«Entres a la presó amb un sentiment d’incertesa perquè no saps què et trobaràs, però en surts amb la satisfacció que allò que estàs fent va molt més enllà de les deu hores d’un taller de dansa». L’Albert Bonet, estudiant de l’especialitat de Pedagogia de la Dansa del Conservatori Superior de Dansa (CSD) de l’Institut del Teatre, resumeix amb aquesta rotunditat l’essència del projecte d’apropament de la dansa al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona – Wad Ras, en què va participar quan estudiava al CSD.
El projecte es va engegar el febrer de 2017 com un exercici pedagògic perquè els estudiants que s’estaven formant com a futurs docents de dansa tinguessin l’oportunitat de treballar amb un col·lectiu especial com són les dones internes en una presó. La iniciativa, que es va posar en marxa amb certa timidesa i recel, porta ja quatre edicions, una per any, i hi han participat una cinquantena d’alumnes, i al voltant d’una vuitantena d’internes de la presó de Wad Ras. L’edició del 2022, si res no ho impedeix, es durà a terme aquest mes de febrer.
El poder de la dansa va molt més enllà del que qualsevol pugui imaginar-se. Fins i tot molt més del que s’imaginen les persones que ballen, ja sigui de forma amateur o professionals. Ho hem vist a la presó. Perquè quan la presó balla, s’allibera, encara que només sigui per una estona. I resulta màgic copsar les cares de les internes que estan privades de llibertat quan ballen, i adonar-se que la dansa les fa somiar, volar i traslladar-se per uns instants a un lloc imaginari on tot és fantàstic, sense que sigui mentida.

Les participants ho aconsegueixen perquè són capaces i perquè poden. Només necessiten algú que les hi ho recordi, les estimuli, les ajudi a expressar-se a través del seu cos, les reti i les acompanyi. I qui pot estar més motivat a ensenyar a ballar que uns joves que estan estudiant per ser pedagogs de la dansa?
Probablement bona part de l’èxit del projecte radica en l’entusiasme de l’alumnat del CSD (la mitjana d’edat és de vint i pocs anys), que cada any entomen la iniciativa amb passió cega. «Va ser molt gratificant, hi va haver un moment de màgia», recorda l’Aina Cànaves de la seva experiència a Wad Ras. Igual que la Celia Espadas, una altra estudiant que assegura haver-se adonat que «la dansa és molt més que una tècnica, és una expressió, una necessitat dels éssers, un espai de reflexió, de valors i d’evasió».

De Flashdance a Moulin Rouge
El projecte es materialitza a la presó en només cinc dies. Cinc dies intensius, en els quals l’alumnat treballa amb les internes, respectant i adaptant-se a les seves necessitats. L’últim dia es fa una mostra de dansa davant tota la comunitat del centre penitenciari. I tot i que aquesta exhibició final no és l’objectiu del treball, val a dir que aconsegueix mobilitzar molta gent, no només a les internes que volen ballar, sinó també a les que acaben col·laborant amb els decorats, el vestuari, el maquillatge, la perruqueria, les llums, el so o la presentació de l’acte.
L’any 2018 la presó es va convertir en Flashdance, i el 2019 en el Moulin Rouge! I el 2020 es va fer una coreografia a partir dels moviments proposats per les mateixes internes. Les restriccions per la Covid-19 van impedir el febrer de 2021 desenvolupar el projecte de forma presencial, i l’alumnat del CSD va dissenyar uns materials per a la tècnica d’esports de la presó per treballar a través dels sentits l’autoestima i la confiança de les internes, així com la unitat de grup i l’expressivitat. Per compensar la no presencialitat de febrer, el 25 de novembre de 2021, Dia Internacional per l’eliminació de la violència de gènere, les estudiants van impartir un taller a les internes centrat en l’empoderament femení.
En tot el procés es viuen moments molt especials, però sens dubte és al final, quan les estudiants, les internes i les persones que les hem acompanyat en tot el procés ens quedem soles per parlar del que ha passat, és aleshores quan les paraules i les emocions es manifesten d’una forma extraordinàriament sincera i transparent. Hi ha abraçades, llàgrimes i comiats. Les internes demanen a les alumnes «torneu aviat a repetir-ho», tot i que saben que potser no es tornaran a veure mai més. Les estudiants marxen transformades, contentes d’haver estat capaces que generar tot el que han viscut a través de la dansa.

Del projecte, a la presó, se’n parla durant setmanes. Sobretot perquè les internes que hi ha participat se senten triomfadores. I realment ho són. Han aconseguit esforçar-se i lluitar contra les seves pors, treballar plegades i relacionar-se amb persones amb qui no es relacionen habitualment, i valorar, no només la tasca de les estudiants, sinó la força del grup.
Només es dansa, diran alguns. I sí, només és dansa. Però la dansa és capaç de fer-te viure experiències que et canvien la vida. O com diu l’Aina Torné, una estudiant que ha participat en el projecte: «La dansa va esfondrar els murs del prejudici, la diferència i la presó, per portar-nos a un màgic indret de trobada entre i amb nosaltres”.