Demis Volpi signa la seva coreografia de ‘Giselle’ abans de deixar el Ballet de Düsseldorf la propera temporada per succeir a John Neumeier al capdavant del Ballet d’Hamburg. Sense ser transgressor, la seva versió transposa el ballet romàntic al món de la sororitat, una visió d’un romanticisme més contemporani.
Giselle
Música: Adolphe Adam (1803-1856)
Coreografia: Demis Volpi
Direcció musical: Mark Rohde
Ballett am Rhein Düsseldorf i Düsseldorfer Symfoniker
Òpera de Düsseldorf de l’11 al 24 de juny de 2023
Giselle continua sent una obra romàntica francesa per excel·lència, però no s’ha d’oblidar l’herència russa, com tampoc la influència d’Heinrich Heine, el poeta alemany amb el qual es van inspirar Théophile Gautier i Henri de Saint-Georges, autors de l’argument. També és divertit que als passadissos Heinrich Heine que porten el nom de l’autor, el Ballet de Düsseldorf creï una nova versió d’aquest pilar del repertori. La proximitat del Rin i la figura llegendària de la Lorelei probablement no és aliena a aquest impuls romàntic.
És Demis Volpi, director de la companyia des del 2020, qui aborda aquest treball tan temptador com intimidatori. Opta pel conegut procés del teatre dins del teatre que utilitza a partir de l’obertura interpretada en la seva totalitat. La casa de pa de pessic de la Giselle, la cabana d’Hilarion, tot és allà amb els aparadors i els maquinistes en plena efervescència després de l’espectacle. Una parella de la sala s’agita en el moment de les salutacions i aquests joves ben vestits, Bathilde i Albrecht, surten entre bastidors per saludar la ballarina, intèrpret del paper de Giselle que escolta les correccions del mestre de ballet. Aleshores, Bathilde i Giselle s’enamoren i el curs del ballet es veu alterat.

©Bettina Stöß
La decisió de Demis Volpi de relegar Albrecht i Hilarion a un segon pla estreny la trama a les dues protagonistes femenines. El coreògraf barreja elements clàssics de la coreografia original desviant-los del seu context. Així, Bathilde fa el paper d’Albrecht per a l’escena saborosa i commovedora de la banqueta i la margarida. La dansa té lloc la major part del temps en semi-puntes amb l’excepció de la variació de Giselle en el primer acte, però els equilibris són recolzats pels ballarins d’un “after party” una mica massa revoltós. Sense tall ni veremadors, la primera part només dura uns trenta minuts i el to estrany més aviat allunyat canvia amb l’escena de la bogeria. Aquesta confusió espantosa de Giselle s’explica pel retorn a la norma de Bathilde que entra als braços d’Albrecht. La ballarina perd el cap, llança les sabatilles de ràbia i dolor. Futaba Ishizaki, que crea el paper, pren tota la seva dimensió dramàtica i la seva desaparició a través del teló deixa un deixant d’emoció.
El segon acte té menys retallades en la partitura original. L’obertura ens submergeix de nou a l’escena del banc com un flashback amb una Bathilde interpretada per una antiga ballarina. Els motius del ballet blanc, en particular la gran diagonal, serveixen de leimotiv. No hi ha Myrtha en canvi en aquesta relectura quan aquest personatge, sense massa artificis, podria ser vist com una musa lèsbica. L’entrada de Giselle inclou el seu joc de vels però en el moment del crescendo la ballarina balla a duet amb Bathilde, la carismàtica Doris Becker. Tota aquesta transposició s’aguanta perfectament, però la màgia de l’acte blanc no funciona perquè els Willis es transformen, sigui quin sigui el seu sexe, en una caricatura de Giselle i això dóna a tot un gust caricatural a la manera dels Ballets Trockadero de Montecarlo.
Aquest muntatge té el mèrit de posar en escena tota la companyia de 44 ballarins i 3 repartiments s’alternen en les 5 actuacions amb revivals que s’esperaran en les properes temporades. D’altra banda, ens podem preguntar sobre la durabilitat d’aquesta versió més enllà del mandat de Demis Volpi.