Arts escèniques

El sainet en temps de covid i smartphone

El sainet ja no és el què era. Gabriel Esparza com autor i Mara Ortí de directora han assumit el risc de servir una obra, ‘Pensionistes‘, en la qual el llenguatge i l’estil inequívoc del teatre popular valencià es mescla sense complexos amb el coronavirus, unes pensions de misèria o el teletreball. Una producció interpretada per un elenc de meritòries actrius no professionals.

Pensionistes
Autor: Gabriel Esparza
Directora: Mara Ortí
Intèrprets: Tere Sancho, Carmina Hurriaga, Inés Moscardó
Teatre Flumen, València

Fa ja quaranta anys que algú va pensar en el potencial humorístic d’una casa on conviuen un grup de jubilades i va produir aquell descomunal èxit mundial de la televisió que fou Las chicas de oro. Fins i tot, molts anys després TVE es llançaria a fer una versió pròpia que, tot siga dit, fracassà notablement. Tenim, per tant, el referent de les quatre àvies nord-americanes més el posterior d’un ambient hispànic. Doncs bé, Pensionistes ben bé pot completar aquest imaginari però de manera inequívocament autòctona. Aquesta vegada són tres dones i no pas quatre. Tenen poc més de 70 anys totes elles. I un lligam de plena actualitat: els seus respectius marits han mort recentment pel covid.

Són vídues sense cap experiència laboral i a penes han estalviat; cobren una pensió molt baixa i tenen poques opcions per millorar-ho. La solució, ficar-se a viure juntes… I pensar en com obtenir uns ingressos extres. A través del telèfon mòbil i internet, s’atreveixen amb tot: un servei de pitonissa, vendre galetes «de la risa», mantenir converses eròtiques a tant el minut… L’objectiu és arreplegar uns dinerets i fer juntes el viatge somiat a Benidorm. Tot es complicarà per la seua temeritat a l’hora de freqüentar —i traspassar— el llindar del delicte. Però no tenen por.

Les situacions estan un poc passades de rosca fins i tot en una comèdia com aquesta. Una pinzellada més fina en algun moment no li vindria mal a l’obra. Però Pensionistes sembla reivindicar el saludable aroma del sainet valencià; un sainet posat al dia —podríem dir—, ja que l’smartphone, les noves tecnologies o les transaccions per internet a través d’un mòbil són protagonistes en una trama modernitzada que conserva, insistim, l’olor de costumari, horta, beates i missa de dotze. Verdolaga, tia figa i altres brofegades però amb un bon grapat d’al·lusions a l’actualitat política. I amb una càrrega social molt forta, encara que no ho parega.

Té un mèrit colossal que tres intèrprets no professionals es carreguen a l’esquena una obra com aquesta, amb exigències artístiques de primer ordre. Tot i algun excés de gesticulació, les seues interpretacions mereixen els més sincers dels aplaudiments. El teatre amateur valencià està molt viu en moltes de les nostres comarques, i una obra com aquesta és, també, una mena d’homenatge a tota aquella gent que es deixa la pell en aquest tipus de manifestació cultural. Mara Ortí, la directora junt amb Gabriel Esparza, l’autor, ha fet un immens treball amb Tere SanchoCarmina Hurriaga i Inés Moscardó. És injust destacar per damunt de les altres dues a alguna de les tres actrius, però cal assenyalar que Sancho ho broda. És tan natural, graciosa i reconeixible aquella manera d’expressar-se (descreguda, sorneguera, salvatgement irònica) que l’obra guanya molt quan ella actua. Però insistisc: totes tres estan molt bé.

De ben segur que, per altra banda, ha estat tot un repte per a Esparza trobar el registre adequat pel que fa a la llengua. Un valencià totalment normatiu seria inversemblant en el perfil de tres persones —per edat i manca d’oportunitats— provinents com elles d’una època on el valencià no existia a les escoles. Però un valencià descuidat i farcit de castellanismes li haguera llevat el seu indubtable esforç renovador a aquesta obra. Així que el magnífic equilibri entre un llenguatge popular i una considerable correcció acadèmica fa molt més valuosa i integradora la funció. 

Agustí Garzó
Periodista. Ha estat delegat del diari Levante-EMV a les comarques de La Costera-La Vall d'Albaida, tasca que ha compatibilitzat col·laborant amb nombroses publicacions de caire cultural amb articles sobre música, cultura popular i arts escèniques. Durant anys va seguir l'activitat teatral d'arreu de l'Estat al suplement Urban amb la columna setmanal Madrid/Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close