Foto:

Toujour après minuit

El món de l’espectacle és molt a prop del món dels somnis, fuig de l’ordinari de la vida quotidiana, és l’altra banda del mirall

Dansa / Flors de Baladre

Roser Montlló i Brigitte Seth“Per mi és una gran emoció poder actuar en català»

La flor de baladre que tenim avui amb nosaltres, de fet són dues. I tota una companyia. Una flor que apareix sempre a mitja nit: les directores de la companyia “Toujours Après Minuit”, la Roser Montlló Guberna i la Brigitte Seth. La seva és una companyia de dansa que fa teatre, o una companyia de teatre que fa dansa. Amb un llenguatge propi creat a partir de molts llenguatges, on no hi falta ni l’humor ni el surrealisme. Amb espectacles que no deixen mai indiferents on el vestuari i la direcció artística són també molt importants, un element que ens vol fer volar. Seva és la frase: “El món de l’espectacle és molt a prop del món dels somnis. És un món que fuig de l’ordinari de la vida quotidiana, és l’altra banda del mirall”.

En aquest podcast estem fent una sèrie d’entrevistes molt personals en general a músics, i avui volíem sortir-nos-en una mica del guió, justament perquè elles són dues dones que sempre se n’han sortit, del guió, i per inclassificables, no se les acaba posant en cap cabàs.

A més, jo tenia la necessitat de fer justícia, perquè malgrat la seva notorietat a França, és difícil trobar una entrevista seva als mitjans catalans, i jo crec que Roser Montlló Guberna encarna com ningú uns dels representants de la cultura dels Països Catalans, perquè podem parlar de la cultura al Principat, a les Illes, o la cultura dels gitanos, però també hi ha la cultura catalana a la diàspora, la de totes les persones catalanes que han fet grans carreres a fora.

R: “M’emociona aquesta presentació i és el que sento profundament. Vinc d’aquí, vaig donant la volta al món, i de tant en tant torno a passar per aquí. I ho necessito”.

La Brigitte fa esforços per poder fer l’entrevista en català, val la pena que escolteu l’àudio per adonar-vos-en.

B: “Jo vinc de París, d’aquest París tan cosmopolita, que tinc la sensació que faig viatges fixant-me en la barreja d’un barri de París. Fa molts anys que vinc a Catalunya i estimo el públic d’aquí. Hem decidit traduir tot el text al català, amb el Carles Batlle, i per mi és una gran emoció poder actuar en català, per mi és completament nou. Faig molts errors i tinc el meu accent, però hi ha una música que m’agrada. Per una actriu actuar en una altra llengua és com un joc de nens on et fas passar per una altra persona”.

La Roser és una ballarina internacional d’arrels gracienques, que va trobar a França la seva terra promesa. Ha estat amb la seva companyia al setembre a El Mercat de les Flors, i hi tornen aquest 15 i 16 d’octubre.

Als 19 anys, poc després de rebre el Premi Nacional de Dansa Clàssica de l’Estat, va marxar a París per continuar els seus estudis de dansa i treballar en el món de l’espectacle. R: “Aquí era molt difícil continuar desenvolupant-me com a ballarina o actriu, perquè sempre cal aprendre i formar-se. El viatge és també un aprenentatge. En aquell moment, als anys vuitanta, a París hi havia una gran trobada cultural internacional, gràcies al ministre Jacques Lang. Jo a Catalunya ja havia treballat al Liceu, ja havia creat un col·lectiu de dansa neoclàssica, i necessitava noves realitats, i fins i tot pel fet de ser coneguda aquí i anar a un lloc on tornar a començar, on ningú em coneixia i no parlava la llengua. Gràcies a la dansa i al teatre he anat aprenent una altra cultura en la que hi ha moltes cultures, a París hi ha gent que ve de tot el món, i de fet, els nostres espectacles parlen d’això. Venim d’un lloc però anem cap a no sabem on, cap un infinit, una eternitat, i cada vegada les nostres maletes es buiden per una banda, però s’omplen per una altra.

Em pregunto com es sent un artista català quan triomfa a fora, i on hi pot fer valdre la seva catalanitat.

R: “L’enyor és constant i la curiositat i les ganes de viatjar també, estàs dividit. Trobo a faltar tornar més sovint, vinc molt per la família i els amics, però per feina, feia 12 anys que no venia des del 2008 al TNC amb l’espectacle MASCLEtà”.

Han estat al setembre 2022 al Mercat de les Flors amb “Odissea” i ara tornen amb “A la vista”, el 15 i 16 d’octubre.

R: “Sóc molt feliç. El primer espectacle el vam fer arrel d’un taller amb dones vingudes de països com Iraq, Índia, etc, que viuen a la banlieu de París i vam fer una performance amb elles, i això ho hem reproduït amb dones que viuen a Barcelona vingudes d’arreu. Un espectacle que està de gira pel món, als teatres però també a biblioteques i sales d’exposicions. Parla de la confluència entre cultures geogràfiques i cultures espirituals. D’això no se’n parla explícitament, però sí als tallers. I es demostra com l’art és un punt de trobada, dansa, teatre i literatura”.

I a l’espectacle programat per l’octubre, “A la vista”, es parla de la identitat. Si una cosa les identifica és la llibertat, de llenguatges i d’identitats.

B: “El primer que ens plantegem quan creem un espectacle és si allò que penso sobre un tema és el que penso jo, o estic pensant el que em diuen que he de pensar. Busquem la identitat profunda. Per això en aquest espectacle primer som homes, i l’actor és una dona i ens anem transformant dalt de l’escenari. No sóc únicament una dona o un home, o blanca o negra, o solament vella o jove, no sóc solament víctima o culpable. Mai sóc només una cosa. Som complexos”.

Entreu a la seva pàgina web https://toujoursapresminuit.org perquè les fotos dels espectacles són totalment suggeridores, i molts d’ells encara estan en gira. Tenen un gran magatzem amb tot classificat. El vestuari i la direcció artística estan al servei del concepte de transformació, el surrealisme i el canvi d’identitats.

B: “I la música és molt important, el compositor Hugues Laniesse treballa amb nosaltres des de fa molt”. I sí, francament és molt embolcallant.

Van fundar la companyia el 1997, però com es van conèixer?

R: “Des del primer dia que ens vam veure vam sentir una familiaritat, com si fóssim cosines. Era el 1991. Teníem ganes de buscar totes dues un llenguatge nostre, ni nou ni vell, reunir a la nostra manera els llenguatges i les cultures. Encara fem bolos del nostre primer espectacle. Justament va ser el primer que vam fer després de la pandèmia, i a Santiago de Compostela. Semblava un símbol de tornar a començar. Vam començar com a duo i hem acabat fent fins i tot posades en escena i versions d’òperes, tres de Monteverdi. Barregem generacions i maneres de pensar”.

Potser al principi era difícil programar-les per com de difícil és encasellar-les.

B: “Ara a França hi ha més obertura i hi ha gent jove que també fa coses atrevides com nosaltres, però quan vam començar era molt complicat, per als teatres fèiem dansa i per la dansa, teatre. Però continuem sempre fent el que volem fer. Tanmateix, de les tragèdies clàssiques només ens queda el text, però no queden traces del que hi havia de dansa, que estava al mateix nivell que el teatre. Potser el que fem és molt antic. Jo ballo, no tan bé com la Roser, però puc ballar i ella és una ballarina que és una actriu genial, i no podem només fer una sola cosa, seria com si ens faltés un braç. I al final és la feina del públic de decodificar el nostre missatge, perquè sovint el cos diu una cosa i el text una altra, i com que el públic treballa, no s’avorreix”.

Sorprèn com la Roser, després de dècades, encara manté el cos tan flexible i en forma.

R: “Jo ja ballava amb els meus pares a casa quan era petita. Ells feien teatre a l’Orfeó Gracienc. Tinc la sort d’haver començat molt jove, als 6 anys, a fer dansa, i sempre he continuat. Quan dirigeixes una companyia tens moltes responsabilitats. Per això cada matí quan em llevo faig exercicis per estar a punt físicament i mental. La meva energia, n’hi ha molta, però s’ha anat transformant. I és anar escoltant com aquest cos es transforma, és una conversa amb el cos, i entre tu i els altres. De vegades, quan sembla que pugui ser difícil, cal forçar una mica per poder continuar. Sento que hi ha una força que surt de dintre. Un dels espectacles que fem parla de la tarantel·la, que és com una mena de trànsit mediterrani, i noto que malgrat tot el que he estudiat, el que faig i m’agrada és connectar-me amb aquesta espècie de trànsit, i això que quan escrivim coreografies, escrivim estructures, però sempre hi ha una certa llibertat i també m’agrada que en el teatre, malgrat dir el text, hi hagi moments en què es pot perdre una mica el control i parles més enllà de tu”.

Sempre fan crítica social, però sempre a través d’un humor i surrealisme que explica el caos del món contemporani.

B: “L’humor és una arma, i es pot parlar de coses molt fortes i greus, però amb l’humor vas molt més lluny i al final dones al públic contingut per a què ell pensi el que vulgui, bàsicament li passem una energia. L’art és una porta oberta que transforma els llocs comuns, i al final, s’acaba afegint una capa més. No donar veritats absolutes sinó provocar preguntes”.

Txell Bonet
Periodista cultural. Recentment ha estat l’ajudant de direcció del documental internacional sobre Gaudí dirigit per Marc Jampolsky. Guionista d’art al Tria33 del C33 i col·laboradora d’art i temes culturals a Rac1 amb Marc Giró i abans amb Marta Cailà, a més dels seus propis programes culturals radiofònics. També ha creat i interpretat les seves pròpies performances poètico-musicals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close