Dansa

Sobretot, va ser bonic

Se celebren els vint-i-cinc anys d’IT Dansa i de la seva primera actuació al Festival Grec de Barcelona. Una festa que va ser possible gràcies als amics que han acompanyat aquest petit (però imprescindible) miracle de companyia en formació de postgraduats de l’Institut del Teatre. I un moment efímer, molt ràpid, però d’una potència visual indescriptible: quan la seva directora artística, Catherine Allard, va cridar a l’escenari els exalumnes i actuals ballarins professionals sorgits tots aquests anys d’aquell programa educatiu. I és que, sobretot, va ser una vetllada bonica, especial i sentida. Una nit perfecta per a cloure la darrera setmana de juliol i del Festival.

La nit de dimecres 26 de juliol del 2023 s’hauria de recordar com la del triomf de la pedagogia de la dansa, el projecte creat el 1996 com a curs de postgrau per al perfeccionament de la formació de joves ballarins i ballarines. Pujaven al linòleum, cares i noms reconeixibles per qualsevol afeccionat a la dansa de Barcelona, tot i que molts d’ells han desenvolupat carrera fora del país després dels dos anys de formació a l’Institut del Teatre. “Han vingut de tot arreu”, exclamava tota feliç la seva directora artística, Catherine Allard, per compartir per uns moments els aplaudiments amb l’actual promoció, exhausta, però feliç per un repertori de tres peces que mai hagués pogut ser més adequat per a una vetllada com aquesta: dues coreografies d’antics estudiants de l’Institut; i el més poderós i participatiu final que es recorda de tots aquests anys d’IT Dansa.

Dansa, coincidint amb el 25è aniversari, va recuperar la coreografia “Minus 16” d’Ohad Naharin. Més participativa i viva que mai. Fotografia: Ros Ribas.

Cayetano Soto, de la primera promoció i actualment un famós coreògraf, va regalar a l’audiència una enèrgica i depurada peça creada el 2014 per al Ballet BC del Canadà i inspirada en els cops que pateix de mitjana un petrolier per les onades del mar, que són vint-i-vuit mil al dia: “Twenty Eight Thousand Waves”. Moviments que evoquen la resiliència, una inqüestionable capacitat que els ballarins i ballarines han d’incorporar de fàbrica si no volen fracassar en l’intent de dedicar la seva vida a aquesta professió. Per això és tan important l’acompanyament que en un espai formatiu com l’IT Dansa es fa als joves que just comencen en la professió: en els triomfs i en els moments més adversos, que com expliquen són molts al llarg de la seva carrera. Tècnicament, aquesta obra de 20 minuts no és gens ni mica fàcil i una certa innocència interpretativa aflorava encara, però res que no fos consubstancial a les expectatives i capacitats dels intèrprets.

Per la seva banda, un altre dels grans coreògrafs actuals, Gustavo Ramírez Sansano va crear expressament per a la companyia, el 2021, una delicada composició sobre les relacions de parella (totes: també les LGTBI+) que va titular “Lo que no se ve” i que serveix un parell de duets molt tècnics i emotius. Aquesta és una de les claus fonamentals d’aquest projecte, més enllà de la llarga nòmina de professionals especialistes, o les actuals dues repetidores: Nora Sitges-Sardà i Mathilde van de Meerendonk, així com la sempre present i elogiada Guillermina Coll, que va rebre una forta ovació. I és que al costat de la tècnica, o precisament amb ella, ofereixen a aquests ballarins i ballarines novells un acompanyament emocional que els serveix per aterrar la seva carrera artística al terreny de la vida quotidiana i al de les vivències normalitzades, un aspecte clau en la formació de qualsevol jove.

La coreografia de Gustavo Ramírez Sansano, introspectiva i exquisida, va oferir un parell de duets molt tècnics. Fotografia: Anna Fàbrega.

La gran festa de la nit va arribar amb la coreografia d’Ohad Naharin: “Minus 16”. Era tan previsible, s’esperava amb tantes ganes aquest moment! Que no cal insistir-hi més. Excepte en un detall: és encertadíssim que en el 25è aniversari de la companyia s’hagi rescatat en el repertori aquesta invitació (textual) a ballar amb el públic. Al capdavall, aprenen, assagen, es formen per a ser professionals de la dansa. Però sense els espectadors, tot plegat seria fútil. I ningú millor que IT Dansa i el seu projecte per generar, arreu del país, noves aficions.

Catherine Allard va fer pujar a l’escenari els exalumnes i actuals ballarins professionals que van passar per la companyia de l’IT Dansa. Un final apoteòsicament emocional per a una vetllada perfecte de celebració.
Jordi Sora
Crític de dansa. Ressegueixo per les platees aquelles propostes que tenen el moviment com a centre de l’experiència perquè sempre és un repte radical parlar-ne. No el tradueixo en paraules: reinvento el seu significat i el comparteixo amb públic i artistes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close