Arts escèniques

Fira Tàrrega full experience

Fira Tàrrega omple els carrers de nou en una 41a edició marcada per la tornada a la normalitat i per una seixantena de propostes molt sovint inesperades. 

Arribo a Tàrrega prou tard per perdre’m el primer espectacle que tenia programat. Les urgències laborals m’han obligat a decidir entre si ser puntual a la meva cita o dinar. He preferit dinar. 

Així, arribo a Tàrrega amb el temps just per acreditar-me i dirigir-me al pis que em servirà de camp base durant aquests quatre dies de la Fira. La Carme m’espera al rebedor del seu pis —un tercer sense ascensor— situat molt a prop de la plaça Major. Darrere seu apareixen l’Oros —el seu gos— i les seves netes, que passen la tarda a casa de la padrina —qui sap si encuriosides per saber quins estrafolaris inquilins compartiran pis amb la seva àvia el cap de setmana de la Fira.

Un cop he deixat l’equipatge, em dirigeixo a buscar el bus que em portarà fins al primer espectacle. Pujo al bus i fem parada al municipi de la Figuerosa, un bonic poble envoltat de conreu de secà. Allà, m’hi espera Hablar con las plantas para llegar a un paisaje. En aquesta peça, el col·lectiu Artistas Salchichas convida el públic a enfilar-se en una bicicleta i, equipats d’uns auriculars, fer un petit recorregut pels voltants de la Figuerosa. Durant el passeig, estarem acompanyats d’una audioguia a través de la qual la parella d’artistes compartiran en primera persona amb els espectadors idees, pensaments o ocurrències sobre el paisatge que estem veient. Aquest relat ens obligarà a relacionar-nos amb una realitat del paisatge alterada per les opinions, vivències o indicacions dels narradors. En aquesta peça, apareix la pregunta de si soc públic o soc actor. Potser soc ambdues coses. 

Hablar con las plantas para llegar a un paisaje, del col·lectiu Artistas Salchichas. Fotografia de Blai Marginedas.

Sembla que els espectacles amb auriculars seran una de les tendències d’aquest any. De totes les propostes que tinc anotades a l’agenda, n’he comptat fins a sis amb aquest format. Tot i això, cadascuna utilitzarà aquest mitjà d’una manera totalment diferent. Mentre que en alguns casos ens volen portar cap a una realitat sonora extremadament controlada, en altres ocasions juguen a ser la veu de la consciència o un xiuxiueig a cau d’orella. N’hi ha que volen enviar-te un missatge clar, d’altres, en canvi, juguen a alterar la teva mirada cap a la realitat. A vegades perquè et fixis en aquell detall tan concret o, en altres, simplement intenten desorientar-te. 

Hablar con las plantas para llegar a un paisaje, del col·lectiu Artistas Salchichas. Fotografia de Blai Marginedas.

El que tenen totes en comú, però, és la seva capacitat per crear un camí bidireccional entre el fet col·lectiu i el fet singularment íntim i individual. Els cascos, poc o molt, t’aïllen de la resta d’espectadors, però, alhora, el fet que tothom escolti el mateix en un mateix espai i moment, converteix l’experiència en un acte grupal. 

Possiblement, el cas més radical de tots els que hem pogut veure a Tàrrega és Reverse, de l’artista neerlandesa Johannes Bellinkx. La proposta és un repte per als participants. Un repte que consisteix a caminar d’esquena aproximadament durant una hora i travessar Tàrrega fins a arribar al punt més alt de la ciutat, Sant Eloi. Per dur a terme aquesta tasca i no morir en l’intent, l’artista ha ideat un enginyós sistema de marques. La premissa principal és que cal seguir sempre una línia blanca. L’aparició d’una línia paral·lela a la línia blanca ens indica que haurem de girar cap al cantó on hagi aparegut. Si la línia es triplica, significa que estem en una zona de perill. Pot ser una escala, un pas de vianants d’un carrer transitat o un pendent que haurem de salvar. Mentre esperem el nostre torn per començar l’experiència, l’organització ens tranquil·litza quan ens diu que, fins avui dia no hi ha hagut cap accident greu i que tots els participants han tornat a casa sans i estalvis.

Reverse, de Johannes Bellinkx. Fotografia de Blai Marginedas.

L’experiència es complementa amb un paisatge sonor tridimensional i geolocalitzat que augmenta la relació que vivim amb l’espai i ens pot remetre, visualment, a un tràveling cinematogràfic en què els nostres ulls són la càmera i la pantalla del que estem veient. Quan entrem en una escola sentim el so d’un timbre i l’enrenou dels alumnes sortint de les aules. Quan passem per un carrer transitat de cotxes, els percebem passant just pel nostre darrere. El so aguditza la nostra atenció cap al que estem fent. Aquesta experiència ens obliga a moure’ns en el present, mentre veiem com el passat s’allunya i el futur es fa més incert que mai.

En aquest passat que s’allunya, hi trobem també algunes propostes. Espectacles que en alguns moments es mostren nostàlgics i, en d’altres, reivindiquen la tradició com una alternativa on habitar. Una d’aquestes propostes és Zloty, una obra que s’embolcalla de l’estètica del circ més clàssic per transportar-nos-hi. Pau Palaus ens encaixa dins la carpa del seu circ —com passa en el gag dels pallassos que surten d’un 600— i ens captiva amb la seva capacitat de llegir els gestos dels altres. 

Zloty, de Cia. Pau Palaus. Fotografia de Blai Marginedas.

Un altre espectacle que també s’endú el públic a la butxaca és Poi, de Cia. D’es Tro, que recupera l’art de fer girar les baldufes i, amb una tècnica depurada, és capaç de fer-les saltar fins a la branca més alta d’un arbre. L’espectacle, però, no és només tècnica, sinó que fa una crítica del turisme salvatge de Mallorca –lloc de residència de la companyia– i reivindica una vida menys espectacular i més vinculada amb la calma del món rural. 

El sol es va ponent i em dirigeixo cap a Cal Trepat —una antiga fàbrica de material agrícola de tracció semianimal que no va saber adaptar-se a l’arribada dels tractors. Algunes naus d’aquella empresa ara són espais de creació i exhibició de la Fira. En una d’aquestes naus hi trobem La grUtesca, darrera peça dels veterans Escarlata. Els seus membres —a qui el temps ha obligat a deixar les acrobàcies dels seus anys com a companyia de circ— ens parlen de forma sincera de temes universals sempre amb metàfores circenses. En aquest cas, es posen la bata d’antropòlegs de les rialles i ens presenten una investigació sobre el perquè riem. Els resultats se’ns serveixen a partir de la manipulació de petits objectes que acaben conformant la narració d’un temps que s’acaba. 

Mirage (un jour de fête), compagnie Dyptik. Fotografia de Blai Marginedas.

La compagnie Dyptik sembla que també veu que el temps se’ns acaba. A Mirage (un jour de fête), vuit joves ballen com si s’hagués d’acabar el món. Durant els cinquanta minuts que dura la peça, el grup arriba a l’extenuació en una rave col·lectiva que ens porta fins a la fi del món en un camp de refugiats on sembla que el temps no passa.

Amb les darreres forces que em queden, m’enfilo fins a Sant Eloi de nou. Acudeixo a la convocatòria que ens proposa Roger Bernat. Arribo a dalt preparat per assistir a una Dormifestació per defensar els drets dels dormilegues que, com jo, sentim la pressió que la societat productivista exerceix sobre nosaltres, quan preferim la mandra i les becaines, abans que posar-nos a treballar. 

L’acció que l’artista ens proposa és aparentment simple: dormir col·lectivament a l’espai públic des de la mitjanit fins a les vuit del matí. 

L’espai està equipat amb tot el necessari. En una esplanada hi trobem un centenar de llits amb coixins. També disposem d’aigua, lavabos, taps per a les orelles i, fins i tot, d’alguns productes “físics o químics” per ajudar-nos a aconseguir el son. L’únic que hem hagut de portar ha estat el sac de dormir o alguna manta. 

No us mentiré, hi ha més covards que dormilegues en aquesta causa i a més d’un li ha fet mandra de pujar a manifestar-se. Així que, finalment, no som tants com els convocadors esperaven. Així i tot, el grup fa prou goig. 

Busco un llit, deixo les coses, desplego el sac i em fico a dins. Per primer cop participaré en un espectacle on, si m’hi adormo, no hauré de tenir mala consciència, ja que es tracta d’això. Abans que tot comenci, Bernat ens dona les gràcies per assistir-hi i ens anima a dormir profundament. També ens confirma —per a aquells que potser esperaven que passaria alguna cosa més— que a partir d’aquell moment no passarà res. Durant la nit cap actor no ens desvetllarà, no es posarà música ni es llegiran històries. El propòsit major és manifestar-nos pel dret a la mandritis. Bernat també ens adverteix que aquesta nit tenim el poder de decidir si som dormifestans i ens creiem aquesta causa o som mers actors que participen en una performance. 

La nit transcorre sense incidents. Dormo molt còmode, tan sols em desvetlla lleugerament el fred de la matinada, però torno a recuperar el son ràpidament. A dos quarts de vuit es dona per desconvocada la protesta i pocs minuts després arriba la policia local, fent sonar les sirenes, per tal de desallotjar-nos. Recullo les coses i me’n vaig a esmorzar. 

Dormifestació, de Roger Bernat. Fotografia de Blai Marginedas.
Blai Marginedas
Graduat en Art i Disseny he desenvolupat la meva carrera professional entre la gestió cultural contemporània i popular, el disseny gràfic i el comissariat i la reflexió cultural.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close