Dansa

Serà absurd, però no insubstancial

“El sentit dels espais petits és que poden acollir projectes molt grans” diuen els teatres de proximitat en un vídeo promocional que aquests dies estan difonent per la ciutat. La Badabadoc Teatre és un d’aquests espais, amb la particularitat que aposta per la coproducció en dansa de petit i mitjà format. Peça estrenada en difícils circumstàncies per la pandèmia, torna a la sala amb dos detalls excepcionals: la música en directe i que es programa tres setmanes, fins al 20 de juny.

Andrea Just és la responsable de la proposta: “Tot el que vull”. I explica en un breu monòleg inicial quin significat vol donar a la creació. Aquesta arrancada alleugera l’aproximació a l’espectacle i és especialment útil per foragitar la por. No hi ha cap sentit críptic que caldrà desxifrar a través del moviment, sols cal entendre que totes les persones presents a la sala passen, en un moment o altre, per similars circumstàncies: la soledat i la pregunta al voltant del sentit de la vida. Perquè serà absurd tot plegat, efectivament. Però no cal que sigui feixuc. Ni tampoc insubstancial.

Andrea Just és la directora i coreògrafa de “Tot el que vull”. ©Trini Reinoso

Se succeeixen els quadres, lectures breus i específiques d’imatges reconeixibles i accions ben humanes. En la majoria sobre la base del moviment contemporani d’estructura expressiva, en actitud dialògica entre les intèrprets: Marta Tejada, Marta Fleta, Marta Gálvez i Clara Llobet.  Es mouen en sincronia argumental, però quasi mai es toquen. La seva és una execució introspectiva, però sense excessos ni tribulacions entristides. Semblen confirmar que per incomprensible que la vida sigui, sempre serà millor celebrar-la. Primer dels emmirallaments de la peça: perquè en companyia, fins i tot ben divertida com retraten en un parell de moments, res no ens alleugera d’aquell sentiment.

La utilització de l’espai incrementa aquell efecte. De fet, els miralls de les parets de la sala ajuden enormement. Amb dues grades situades a cada extrem i amb la dificultat visual de l’estructura arquitectònica central de la sala, juguen a desplaçar-se de banda a banda, a la recerca d’una part dels espectadors. Mentre la resta poden anar seguint el joc des d’aquells reflexos llunyans. Una solució brillant perquè aporta una nova lectura: la universalitat de l’experiència. Per lluny que pugui semblar que ens trobem en la qüestió, amb respecte d’altres persones, cultures i punts geogràfics. I confirma de nou que ni la pandèmia pot amb la imaginació i creativitat d’aquestes artistes: cal pensar que en el seu origen era una peça que convidava el públic a deambular lliurement per l’espai.

Són personatges a la deriva. Cadascuna d’elles amb la seva idiosincràsia. Ocupen la sala com a dret sobrevingut. L’habiten amb totes les inseguretats pròpies dels temps en què ens ha tocat viure. I el ballen com a solució. Ni l’única ni la millor: senzillament com a resposta possible.

La música en directe de Felipe Escalada Ferrándiz dona una dimensió especial a aquest espectacle de dansa. ©Trini Reinoso

En un dels extrems, el músic i compositor Felipe Escalada Ferrándiz. Sens dubte, un personatge al marge, però en posició central. Al violí, amb sintetitzador, percussió digital i bateria. És la pauta enèrgica en determinats moments; i l’evocació dels somnis en d’altres (en definitiva és d’això que tracta l’obra). Sempre en actitud d’escolta amb el grup, perfectament integrat com a ona gravitatòria al voltant de la imatge global. És quan tenim l’oportunitat de gaudir de la dansa amb música en directe que ens adonem de la immensa pèrdua que significa fer-ho amb so enllaunat.

La resta, cal anar a veure-ho. Ni un element sobrer, amb una simbiosi perfecta entre text i moviment, sense estridències ni excessos. Amb la voluntat indissimulada de connectar amb el públic; i la determinació d’esdevenir comunicació a múltiples bandes. Parlen de coses greus, i ho fan amb una senzillesa, naturalitat i veritat que fan enorme la petitesa de la proposta.

Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close