Arts escèniques

El dia que Verónica Forqué es va suïcidar

Paula Llorens aborda una atrevida aproximació al suïcidi en clau de comèdia amb ‘L’abraçada dels cucs’ en companyia del polifacètic Sergio Caballero. L’obra mescla la diversió i el drama tractant un assumpte sovint silenciat i que la mort de l’actriu Verònica Forqué ha posat clamorosament sobre la taula.

L’abraçada dels cucs
Cactus Teatre
Text: Paula Llorens
Direcció: Sergio Caballero Teatre

Diu la protagonista de L’abraçada dels cucs que no se sol parlar obertament del suïcidi, que és un tema que encara hui es tracta d’ocultar des de l’entorn del suïcida. Sempre s’ha dit, d’altra banda, que els mitjans de comunicació solen evitar donar com a notícia que algú s’ha llevat la vida si almenys el suïcida no és un personatge d’enorme rellevància. Així i tot, ho decoren amb al·lusions tal vegada evidents però molt indirectes. També és cert, però, que la tendència canvia. Com a coincident i amarga curiositat, només l’endemà de la segona representació d’aquesta peça en el Teatre el Musical tots els informatius han precisat amb naturalitat que la coneguda actriu Verónica Forqué s’ha llevat la vida.

Del suïcidi, dels seus indicis, senyals, alarmes o intents frustrats parla —i de quina manera— aquesta obra signada per Paula Llorens, dirigida per Sergio Caballero i interpretada per tots dos en un fugaç pas pel TEM de València. Tot en clau de comèdia, sí. Però comèdia sobre un fet tan terrible com desconegut, tan assumible a vegades com desconcertant quasi sempre; impenetrable en les seues profunditats. En L’abraçada dels cucsMiquel és un professor enamorat de Mariano José de Larra que ha intentat matar-se —com el turmentat escriptor— després d’una decepció amorosa. Laura, en canvi, porta ja uns quants intents fallits sense més raó que el no trobar motius per a viure. «Jo no vull matar-me», diu. «Jo el que vull és no viure», precisa. Aquesta mescla de drama i riure em recorda Delicioso suicidio en grupo, d’Arto Paasilinna: una novel·la fosca (un organitzat suïcidi en grup, com els de les sectes) alhora que estranyament divertida.

Fotografia: Maria Cortés

Els protagonistes de L’abraçada dels cucs (metàfora de la impossibilitat que tenen les erugues per a abraçar-se) comparteixen habitació en la unitat de psiquiatria d’un hospital, amb el conegut dispositiu de mesures de vigilància que s’aplica als suïcides. Malgrat això, tracten d’ordir un pla per a burlar eixa vigilància, abandonar el centre hospitalari i, ja fora, llevar-se la vida d’una manera alegre i —si pot ser— efectiva. Sense cap interferència que ho impedisca; bevent i ballant si cal. Una de les possibilitats és fingir davant els metges una recuperació que no és vertadera; unes renovades ganes de viure que en realitat no tenen. Però el frec fa l’afecte. I fins algú com Clara, farta del seu veí de llit i les seues llandes sobre Larra o com d’estúpids són els seus alumnes de l’institut —als quals odia per la seua feroç falta d’interès cap a la cultura— evolucionarà en les seues intencions. No d’una manera simple ni previsible, és clar: Llorens és una dramaturga sòlida que no cau en simplificacions ni en finals feliços. Tot i que tampoc tanca la porta a l’esperança.

Sergio Caballero assumeix un pes extraordinari en aquesta obra. És complex donar vida al mateix temps a un suïcida i a un vitalista, que és en el que es converteix per a tractar d’arrossegar Clara cap al camí de la il·lusió malgrat que ell l’ha perduda també. Em recorda al Wilbur seductor alhora que rematadament depressiu de Wilbur se quiere suicidar. No m’enstusiasma l’excés de decibels d’alguns passatges de la seua actuació o la —ocasionalment— extralimitada caricatura gai. Però, en línies generals, brinda a l’espectador una actuació molt contundent i encertada, de moments brillants.

Els seus trams més moderats i de recolliment em porten a una antiga peça seua, El congelador. I no sé si el número musical d’aquesta obra és idea de l’autora o segell propi, perquè ambdues comparteixen eixa catarsi musical amb bola de discoteca inclosa que tant d’optimisme genera. Paula Llorens, per la seua banda, ho broda quan expressa cansament pel corcó que li ha tocat al costat. Dosifica el seu àcid sentit de l’humor de manera molt precisa. Està graciosa de veres, tot i que a voltes vulnerable i apàtica. En el seu text es percep clarament una autora amb un món interior complex i interessant.

Fotografia: Juan Gabriel Sanz
Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close