacional superior de les matèries de la imatge i el so) el 1981, parlant de l’acte de creació, apuntava que allò que el cinema crea són blocs de moviment-duració en paral·lel a allò que crea la filosofia, que són conceptes. Sense aventurar-nos a identificar allò que crea la dansa o les arts escèniques, sí que podem apuntar que allò que fa Marta Fernández a Tadaima és una transcripció curada de blocs de moviment-duració provinents del cinema japonès (almenys, pensem, que aquell dels anys cinquanta).
Tadaima és una expressió japonesa que literalment significa ‘just ara’, i que s’utilitza per a dir a l’arribada a casa o a qualsevol espai comú a les nostres vides, un “Ja sóc ací!, Ja he arribat!”. A través de diferents escenes, Fernández articula un “Ja sóc ací! continu, reiteratiu, com un acte inaugural de presentacions. Ho fa de la mà de silencis espessos, foscos o fosos en negre sobre les imatges creades, curtes intervencions sonores, sentimentals i èpiques alhora, que només es perceben als intervals o circulen majoritàriament sobre els inicis o els finals de les escenes. És un exercici de muntatge, on el moviment del cos, també assentat sobre la base d’una gestualitat provinent d’aquest cinema japonès, passa de la pausa al moviment sostingut i delicat i d’ací a un moviment afectat i entretallat.
No podem deixar de pensar en La Veronal per les seues referències cinematogràfiques i pel moviment entretallat. Ací, però, la diferència en relació amb el cinema, és que el dispositiu creat per Fernández no se centra en el desenvolupament d’una imatge en moviment, sinó en el moviment d’imatges en un interludi constant, com una pulsació. Pel que fa al moviment, l’estímul no presenta una desconstrucció estudiada del moviment, sinó que prové d’una latent afecció de la gestualitat. Esbrinar i potenciar el cor d’aquestes diferències, sense tindre por a la manca de pulcritud dramatúrgica, faria que el treball tinguera un llarg recorregut.
Fernández està afectada pel cinema, per aquest cinema en particular, però sembla que és conscient ja de l’anècdota que suposa la transcripció de trets culturals particulars si fem atenció al vestuari o a algunes escenes que s’allunyen de les imatges recurrents pròpiament japoneses. Malgrat això, i malgrat la resolució clara de les imatges com a mitjans, l’aparició de trets culturals específics, com la xicoteta cerimònia del te, ens allunyen de la connexió profunda amb un món afectiu i estètic a través de la transcripció que ressona al treball, per sobre del gust d’una estètica arrelada en tradicions que no ens són pròpies.
En Diàleg Consuetudinari, Bernat Macià, Almudena Soullard i Guillem Sarrià, se centren en el treball d’estudi del moviment del Macià, on evidentment podem trobar, a través de la pràctica, alguns trets propis de l’ampli ressort que ha creat a Europa el moviment de La Veronal, però on els antecedents estan més definits a través dels treballs d’estudi de les postmodernes americanes. Llancem relacions evidents amb Yvonne Rainer, Lucinda Childs o Seteve Paxton, però també de la forma de treballar de Forsythe. Diàleg Consuetudinari es presenta com un solo que dialoga amb si mateix a través de la seua pròpia gravació i projecció en directe amb un espai sonor que genera un paral·lelisme i que només de vegades coincideix. Amb una execució escrupolosa, es presenta com si fora una conferència (sense paraules, però), a l’estil del Paxton, incidint en la relació de les gestualitats pròpies, minúscules, més afectades, cap a un desplegament a l’espai de tot el cos basculant sobre rítmiques, cadències i impulsos que autogenera el mateix cos en la dinàmica del moviment, i que postula un virtuosisme sota control.
Núria Crespo i Bernat Sanjuan, en Opus.0 ens retornen a la plasticitat de la imatge del cos, i específicament a la plasticitat sempre estranya de l’esquena, per a desgranar una corporeïtat en el moviment que s’allunya de l’harmonia, potencia el desequilibri, i malgrat la seua intensitat afectiva, evita una identificació sentimental que ens transporta. La relació que s’estableix amb els instruments de vent construïts amb mànegues està plantejada com a permanència del so i, per tant, de la respiració, necessàriament sostinguda entre tots dos performers, corporalment compromesos. Les escenes, separades per foscs, persisteixen en el silenci, on encara podem sentir el so de la seua acció. En l’ultima d’elles, després d’un solo de Crespo d’esquena, centrat en la discontinuïtat del moviment, en la distorsió de l’impuls afectiu del qual parlàvem adés, se segueix el silenci i el fosc amb un solo de Sanjuan al clarinet, que fa de ressò de la imatge que ens ha quedat a la retina, però que acaba, malauradament, apostant, amb molta virtuositat, per l’harmonia.
Una darrera peça, creada per alumnes del Grau Superior de Dansa de València, connectava a aquests amb l’experiència de contrastar el seu treball i els hi introduïa la possibilitat de participar-hi en pròximes edicions. La creació del Grau Superior de Dansa a València amb totes les seues complexitats i el canvi de fa ja més de deu anys a la direcció del professional, de la mà de Maite Bacete i el seu equip, donant l’espai imprescindible a la dansa contemporània no neoclàssica, que a més és la més comuna al món professional, així com la creació dels graus també a Alacant i el professional a Castelló, ha donat la possibilitat que moltes professionals intenten crear-se un lloc a la dansa al País Valencià.
Els cicles com Migrats, creat amb la implicació d’una sala privada (Espacio Inestable) i un gran centre cultural (CCCC), i altres iniciatives d’aquest tipus donen la possibilitat d’un primer llançament de les carreres artístiques de les noves creadores, però sense un matalàs curat darrere, i estès a tot el territori, és difícil que les joves creadores no acaben per anar-se’n. La posada en funcionament d’Espai La Granja, amb Guillermo Arazo al seu capdavant, malgrat que disposa de diners però no de personal, és esperançador, però si no es fa un esforç en la descentralització i la divulgació de la dansa contemporània més enllà de les capitals, tota l’espenta que aquestes darreres generacions de creadores en dansa estan gestant acabarà en altres latituds. Si això no es fa, a més a més, tornarem a l’homogeneïtat que proposen les companyies que entren millor en les estètiques més complaents amb el poder i amb la idea de públic com a consumidor.
