Dansa

‘Passat Continu’: convergència d’escriptures coreogràfiques divergents

Del 10 a l’11 de desembre, el cicle Passat Continu a l’IVAM, comissariat per Néstor García, va permetre compartir el treball de l’artista visual Mar Reykjavik, ‘Una torre’, i el de Nazario Díaz, ‘Háblame cuerpo’. Dos performances que s’apropen a la idea de coreografia des de diferents perspectives i que alhora es vinculen, cadascuna a la seua manera, a un passat artístic, social i cultural.

Abans, just abans que Néstor García, el comissari del cicle, el presentara, però també abans d’aquest abans, les tres performers d’Una Torre de Mar Reykjavik, entre la preparació física i l’oral, amb les xicotetes indicacions que donava Mar a les altres dos performers, s’escrivien les unes sobre les altres o cadascuna d’elles sobre elles mateixes, a la part interior de l’avantbraç, signes, grafies, que pensem dissenyaven la coreografia. Com un llenguatge propi, fet ex-professo, que només entenien entre elles; un arxiu previ que desapareixia eixa nit, el dia vinent.

Rudolph von Laban creà en la primera meitat del segle XX una escriptura, una notació coreogràfica, que en la seua pretensió universalista, moderna, estava abocada al fracàs, però que alhora, en la seua recuperació com a desig artístic, constitueix un arxiu amb el qual es pot dialogar. El propi Néstor García, també artista, ho ha fet a la seua instal·lació Yet Material Labor. Però ¿com sostindre un llenguatge, una escriptura, que vol sostindre un cos en moviment, sense considerar l’immediat esvaïment? Aquesta reflexió també està present a una altra peça del García, Untitled Dances, on el dibuix sobre terra que marca la coreografia, tendeix a la desaparició en el moment de la seua execució pel públic.

També, com sostindré un llenguatge? com sostindré un cos? eren les dues preguntes amb les quals Nazario Díaz acabava el seu parlament d’inici en Háblame cuerpo, on exposava el motor de la seua creació, vinculat al treball de Pepe Espaliú.

Una torre, de Mar Reykjavik. Fotografia: Francesc Planes

És a partir dels límits del llenguatge reconeixible, a partir dels límits de la institució del llenguatge, des d’on es pot crear noves gramàtiques. És a les parets, a través de les escletxes que es grata a les parets, que es fa més ample un llenguatge. És una invenció d’un món a partir de parts d’un món ja constituït. És un monstre, un Frankenstein, un desviament nascut del desig i no desitjat però pel propi llenguatge, per la institució que constitueix el llenguatge, què és identitària i conservadora irremeiablement. Cal jugar amb l’arxiu.

El treball de Mar Reykjavik acciona la imatge a través, o per mitjà del cos, en les relacions que es poden establir entre l’arxiu (allò que documenta la cultura, les cultures, el món, les arts), i la generació d’un context actualitzat. Una torre, la performance presentada a l’IVAM, ha format part del projecte Mira si he corregut terres. S’apropa a i/o s’apropia de la Muixeranga d’Algemesí, per a, posant-la en comunicació amb els challenges estesos a internet, jugar a construir una torre nova, un castell nou, una muixeranga nova. A l’IVAM, extreia de la Muixeranga la imatge de les posicions, al primer moment, individualment i després, en relació amb els altres cossos: els altres performers o la pròpia arquitectura de l’espai com a referència visual o tàctil – parets, escales, baranes. Reconstruïa recolzaments ineficaços per a la construcció d’una torre però des de l’afecció de l’esforç, és a dir, arrelat sempre en el compromís amb l’altre o amb allò exterior, sempre a la faena, però no cap a una coreografia que reificara el ritual, l’ordre establert per la tradició, sinó per a generar intents de castells possibles, en una deriva de força-treball, esforç, pròpia d’un continu conat de la satisfacció d’un challenge.

L’arxiu del que disposa Nazario a Háblame cuerpo, per la seua banda, és la d’un substrat del llenguatge, com una sèrie de frases, expressions, paraules en diferents idiomes, a las que apleguem de forma atzarosa a través d’un balbuceig continu que no vol aplegar a enlloc, que no vol ser reconegut com a sentit, que no vol esdevindre llenguatge, o només casualment, com una troballa. És en aquest cas una coreografia interna que no vol deixar rastres, mentre però, inunda l’espai, rebota a parets i vidres, des del hall fins al segon pis, o allunyant-se dins d’una sala, sense poder veure-ho, per eixir-ne per la porta d’una altra.

Passat Continu és el nom del cicle i és el lloc des del qual Néstor García vol apropar-se, com a dispositiu, també artístic, a la tasca de la curadoria. L’ús del nom d’aquesta flexió verbal anglesa, ens parlaria d’una acció en el temps passat que no havia acabat, i que encara que es poguera aturar sobtadament per l’aplegada d’una interrupció, en la seua suspensió temporal, poguera no haver desaparegut en el present, poguera mantindré la seua influència en el present. Existeix doncs un reclam al treball del García del substrat de la pràctica artística que revela la història de la pràctica artística. Un procediment que vol fer visible l’entramat de referències històriques amb les quals es juga i sobre les quals es construeix la pràctica artística contemporània. Per això mateix, la classe magistral de Nazario Díaz, plantejada com a exposició dels referents utilitzats al seu treball, un dia després de haver-ho mostrat.

Háblame cuerpo, de Nazario Díaz.

A Una torre la coreografia es genera a partir de l’acumulació de les parts, dels fragments de la Muixeranga, posicions extrapolades i derivacions d’aquestes, individualment o en grup, en un trajecte dissenyat per fer possibles torres dins d’una torre ja descoberta al propi espai, les escales rectes entre el hall, el primer i el segon pis, que estan incrustades dins d’un buit que és gairebé un cercle. Un exercici d’acumulació de posicions sobre l’acumulació arquitectònica. Una torre dins d’una torre, amb altres senyals físiques derivades de la Muixeranga, en forma d’avisos per als propis performers, com ara les palmades a terra o a les parets o sobre el cossos, els salts sonorosos o la xiulada de la música de la Muixeranga. Senyals acústiques, posicions, construccions de torres en altres plànols (com ara sobre el terra com si fora una vertical), que construeixen per acumulació una coreografia des de fora, des de les parts, des de les imatges sobre el cossos, i transita des del hall fins al segon pis, del segon pis fins el hall i des d’allà a l’exterior, al carrer,  com conjurant la retrobada amb el ritu comunitari, popular de la Muixeranga, sempre tot sostingut des de la força-treball, des de l’esforç.

En el cas de Háblame cuerpo, la coreografia es desenvolupa des de l’interior, no només  a través del balbuceig continu, sinó també des de l’activació d’un cos en moviment, matriu de la mateixa veu, contagiat per aquesta, però també generador de dinàmiques que disparen el moviment, i finalment a través d’aquest, desenvolupant una presència, una presència sostinguda que se nodreix de si mateixa. La coreografia que dibuixa una presència i que anirà activant trets de moviments, moviments, seqüencies de moviments, que poden tindre referents d’un llenguatge reconegut però que, de similar manera que passa amb la veu, es desinteressa de ser reconeixible, intentant trair la identificació, les identitats. Una coreografia que fica al centre el treball d’Espaliú, com a reivindicació de les identitats dissidents, i alhora defuig fins i tots aquestes identitats, a la recerca, no pas d’una identitat nova, sinó d’un continu transvasaments sobre esguits d’identitats mai del tot definides. 

És possible que l’activació del cicle Passat Continu interpel·le de forma més evident la performance, com a reivindicació d’una relació amb el passat d’aquesta, com un posar l’atenció a l’aparent espontaneïtat de certes performances, que es voldrien autònomes de la història. Però, des de la dansa, activa una reflexió profunda sobre el lloc de la coreografia, sobre la seua construcció, sobre com es desenvolupa i, normalment, des de quins paràmetres usats, a vegades desgastats, s’engega. 

Santi Ribelles
Santiago Ribelles Zorita és ballarí, performer i coreògraf establit a València. Ha estudiat art dramàtic, dansa i arts visuals a València, Brussel·les i Holanda.Compagina el seu propi treball amb col·laboracions com a ajudant de direcció i gestió en arts escèniques. A vegades escriu sobre dansa i arts escèniques.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close