Francesc Garrido (Barcelona, 1969) llueix una frondosa barba per donar vida al protagonista d’aquest drama que ens trasllada a una casa aïllada on habiten molts fantasmes. “La casa de les aranyes” es un encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l’Institut Valencià de Cultura al dramaturg Paco Zarzoso. Primer recala a la Sala Petita del TNC i del 14 al 23 de febrer es podrá veure al Teatre Principal de València. La coproducció reuneix tres actors catalans (Francesc Garrido, Rosa Renom i Santi Ricart) i tres actors valencians (Àgueda Llorca, Verònica Andrés y Pep Ricart).
“La casa de les aranyes”
Intèrprets: Verònica Andrés, Francesc Garrido, Àgueda Llorca, Rosa Renom, Pep Ricart, Santi Ricart
Direcció artística: Lurdes Barba i Paco Zarzoso
Il.luminació: Maria Domènech
Vestuari i caracterització: Josán Carbonell
Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Institut Valencià de Cultura
Al Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita) fins el 9 de febrer de 2020
Al Teatre Principal de València del 14 al 23 de febrer de 2020
“La casa de les aranyes” no està situada en el mapa però queda clar que està molt a prop d’un pantà que es va emportar la vida d’un poble sencer.
On creu que està aquesta casa?
Al text no es diu però l’autor té una casa a Asturies a la vida real i potser s’ha inspirat en el paisatge que coneix. El pantà es el gran protagonista de l’obra i Paco Zarzoso fa una reflexió de perquè una empresa decideix fer una presa a un terreny on viu gent sense pensar les conseqüències que tindrà per aquestes persones.
Com va començar a treballar el seu personatge?
El primer que em va venir al cap després de llegir el text va ser que l’ésser humà sempre cerca als altres per a saber de la seva existencia. L’Àngel (el meu personatge) torna a casa seva vuit anys desprès i quan surt a l’escenari espera la resposta del públic; té la necessitat que li vegin com Rosseau.
La foto del cartell és molt desoladora…
Expliquem una tragèdia. L’Àngel es trova que a la casa dels veïns viu ara un matrimoni amb la seva filla i que tots tres estan bojos. El pare està fotut perquè la filla s’en va, la mare està borratxa de tant llegir els llibres que s’ha trovat a la casa i la filla no pot ni respirar.
Què pot fer vostè per ajudar-los?
Es un home que intenta ajudar-los però que no rep res. Una de les seves frases és “sempre tinc l’esperança de poder ajudar”… Hi ha una ressentiment en la mirada dels altres. Al final sempre mirem les coses a partir de qui ets.
Com va arribar aquest matrimoni a aquest paratge abandonat?
És una parella de fotògrafs als quals els va enganxar la crisi i que no van poder lluitar contra els deutes. L’única solució va ser tornar al poble de la mare d’ella i refugiar-se en aquesta casa de l’assetjament dels creditors. Zarzoso critica el consumisme del món occidental.
Dos directors, millor que un?
Tenim dos directors, Lurdes Barba i Paco Zarzoso; cadascun ha dirigit unes escenes.
L’espectacle és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura… Què significa això a l’hora de treballar?
Som tres actors catalans i tres valencians i cadascun parla en la seva llengua. De fet jo sóc l’únic que interacciona amb tots; estic en les escenes del passat i en les del present.
Després de Barcelona viatgen a València…
L’última vegada vaig estar al Teatre Principal amb “La Resistencia” amb direcció d’Israel Elejalde. És un text molt potent de Lucía Carballal que es va estrenar en els Teatre del Canal de Madrid i que per desgràcia no s’ha vist a Barcelona.
Teatre, cine i fa poc l’hem vist a “Dies de Nadal” de Pau Frexas a Netflix. Per aquest ordre?
Com el teatre no hi ha res però només si són personatges que valguin molt la pena. En cinema tinc un projecte molt interessant amb el director Joan Marc Zapata que és l’adaptació de la novel·la “Cames de Seda”, de Maria Mercè Roca. Rodarem entre Suïssa i Girona i comparteixo repartiment amb Paz Vega. I a Netflix que és la revolució del moment em tornen a contractar per a una sèrie de vuit capítols que comencem a rodar al març.
