Arts escèniques

Fira Tàrrega ha canviat amb el món

Hauran de passar força dies per deixar enrere les seqüeles emocionals de l’edició d’enguany de Fira Tàrrega. El 2020 i 2021 l’organització es va esmerçar a mantenir la flama encesa i que la pandèmia no ho engegués tot en orris. El setembre del 2022 s’ha fet esperar i ha estat el del retorn, un retorn que ha reflectit de ple el canvi que ha experimentat el món en què vivim i també el canvi que ha experimentat l’espècie els darrers dos anys.

Fora estrany que no hagués estat així. Com quan fa uns anys que no veus el nebot i, quan el retrobes, et sembla un estrany, la mateixa sensació hem tingut els que feia dos anys que no pelegrinàvem a una cita que, amb encerts i defectes, és ineludible per a tothom qui estimi les arts escèniques al nostre país. L’Anna Giribet, directora artística del cicle, va començar el 2019 a desplegar el seu pla, que es va veure interromput de manera abrupta per la irrupció de la covid, i sembla que en aquesta edició hagi volgut recuperar l’embranzida amb una energia inusitada, reconquerint el carrer.

Les cròniques que se n’escriuen de Fira Tàrrega 2022 no poden ser exhaustives de cap manera, a no ser que tinguis el do de la ubiqüitat. En aquesta crònica només parlarem d’alguns dels espectacles vistos. El dia que va morir l’últim panda és el darrer projecte de l’enèrgica i prolífica companyia Projecte Ingenu. Corrobora allò que deia abans que un gran nombre d’espectacles estan influenciats per tot el que ens ha passat. Es tracta d’un espectacle elaboradíssim, del qual n’han tingut cura fins al darrer detall pel que fa a la il·luminació, el so, el vestuari, la interpretació, la documentació o l’estructura. En un museu d’un suposat futur (mil anys), ens assalta la distopia mentre el visitem guarnits amb uns auriculars i posant la vista allà on ens ve de gust. Vitrines que s’omplen i es buiden d’éssers humans, la majoria extraviats, imatges apocalíptiques, interpretació de la música en directe i un munt de fils per estirar: medi ambient, capitalisme, consumisme, la nostra pulsió autodestructiva, la guerra, reproducció assistida, algun fragment de Shakespeare… Heus ací potser el problema: la dramatúrgia. Molts fils per estirar amb l’objectiu que el públic en faci la seva pròpia lectura. Se’n surt una mica xarbotat, però amb un seguit d’imatges interessants encara a la retina.

Estefanía de Pas Asín va portar al festival La reina del Arga. Foto: Cia. Estefanía de Pas Asín.

Al Col·legi de Sant Josep hi ha la companyia navarresa d’Estefanía de Paz Asín. Presenta La reina del Arga, un espectacle de petit format per a tots els públics a partir de cinc anys. És familiar o infantil? No és res d’això, és per a tots els públics. Un parell o tres de referents em venien al cap mentre veia l’espectacle. El primer, evident al cap de 5 minuts, és El Patio Teatro, perquè la disposició escènica i la metodologia remeten directament a Conservando memoria. Un altre referent: un personatge al qual ret homenatge Rodrigo Cuevas en el seu darrer espectacle, Rambalín, un transformista de Gijón popular en la dècada dels seixanta i setanta, a qui van assassinar i que ha esdevingut una icona de llibertat. Estefanía de Paz Asín, una artista provinent del món del circ, reivindica en el seu espectacle d’objectes la figura d’una funambulista pamplonesa del segle XIX, Remigia Echarren, una celebritat que va ser anomenada la Reina del Arga perquè el 1883 va travessar quatre vegades el riu Arga sobre una maroma estesa a 10 metres d’alçada. Rambalín i Remigia, que no va tenir un final tan dramàtic com el primer, venen a representar el mateix: la reivindicació a ultrança de la llibertat individual anant en contra, si cal, de les convencions socials. Estefanía de Paz Asín fa un recorregut per la vida de l’artista, omple buits amb la imaginació i en destaca la seva gosadia i coratge. L’actriu navarresa és tot vitalitat i alegria i afegeix nombrosos tocs d’humor a un espectacle al qual li cal ajustar un pèl la dramatúrgia, perquè hi ha alguna digressió que n’afecta el ritme.

La creadora Carla Rovira va estrenar a Tàrrega Exit through the gift shop. Foto: Marta Vilardell.

El primer “espectacle de la Fira”, aquell espectacle que apareix en cada edició i del qual n’acabes servant un record inesborrable, va arribar després del cafè de divendres. Al Museu Comarcal de l’Urgell s’hi va instal·lar la creadora gironina Carla Rovira amb el seu equip, per estrenar una peça teatral que és al mateix temps teatre de text, d’objectes i instal·lació. Es tracta d’Exit trough the gift shop (Sortida per la botiga de regals), un títol que designa una peça que resulta catàrtica pel públic –també ho devia resultar per a les seves creadores-, si no és que s’adopta una actitud de negació de la realitat com a mecanisme de protecció, perquè aquesta és tan feridora que no la podem assumir. Basada en l’experiència pròpia i després d’un intens procés de documentació i de manegar una ingent quantitat d’informació, Carla Rovira ha dissenyat un enginyós dispositiu escènic que consisteix en una mena de visita guiada per ella mateixa a la instal·lació que, amb anterioritat o posterioritat, és aconsellable visitar amb calma per tal que et xopi totalment l’ànima. El magnífic espai lumínic i l’escenografia, que afavoreixen sempre la intenció de Rovira, la complementen i n’amplifiquen els significats, és de Manoly Rubio, que fa una feina esplèndida. La creadora gironina es planteja el concepte d’èxit en els processos de gestació i maternitat, com afronten les gestants possibles complicacions, els avortaments i fins i tot la mort perinatal i com s’estigmatitza i es margina les dones que passen per tràngols d’aital magnitud, portant a un nou estadi el concepte de complex de Medusa. És a dir, si ho ignorem, si no ho mirem, no existeix i no ens pot passar. Al final, una idea reconfortant, valuosa: cap d’aquestes dones no pot quedar enrere, farem comunitat per tal d’acollir-les i acompanyar-les. Ho expressava molt encertadament el company Jordi Bordes (El Punt) a Twitter: “Que del dolor i la incertesa en surti catarsi i comunitat em fa confiar (encara) en la humanitat”.

A vegades hi ha meravelloses casualitats. En aquest punt se’n va produir una que vaig agrair profundament. Després del trasbalsament de la peça de Carla Rovira tenia programat assistir a la funció de La grUtesca, d’Els Escarlata. Quina sort! Va resultar ser un altre dels “espectacle de la Fira” –no n’hi ha gaire més. Els Escarlata, és a dir, Jordi Aspa i Bet Miralta, amb 35 anys de carrera a les espatlles, estan en procés constant de reinvenció. Devoris Causa i Pugilatus van ser possiblement els darrers espectacles en què l’energia s’escapava pels descosits i a Cabaret petrificat es va produir un canvi. Semblava que els dos artistes havien començat a mirar més cap endins que cap enfora. Van seguir el peculiar i meravellós Sopar de pedres, l’esplèndid gabinet de curiositats del Corroc, el commovedor Quan els crancs portin talons, que més que una mirada endins, que també, és sobretot una mirada enrere i finalment aquest La grUtesca, un espectacle per a una trentena escassa d’espectadors que parteix d’un seguit de reflexions sobre el riure i la seva possible extinció. El món artístic d’Els Escarlata s’ha tornat quelcom reflexiu, subtil, amable, delicat i poètic. Tot l’espectacle, pensat al mil·límetre, i del qual no cal desvelar-ne pràcticament res, està farcit d’un seguit de troballes escèniques sorprenents i amarat d’aquella ingenuïtat i trapelleria pròpia de l’Aspa i la Bet. És un espectacle, sobretot, bonic i que aporta pau a l’esperit.

Els Escarlata van estrenar a Tàrrega La grUtesca. Foto: A. Ensesa/Proscenium

El més destacat de dissabte va ser Maña, una peça de carrer de Manolo Alcántara que està entre el circ, la performance i la instal·lació. Qui recordi un espectacle anterior d’Alcántara anomenat Rudo, sabrà de què estem parlant. A Rudo, l’artista circense d’Esparreguera combinava un seguit de números de circ, la intervenció d’algun titella i la música en directe amb la construcció, amb caixons de fusta, d’un arc de mig punt de poc més de dos metres d’alçada en el seu punt més alt. A Maña, un títol que podria ser manllevat de la dita castellana “más vale maña que fuerza”, no hi ha música ni números de circ pròpiament dit, ni titelles, però sí que hi ha molt d’enginy, jocs de pes i contrapès, palanques —no, res a veure amb el Barça—, cordes i politges, agilitat i una exactitud mil·limètrica per aixecar, durant 50 minuts, en una coreografia perfecta, mil vegades assajada, i davant la mirada fascinada del públic, un arc de mig punt amb un bon nombre de caixes de fusta enormes per, finalment, desmuntar tota la bastida que aparentment evita que l’arc caigui —en realitat no és així— i deixar-lo absolutament despullat.

Al llarg del dia es succeeixen els espectacles i així com en la jornada anterior havia vist espectacles remarcables com els ja esmentats i alguns altres més que correctes com el Swing del Circus Ronaldo, d’una gran perfecció tècnica, o d’altres perfectament negligibles com Glubs, en la jornada de dissabte a la plaça de les Nacions s’hi va instal·lar la Cia. D’es Tro amb Poi, un espectacle de carrer, de circ i malabarismes, que presenta un personatge obsedit per les baldufes capaç de posar-se ràpidament al públic a la butxaca. Si tu te’n vas, de la pallassa Pepa Plana, és un allargassat al·legat antibel·licista que no està ni de bon tros a l’alçada d’anteriors produccions de la mateixa companyia com ara les magnífiques Penélope, Paradís pintat, Giulietta o Veus que no veus. Al vespre, Amer Kabbani, català de l’Hospitalet amb origen sirià, aconsegueix amb Runa, un espectacle de carrer amb tècniques circenses i manipulació d’objectes, fer adonar a l’espectador occidental, europeu, blanquet, que viu en el privilegi i que, mentre hi viu, hi ha d’altres pobles que pateixen guerres i misèria. La bombolla, però, és impermeable, perquè occident paga milers de milions d’euros per contenir aquesta misèria a les fronteres de la Unió.

Diumenge comença amb Univers, d’Engruna Teatre (Sopa de pedres), que és una preciositat d’espectacle per a la primera infància. A vista de les criatures i amb la participació d’aquestes, que circulen lliurement per l’escena –un tapís quadrat al límit del qual s’hi posen mainada i parents-, sense crits ni estridència, dues ballarines, cantants i manipuladores munten un veritable univers d’inspiració calderiana. Bocins daurats d’estels s’escampen per terra i la mainada hi juga i els recol·lecta. Esferes lluminoses i meduses de l’espai fan acte de presència, mentre un músic toca en directe i les protagonistes canten. Tot és polit i net, tot està apamat, les criatures observen atentament, fascinades per les llums, els colors, la música i el moviment. I cada vegada la constel·lació, l’univers, es va fent més gran fins que els estels els planetes i els satèl·lits, penjats als mòbils, ascendeixen a una alçada considerable. Senzill i molt bonic.

Se m’acaba l’espai. Impossible fer referència a tot el que s’ha vist que no sigui una innecessària enumeració. Alguna renúncia dolorosa com Un segundo bajo la arena, una peça deliciosa del Col·lectiu Desasosiego vista ja al Festival Z, i algun espectacle que, posteriorment, t’arriba que ha estat realment bé. Són clàssics d’una Fira Tàrrega que enguany tenia com a lema “l’inesperat” i que, afortunadament, ha reconquerit el carrer.

Dani Chicano
Periodista. Editor de la Revista Proscenium d’arts Escèniques per a dispositius mòbils, coordinador de continguts del portal web EscenaFamiliar.cat i Llucifer d’Els Pastorets de Girona des del 1993.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close