Arts escèniques

Després, busca qui t’ha pegat

Decisions errades, conseqüències ingovernables. Dins de la programació de suport a les companyies valencianes de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), el Rialto va acollir ‘Espaldas de plata’, de la companyia La Teta Calva. Una admirable mostra de com una relliscada pot esdevenir en catàstrofe. Encara que siga molt democràtica.

Espaldas de Plata, de la Teta Calva
Intèrprets: Leo de Bari y Xavo Giménez
Text, direcció i escenografía: Xavo Giménez.
Dramatúrgia: María Cárdenas
Teatre Rialto de València
Del 3 al 6 de juny

Aromes al Woody Allen més urbà i també a la manera de clavar la pota o d’obtenir l’èxit per pura xamba. O a aquella sèrie de televisió de quan les sèries eren generalistes, Treinta y tantos. Aquestes són dues de les referències que a un li venen al cap amb Espaldas de plata, que poua un poc de l’anterior muntatge de la companyia, Llopis, una carta de presentació de l’ésser turmentat, contradictori, dolent a l’hora que entranyable, més representatiu del ciutadà mitjà que no sembla, i que en certa manera emergeix també en aquesta última aportació de La Teta Calva estrenada dijous al Rialto de València.

Amb un punt de partida real -una agència va rebre fa anys, i la va rebutjar, la proposta de fer-li una campanya electoral al polític del PP Francisco Camps- l’obra ens conta com aquell possible encàrrec i la seua acceptació és, en aquest cas, una errada de proporcions bíbliques: ajuden a obtenir un colossal èxit al candidat, un monstre populista que torna a la política després del desprestigi de la corrupció d’uns anys enrere. Una errada en la impressió dels cartells fa la resta: el polític es farà més famós encara per una taca negra a la cara que no és més que una relliscada de la impremta.

Teatre de paraula, de cap estridència escènica i amb una absoluta sobrietat, Espaldas de plata fa riure. I molt. Però el mecanisme humorístic és molt subtil. O no tant de vegades, però no abusen de la gràcia. Escoltem de tot: neures modernes de gent entre dels 30 i tants als gairebé 50, com l’obsessió per les sèries d’alguns i com altres es queden al marge perquè és impossible seguir el ritme d’estrenes i noves temporades que fan servir. O la musiqueta persistent dels restaurants japonesos, la que pretén relaxar-nos. Gotetes d’humor destil·lat que acompanyen una acció anguniosa: la de l’individu sense escrúpols Fontana, propietari de l’agència, i l’idealista Walter.

Una escena de l’obra, amb Xavo Giménez.

Seria molt fàcil muntar Fontana (un esnob) destrossant les conviccions progressistes del seu subordinat/soci. I ho fa. Però el text ens ho complica als espectadors, perquè no costa gens empatitzar -encara que siga de passada- amb aquell impresentable. És com ser de Podemos, escoltar les barbaritats d’un de Vox dites amb ironia, amb certa gràcia, i acceptar internament que té raó en alguna de les coses que diu. Quan el discurs t’embolcalla i et fa creure que estàs equivocat amb el teu idealisme de manual.

Un goril·la s’escapa del parc zoològic de la gran ciutat, i el possible desastre que pot ocasionar el simi és una altra part de l’argument. Però l’economia de mitjans de l’obra no mostra grans canvis a l’escenari entre les diferents accions. I menys encara en el repartiment, perquè Leo de Bari i Xavo Giménez fan tots els papers; Xavo, fins i tot, fa de dona major en la delirant escena de la visita del fill a la residència per veure la seua mare. Magnífics els dos, Xavo Giménez (50% de la Teta Calva amb María Cárdenas i coautor del text) mostra un Fontana odiós; un venut. Però -insistisc- no costa empatitzar amb ell. Serà que l’espectador té més en comú del que li agradaria reconèixer? A Leo de Bari li toca la part més patidora. I ho fa molt bé. El seu Walter és un perdedor que guanya. O un guanyador que perd.

Han triomfat en l’agència catapultant a l’alcaldia amb una brutal majoria absoluta el candidat corrupte? Han fracassat per fer ressuscitar el monstre? Ells fan el seu treball i prou; l’hagueren fet uns altres, no? En Granujas de medio pelo, Woody Allen ens mostra com un grup d’atracadors lloga un espai al costat del banc que van a assaltar; volen fer un butró gegant i colar-se en la sucursal un cap de setmana. Però és massa sospitós, així que decideixen desplegar una activitat-tapadora, que serà una botiga de galetes i dolços casolans fets per la dona d’un dels lladres. Però la tapadora se’n va de les mans: la tenda provisional té un èxit absolut que fa ajornar l’assalt al banc. No és tant com comença una cosa: decididament, és com acaba.

Els actors Xavo Giménez i Leo de Bari.
Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close