Dansa

Rebotem a l’origen amb les Big Bouncers

Elles són la Mireia de Querol, l’Anna Rubirola i la Cecilia Colacrai, tres artistes de la dansa que, envoltades d’una gran família de col·laboradores, viatgen plegades des de 2012 sota el nom Big Bouncers. Aquest 2022 fan deu anys: deu anys de treball en col·lectiu que cal celebrar i valorar, perquè són un referent de la dansa catalana tant pel que fan com pel com ho fan.

Com i per què comenceu a treballar plegades?

Cecilia: Tot comença un dia que em trobo per xerrar amb en João (Lima). M’estava torturant una mica el cap la sensació que compartia pràctiques amb les meves alumnes que jo mateixa no estava posant en pràctica. Em vaig dir: per què no generar un espai de pràctica? Cal esmentar que en paral·lel s’estava coent CRIM (Creadores Independientes en Movimiento va ser una plataforma independent que entre 2010 i 2013 reuní més de 50 artistes del moviment a Barcelona).

Anna: És també l’època de La Caldera de Gràcia, en què hi havia tota una generació de gent que no havíem fet una formació com a coreògrafs específica. Tot i això, érem un grup de gent que estàvem molt interessats a fer les nostres creacions, fèiem tots els laboratoris de creació de La Caldera i allà ens trobàvem. Llavors va sorgir aquesta proposta de la Ceci de trobar-se per fer un grup de pràctica. Érem nosaltres tres i, els primers dies, el João.

Cecilia: Al João de seguida li va sortir molta feina al Brasil i ens vam quedar les tres. A aquests laboratoris de La Caldera tot eren propostes que tenen molt a veure amb el col·lectiu i l’observació, pràctiques de grup que cal practicar amb algú. Però quan acabava el laboratori no teníem amb qui practicar. Tres de les persones que més ens van influir són: en João Fiadeiro, que va arribar l’any 2008, Lisa Nelson l’any 2009 i Thomas Hauert a l’època en què l’Àngels (Margarit) el convidava. A partir d’aquests referents i dels nostres propis interessos vam començar la recerca sobre la composició instantània: com es genera una partitura? Ens interessa el llenguatge del moviment posat al servei de l’escriptura de la proposta.

Anna: I les pràctiques on tens la relació amb l’altre com a motor per l’acció. I, de la pràctica activa regular –quedàvem bastant, anàvem a la Velvet Sweat Shop de la Victoria Macarte– una mica accidentalment, ens va sortir la nostra primera peça (Big Bounce).

Mireia: I de mica en mica i al llarg del camí hem anat identificant unes temàtiques: què estem dient amb això? De què estem parlant? Així, cada peça té el seu lloc específic.

Com es concreta tot això a “Big Bounce”? Pel que fa a les decisions de contingut, significat i composició.

Mireia: Big Bounce parla del temps, hi ha un joc temporal de “estic abans de…” o “després de…”. Escrivim una cronologia i qualsevol de nosaltres pot dir “reiniciar” en qualsevol moment de l’espectacle, aquests són dos elements dramatúrgics claus per a construir la peça. Fem anar el cos i la paraula que anomena tot el que fem. I aquests són els ingredients del joc que juguem des del cos. És una elecció: no treballar en aquesta peça amb res més que el cos i la paraula en relació amb aquest.

Anna: A través del joc i de la transparència de les normes, (Big Bouncer) parla de la idea que podem estar aquí, però podríem estar també en un univers paral·lel. Això ho apliquem al moviment: d’aquest gest que jo faig, tu interpretes una cosa però jo una altra. Això també té molt a veure amb la idea de col·lectiu, perquè cadascuna de nosaltres llegeix diferent la realitat. Llavors és una peça que engloba el que ens mou: la realitat no és d’una manera sinó de moltes.

Cecilia: Teníem la paraula origen al centre i d’alguna manera partim de qüestionar aquest origen: qui diu a on comença la història? De fet, la proposta té a veure amb qüestionar l’origen mateix de la peça. És curiós, perquè aquesta peça té mil versions de site specific: Si a la peça original l’origen és “l’origen del món”, quan fem un site specific movem aquest paràmetre i l’origen passa a ser “l’origen d’aquell lloc, persona o història”. Arribem i ens preguntem: on posem la pedra fonamental? I a partir d’aquí reconstruïm les cronologies.

Dins l’univers de la composició instantània que us caracteritza, quines serien les bases que sustenten la vostra escriptura de la dansa?

Anna: Hi ha l’“associació” com a base per a l’escriptura –a Big Bounce ja hi és una mica, però a O.V.N.I. es va convertir en leitmotiv– que beu del Joao Fiadeiro: d’aquesta idea de desplegar i de connectar les coses, que no hi hagi res random que apareix sense estar connectat amb l’anterior. Cadascuna la fa diferent. No és un dogma de després de A ve B. sinó que per tu després de A vindrà B. Tanmateix, per l’altra després de A vindrà… A-liment. Això ens ha motivat molt a l’hora d’anar generant material coreogràfic.

Mireia: Una cosa que també és molt interessant és, amb perspectiva, anar recollint com ha viatjat el nostre interès. I, entre creacions, sempre hi ha algun element que es manté i algun element que varia.

Cecilia: D’alguna manera, cada proposta és com una base per al projecte següent. Quan jugàvem amb Big Bounce vam començar utilitzant objectes, però vam decidir que no hi fossin. Així, el nostre motor per entrar a O.V.N.I. (2017) foren els objectes. A O.V.N.I. treballàvem amb accions, cosa que ara estem recollint en el nou projecte, Plata (2023).

Anna: I d’O.V.N.I. també van sortir els materials més abstractes –no tant l’objecte concret sinó la matèria– que és el que va donar peu a Jungla.

Big Bouncers – Jungla. Foto ©Tristan Perez-Martin

Ara us criden els carrers (amb el projecte Plata)?

Anna: No només el carrer sinó la idea de grup. Ja fa un temps que tenim la necessitat de treballar amb grups grans. Ho vam poder fer a Si estiguéssim soles a l’univers, seria una gran pèrdua d’espai per a la Constel·lació Big Bouncers al Mercat de les Flors (2018) i va ser molt important per a nosaltres.

Cecilia: Ens preguntem què li succeeix al nostre treball si es troba a un espai a on no podem controlar-ho tot.

Mireia: A més, era moment de pandèmia i a mi em va ressonar molt fort aquesta cosa d’estar aïllats, d’estar tancat a casa, dels carrers buits… Quan va passar això, ja veníem amb aquest interès latent del grup i el carrer, però va acabar de prendre sentit al 100%.

Anna: I cada cop ens funciona menys la idea de fer un bolo i marxar… Per això sempre hem intentat fer projectes pedagògics vinculats, cosa que ha crescut molt amb els infantils, on de cop tens un retorn molt fort. Això ha provocat que vulguem moure el lloc on es presenta el nostre treball. Buscant tenir un retorn una mica més directe. Em sembla dramàtic i “antiecològic” que es produeixin peces que es presenten quatre dies i que no es tornen a fer. Veníem d’O.V.N.I. que parlava sobre generar rebuig i sobre generar art com a rebuig. Una peça que no es mou, és un residu. No sabem què passarà ara, amb Plata. De moment, estem fent treball de taula i començarem a fer primeres proves. Tenim estrena al setembre 2023 a Tàrrega (Guaret 22/23).

Feu 10 anys… què significa per a cadascuna de vosaltres?

Cecilia: Per a mi, mitja vida europea… fa vint anys que soc aquí (és procedent de l’Argentina). Però sobretot té a veure amb l’aprenentatge conjunt, la idea de xarxa, de suport.

Mireia: Per mi és com “nova onada creativa”. Jo amb Big Bouncers és on he desplegat la professió, la cosa artística, n ho he après tot. Hauria de fer una carta d’amor a Big Bouncers (riuen). I, si bé és veritat que en tota aquesta evolució hem passat moments de més comunió i de més dispersió, està sent molt maco mirar enrere i veure que hem fet moltes coses. A més, tenint un projecte nou entre mans, aquesta energia dels deu anys és com una nova font de dir “vinga”.

Anna: Per a mi, l’escolta i la flexibilitat, que em semblen molt importants i que no visc en altres contextos. Durant aquests deu anys hem anat escoltant les necessitats personals, les maternitats, els desitjos, l’ara vull ballar menys o més, dirigir més… ha sigut, jo crec, difícil de gestionar, però alhora molt respectat, ens ha permès avançar, amb molt d’esforç també. Em fa molta il·lusió celebrar haver arribat fins aquí i tenir la projecció cap al futur. Que no sabem quin és, vull dir, ens acabem de fotre en un fregao que és: volem fer una peça de grup en espais de trànsit en època covid… (riuen).

Cecilia: I estem en una societat a on no és tan senzill. Crec que es valoren noms propis i el fet de continuar apostant pel treball en col·lectiu –a on tu d’alguna manera hi ets, però et camufles alhora– també és quelcom que cal posar en valor.

Anna: Jo sempre me’n recordo d’una cosa que va dir en Julyen Hamilton a un taller, després d’una improvisació grupal: “Cap coreògraf podria haver tingut una idea així, tan brillant, perquè això és la suma de deu persones pensant alhora. I una sola persona no podria crear aquest nivell de complexitat.”

Laura Alcalà Freudenthal
Ballarina, creadora, culainquieta, professora i estudiant, investigadora en estudis escènics i modes de producció en dansa. A vegades publica textos sobre dansa amb tot l’amor del món. Creu en la dansa com a eina de transformació social.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close