Dansa

Riures i plany

Segona visita de la coreògrafa italiana Silvia Gribaudi després que la coneguéssim a la quinzena Dansa Metropolitana de 2021. No és fàcil la combinació entre humor i arts del moviment. Si “Graces” era un producte extraordinari, intel·ligent, rodó, divertit i absorbent; “Monjour” disposa de molts d’aquells ingredients sense arribar al mateix port. Potser per culpa de pensar massa en la seva recepció. Aquí, el públic familiar.

“Això és per a tu (This is for you)” no es cansa de repetir la intèrpret des de la primera fila de butaques. I primera reflexió: de debò hem d’utilitzar l’anglès entre cultures de llengües romàniques? Potser toca que comencem a fer una reflexió serena sobre el tema. Parlant a poc a poc, amb voluntat, amb alguns ajuts puntuals, segur que infants i famílies entendran l’italià i, sobretot, aprendran a valorar la diversitat europea.

El cas és que “Monjour” és una ofrena, sembla ser. Així ho repeteix Silvia Gribaudi. Juntament amb una altra insistent frase: “take your time” (pren-te el teu temps). Seria un mantra si no fos perquè, fet i fet, té una voluntat de transcendència que la converteix en pretenciosa. D’acord amb tot: el teatre és un acte de fantasia o realitat; de veritats o mentides, segons els ulls des dels quals ens ho mirem. Sempre que hi hagi alguna cosa concreta a explicar, faltaria afegir. I aquí rau el problema: metateatre de l’absurd. Què és això, si de fet no és res?

Les projeccions dels dibuixos pop de l’artista Francesca Ghermandi són ben presents a “Monjour” Foto: © Sara Meliti

I a partir d’aquest punt, tot és inútil. Que Timothée-Aïna Meiffren, un dels ballarins solvents de la vetllada, es marca uns bons frasejos de dansa urbana, com per recordar-nos que estem davant d’un espectacle i no d’una classe de metafísica (continua parlant i parlant al micròfon…) Que es valora que els cossos no siguin normatius i que totes les talles i maneres són vàlides per ballar. I ens conviden al moviment des de la butaca, braços amunt i avall; tot ben dirigit, no fos cas que cap infant tingués la idea de trencar el discurs. O fins i tot que hi hagi un intent de recrear dansa moderna o capoeira, que semblarien el mateix -venen a dir-nos-, però no ho són pas. Fins a arribar a què la nuesa o la manera de vestir són intranscendents perquè és el cos la batalla. Aquestes i moltes més coses explicades, ara amb tota la barreja d’idiomes possibles (català inclòs), en un desordre conceptual impossible d’entendre.

Malgrat tot, un gran moment destaca en aquesta barreja desestructurada d’idees. El ball del cigne que protagonitza l’actor Fabio Magnani, que s’enlaira gràcies a les projeccions dels dibuixos pop de l’artista Francesca Ghermandi. Intèrpret que +, per cert, també aprofita en un altre moment, per aportar els seus coneixements de castellà i així completar aquella torre de Babel…

A “Monjour” el cos és el protagonista, abans que el moviment pròpiament. Foto: © Sara Meliti

És ben curiós, oi? Perquè els elements hi són tots. De nou. Com en la peça anterior: un argument clàssic al voltant de la fisicalitat de l’existència; una invitació a l’empoderament de l’espectador; uns quants moments de tècnica, on els ballarins tenen ocasió de demostrar la seva qualitat; una comunicació fluida amb la sala; i una voluntat inqüestionable de treballar a través de la comicitat. I, en canvi, no es produeix el miracle. No hi ha humor intel·ligent. Què pot haver passat?

És possible que, de vegades, els artistes caiguin en el parany de pensar massa en el públic potencial. Adaptar-s’hi. Provar d’imaginar el lloc des d’on mirem. Preparar-ho tot perquè suposen que així és més comprensible i simplifiquen les coses perquè creguin que així s’entendran millor. El resultat, aquest d’avui.

Un plany pels riures que, aquest cop, no hem pogut fer.

Si voleu llegir la crítica de l’anterior espectacle, la teniu aquí.

Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close