Una passió irrefrenable; un amor incondicional per la introspecció; el desig immanent de vessar sentiments i pensaments des de l’ànima i convertir-los en art. Això és el que ha conduït a un home com Ever Blanchet a escriure l’obra teatral Van Gogh, que es representa al Teatre Gaudí fins al mes de novembre.
Nascut a Montevideo, Blanchet mostra d’entrada la seva personalitat multifacètica, que l’ha conduït a fer de dramaturg i director escènic en múltiples ocasions, essent premiat per l’obra Los patios de la memoria i Las señoritas de Siam; a crear nombrosos festivals culturals i a fundar dos espais teatrals com són el Teatre Versus i el Teatre Gaudí, els quals dirigeix actualment. Conversant amb Blanchet brilla entre el seu carisma l’estima de l’autor cap al pensament, una relació tan estreta com la que Vincent Van Gogh tenia amb la pintura. De fet, confessa que li hagués agradat ser pensador.
Com ha sigut el procés de creació de Van Gogh?
Es remunta un grapat d’anys enrere. Vaig llegir les cartes de Vincent Van Gogh al seu germà Theo als vint anys, és a dir, és una lectura que tenia feta fa temps. Als trenta anys vaig rellegir-les en la versió original perquè d’entre tots els artistes, siguin pintors o autors, Van Gogh m’interessa especialment; em toca l’ànima. Les seves cartes són molt desesperades, a causa del requeriment econòmic del seu germà; l’expressió de tota l’activitat psíquica que l’envolta; els seus pensaments i la descripció del que veu i com ho veu. Tot plegat em va resultar conegut i fins i tot proper, fet que em va facilitar l’escriptura de l’obra.
D’altra banda, la peça està enormement influenciada per uns aplecs que feia a la zona de Camprodón on confluïen molts artistes com Joan Ponç, pintor d’un imaginari d’introspecció, qui era amic de l’escultor saragossà Mariano Andrés Vilella, el qual tenia relació amb el pintor S.M Félez; el poeta, dramaturg i creador de poesia visual Joan Brossa… Un entorn que aglutinava els artistes plàstics fundadors del reconegut moviment cultural i col·lectiu artístic Dau al Set, tots ells interessats pel món oriental i no únicament per la pintura sinó també en temes com el Bhagavad Gita, el budisme, llibres sagrats, religions asiàtiques… Parlàvem d’un munt de coses, de conceptes maçònics sobre com ser millors persones, com crear una humanitat diferent, com evolucionar… Eren unes reunions de caps de setmana, on tots ens enriquíem i va ser precisament allà on els vaig comunicar que escriuria un monòleg sobre Van Gogh.
Així doncs, parteixes de les converses de sobretaula sobre temes humanístics que tenies amb altres artistes plàstics per fer l’obra i hi incorpores altres temes que t’encaixen amb l’artista neerlandès.
Exactament. A partir de totes les bases que conformen la meva petita cultura o univers del moment i de la lectura llunyana de les cartes construeixo la peça. Per exemple, l’escriptor i periodista estatunidenc John Dos Passos em va inspirar a l’hora d’introduir nous temes a través de lemes per tal de situar al públic en tot moment.
I també hi prenen gran importància els mites.
Sí. Tots els mites els tenia presents, com ara el de l’arquer xinès, un dels preferits de Vilella; la teoria del pèndol, que és un concepte maçònic; el mite de la cura, que prové de la Grècia antiga i que vaig trobar gràcies al psiquiatre nord-americà Rollo May, que ha escrit molt sobre l’ansietat i anticipava la psicologia del segle XXI als anys setanta, gairebé descrivint la societat actual.
Vas fer Van Gogh l’any 2002 pel Festival Grec. Què ha canviat?
La idea que tinc des d’un inici per a Van Gogh és que sigui un teatre immersiu. D’aquí ve que l’actor parli directament amb les persones del públic de manera individual. En l’obra representada l’any 2002 l’espai escènic era tot blanc, amb el terra cobert de sal, de manera que semblava neu. Enmig d’aquesta, hi vam col·locar sis cadires i les persones de l’audiència que s’hi asseien rebien l’atenció directa de l’actor. Garcia s’agenollava davant seu i els tocava el braç o la cama mentre els explicava els mites. Per contra, la versió actual ve omplerta de color, sobretot dels blaus i grocs propis de l’artista. L’espai escènic també ha canviat, s’ha simplificat alhora que completat amb el videoart de Nito Cilintano.
Pel que fa al text, aquest s’ha mantingut intacte des que el vaig escriure i l’actuació de Garcia està més coreografiada gràcies a l’excel·lent feina de direcció de la Maria Clausó, qui ha aconseguit que les parts histriòniques de l’actor siguin versemblants.
El gest de Jaume Garcia i el videoart de Nito Cilintano aconsegueixen una simbiosi perfecta entre el teatre i la pintura. Com vas idear la confluència entre aquestes dues arts universals?
La veritat és que tinc la sensació que el que m’agrada més des de sempre no és escriure sinó pensar. Després dels vint-i-cinc anys dormia poc i pensava molt fins al punt que vaig haver de frenar perquè em va desgastar… He de confessar que m’agradaria haver estat pensador. Per a mi, la màgia d’escriure teatre és que necessites tenir-ho tot clar, és quelcom tècnic. La part més divertida és la del procés de pensament, de connexió d’idees i interrelació de conceptes, fins que et trobes dialogant amb tu mateix. Llavors començo a escriure.
Has seguit aquest procés amb les teves altres obres?
Sí. Per exemple, és el cas de Las señoritas de Siam -que va ser premi SGAE l’any 1993- que tracta sobre dues germanes que se separen amb la principal dificultat que són siameses i estan unides per l’estómac. Aquesta història la vaig escriure un dia de cop i mai la vaig arribar a corregir…
Ostres. Aleshores, el missatge de fons que tenen les teves obres neix al mateix moment que connectes les teves idees per escrit i un cop es representen cadascú en fa la seva pròpia lectura.
Exactament. De fet, el mateix em va dir Buero Vallejo un dia a Madrid i em va comentar la part social de la meva obra. Així, em va explicar que Las señoritas de Siam és una denúncia cap a l’individualisme, que s’ha convertit en un dogma. Quelcom que ens perjudica perquè cal tenir consciència de la totalitat de la societat perquè un individualisme portat a l’extrem pot conduir al suïcidi… Era el que ell n’havia extret.
Quina lectura fas de Van Gogh com a autor?
És teatre immers però també és una obra necessària per no perdre contacte amb la formació humanística; per no degenerar-nos; per adonar-nos que no tot és mercaderia i conservar una mica de pobresa. Hem d’anar amb cura, no ens podem entregar al consum perquè després no ens queda res més que la banalitat i l’entreteniment. A mi haver escrit Van Gogh m’ha ajudat molt a no creure que tot és vàlid, a ressituar-me i penso que actualment la resposta de l’audiència és diferent de la del 2002, sembla que obre els ulls a més gent i motiva a conservar la modèstia.
Ever Blanchet no ha corregit l’obra des que la va escriure per primera vegada. Considera que un cop allibera el que duu dins seu no ho pot canviar perquè ho espatllaria. Es lamenta que Van Gogh no rebés el suport de cap mecenes o del seu entorn proper per impulsar la creativitat genial que posseïa l’artista i que la seva mort segueixi essent un misteri avui dia. Blanchet, però, rendeix l’homenatge just al pintor neerlandès, ja que a través de la seva peça aconsegueix canviar la percepció generalista que se’n té socialment. Esborra les etiquetes de boig i llunàtic, mostrant un Van Gogh cru, intens, amb una sensibilitat lligada a una passió extrema que, al cap i a la fi, desvela la part més humana del pintor.
